Nou Cicle

Stefano Cagelli: Salvat pels pèls, però cal canviar de marxa. Cinc coses a dir sobre el vot als Països Baixos

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

rutteMark Rutte ha guanyat, ha perdut Geert Wilders. A tots els diaris del món, les eleccions holandeses es descriuran de manera simplista d’aquesta manera. Però aquesta votació ens diu molt més. Provem  d’enfilar algunes reflexions possibles.

1- Perill evitat. Els ulls del món estaven fixats en La Haia. No perquè el destí polític de la bella Holanda s’hagués convertitde cop en el gran interès dels analistes globals, sinó perquè allà començava el gran ball  electoral que aquest any portarà a les urnes els ciutadans francesos, alemanys i italians, és a dir a la clau de volta política, econòmica i demogràfica de la Unió Europea. I l’onada populista que amenaça l’existència mateixa de la Unió podia començar a La Haia. El partit de líder xenòfob  i anti-europeu, Geert Wilders, vella “guineu” de la política holandesa, convertit en nou Trump en salsa orange, anava al davant de totes les enquestes fins unes setmanes abans de la votació. La seva victòria hauria impulsat els diversos Le Pen i Salvini, a més de posar a dura prova la mateixa permanència dels Països Baixos (un dels fundadors) a la Unió Europea. El fet que no hagi arribat en primera posició (encara que fins i tot en aquest cas dificilment hauria estat capaç de formar govern), i que hagi quedat a distància dels liberals del primer ministre Rutte, només pot ser una una bona notícia per als que creuen en Europa i  lluiten contra la deriva demagògica i populista que està sacsejant les nostres societats. No hi ha #Nexit, doncs, i es bo que sigui així.

2 – Alta participació gràcies a Erdogan? El boom de participació (el 82%, la més alta des de fa 31 anys) ha premiat l’estabilitat. L’atac impropi del plenipotenciari turc Tayyip Erdogan i el conflicte diplomàtic actual amb Ankara han aconseguit el resultat de tornar a compactar els holandesos al voltant de les seves institucions. Ho ha aprofitat el primer ministre Rutte que va  reaccionar amb fermesa i duresa davant de les greus acusacions dirigides no només a ell sinó a tots els holandesos, que han acudit en massa a les urnes. I si algú pensava que l’alta participació afavoriria l’avençapopulista s’ha equivocat. També és bo que sigui així.

3- Rutte is not the answer. Només pocs anys enrere, la victòria del Partit per la democràcia i la llibertat de Mark Rutte hauria estat rebuda sense cap entusiasme pels progressistes de tot Europa. El VVD és una formació liberal de dreta, rigorista, hiper-liberal,  defensora de l’austeritat, alineada contra els “mandrosos” del Sud, europeista només fins a cert punt. El propi primer ministre – potser per no deixar massa espai a Wilders – va comprar fa poques setmanes una pàgina sencera d’un diari nacional per defensar els valors holandesos davant l’amenaça creixent de la immigració. Ha dirigit un govern que ha retallat molt  en  despesa i serveis socials, modificant radicalment la idea de Welfare típica dels països del nord d’Europa. Tant és així que els mateixos votants, sense deixar de donar-li la confiança per tornar a dirigir un govern de coalició (es preveu que siguin quatre, sinó cinc, els partits implicats en la formació de l’executiu), han reduït molt el suport que li havien donat en les eleccions de fa cinc anys. Per què, aleshores,  ota aquesta satisfacció? Vegeu el punt 1.

4- Qui riu, qui plora. Rutte  riu, plora Wilders. Aquesta és la versió simplista. En realitat, ni rialles ni plors. Rutte guanya però perd vots, Wilders perd, però guanya vots. El que plora, i molt, és el Partit laborista, el de  Timmermans i Dijsselbloem per entendre’ns, que s’enfonsa a un mínim històric, aixafat per una aliança de govern que, evidentment, no l’ha beneficiat (vegeu el punt 3) i per una esquerra que creix als extrems. Entre els que riuen destaca la cara jove i polida del  Trudeau holandès, Jesse Klaver, trenta anys d’edat, líder del Partit Verd, que passa del  2,5 al 11 per cent. Riuen les forces del centre, dels liberals als demòcrates cristians, que augmenten el seu suport i es reserven un lloc en el nou govern.

5- I ara Europa, please. La primera de les grans cites electorals s’ha superat, per sort. Ara toca als pesos pesats. El que està clar, però, és que si França, Alemanya i Itàlia haguessin de passar indemnes d’aquesta tempesta, el procés d’integració europea s’ha de sotmetre a una acceleració decisiva. És evident que així  no es pot seguir. L’Europa de l’austeritat, de la burocràcia, de les regles, no funciona i fa créixer la protesta. Si és obvi que els sobiranistes-populistes recullen vots sobre la base del malestar social,  de Trump i de les fake news – dient que si guanyen s’acaba Europa, llavors ha de ser igualment clar que si guanyen els europeistes, són ells els que s’han de comprometre a fer una veritable Europa, democràtica, popular, estimada i respectada. Tot el contrari del que els líders nacionals – només moguts per  interessos localistes – han fet fins ara. La del bienni 2017-2018 és l’última oportunitat, i  no n’hi haurà una altra.

L’Unità

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: