Pere Rusiñol: Els sondejos auguren un repunt de l’esquerra
Si avui es celebressin eleccions a Alemanya, França, el Regne Unit o Itàlia, tot indica que un (o una) socialdemòcrata rebria l’encàrrec de formar govern a cada un d’aquests motors de la UE, com acaba de succeir a Dinamarca.
Però a Dinamarca els socialdemòcrates van recuperar el poder després d’obtenir el seu pitjor resultat des de 1903 i només gràcies a la fortalesa de tres formacions d’esquerres. Una cosa semblant passaria a Alemanya, on les expectatives dels socialdemòcrates, estancats (encara que ara a l’alça), passen per sumar amb Els Verds.
I a Itàlia, on l’esquerra moderada cau, però aspira a tornar a governar perquè pugen els liberals anticorrupció i el pol roig-verd. I també a França, on els socialistes tenen esperances de recuperar la presidència la seva última victòria en unes presidencials es remunta a 1988, quan François Mitterrand va revalidar la majoria, perquè creixen i al mateix temps ho fan també verds i postcomunistes.
Si arribés a confirmar-se que el cicle dretà a la UE s’apropa a la seva fi potser amb la gran excepció d’Espanya, que el 1996 va ser també contracíclica en una Europa amb progressistes governant a la gran majoria de places, tot apunta que la reconquesta de l’esquerra només serà possible amb un pacte entre la socialdemocràcia i les altres tradicions en auge.
La més clarament en auge és la verda sovint, roig-verda, a l’alça en gairebé tota la UE. I a Alemanya, on va néixer, està trencant tots els esquemes: dirigeix per primera vegada un Govern regional (Baden-Württemberg) i fins i tot competeix ja a nivell nacional com a primera opció progressista amb el Partit Socialdemòcrata.
De radicals i liberals
El creixement verd s’alimenta del desencant d’altres esquerres, però també del flux procedent de demòcrates radicals o liberals progressistes. A Alemanya, algunes enquestes mostren que els ecologistes pugen entre 10 i 12 punts (han arribat fins i tot al 23% en algun sondeig), mentre els liberals perden també entre 10 i 12: passen del 14% al 2%.
Aquest potencial verd per pescar en caladors que no són tradicionals de l’esquerra com el liberal o el demòcrata radical i que, tanmateix, poden ser claus per precipitar un canvi de Govern en sentit progressista, és el que tracta de reproduir a Espanya l’ecosocialista Equo, liderada per l’exdirector de Greenpeace Juantxo López de Uralde.
La recent i exitosa experiència el 22-M al País Valencià amb la coalició Compromís ha acabat de convèncer Equo per rebutjar l’oferta d’Esquerra Unida i optar per presentar-se sol: la competència electoral entre Compromís que inclou l’espai roig-verd afí a ICV i Equo i IU va sumar més vots que quan van anar junts, el 2007. I els sondejos auguren que a Itàlia succeeix el mateix, amb l’espai roig-verd per davant: separats sumen més que junts.
Les formacions de matriu comunista estan en plena renovació a la UE i també té places en auge. El seu referent, com en el cas dels Verds, se situa a Alemanya: diversos països entre ells Espanya amb IU intenten replicar l’exitós model de l’esquerra en aquest país: la confluència electoral entre un nucli de tradició comunista amb grups sorgits de l’ala esquerra de la socialdemocràcia i una potent base sindical. L’Esquerra va conquistar el 2009 l’11,9% dels vots a Alemanya i ara el Front d’Esquerres ha insuflat nova vida als comunistes francesos amb el mateix esquema que l’alemany.
A Holanda, fins al 20%
Però les majors expectatives d’aquesta família política estan a Holanda, on els socis d’Esquerra Unida d’allà d’origen maoista han escalat fins al 20% en alguns sondejos, de manera que fins i tot tindrien a l’abast de la mà el famós sorpasso (En català, avançament) que l’excoordinador federal d’IU Julio Anguita va somiar per a Espanya. Això sí, tenen un problema: no hi ha eleccions previstes fins al 2015.
