Nou Cicle

Sonia Alonso, Astrid Barrio, Algèria Queralt, Juan Rodríguez Terol: Escenaris de futur per als partits polítics

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

ciutadansS’estén una percepció negativa cap als partits pel suposat afebliment del seu paper en les dues principals funcions que exerceixen en les democràcies parlamentàries: motor de participació política i provisió de càrrecs públics representatius i de qualitat.

Aquesta última funció està sent molt qüestionada a Espanya per tots aquells que sostenen que Espanya té un problema d’elits de mala qualitat, excessivament polititzades i poc preparades tècnicament. Tanmateix, com sostenia el nostre editor Juan Rodríguez, aquest judici té molt a veure, d’entrada, amb un problema de falses expectatives. Sense que això ometi els potencials problemes d’incentius perversos que poden provocar, en ocasions, una veritable mala selecció de polítics per part dels partits, d’acord amb el que assenyalava Pau Simó.

La resolució d’aquesta qüestió passa, segons Tony Wright, per afrontar l’altre problema: la debilitat dels partits com a mecanismes de participació política, que permeti la reconnexió entre ciutadans i polítics.

Per recuperar la preeminència com a mecanisme per a l’expressió de l’opinió política i la representació, Andrés Ortega apunta en el seu llibre Recompondre la democràcia que els partits han d’adaptar en les seves estructures internes i en la seva actuació externa i interna. Ampliar les mesures de participació interna, potenciar primàries, fer més porosa la formació de les seves propostes…

Però, fins a quin punt els problemes de connexió social són la conseqüència de disfuncions internes dels partits? Realment la ciutadania no participa més en els partits perquè coneix les seves limitacions internes? En definitiva, més democràcia interna afavorirà una reconnexió entre partits i ciutadans?

I si no fos així, com apunta inquietantment Richard Katz en el seu recent llibre col · lectiu? Si el que en realitat estigués succeint és que el declivi de la connexió dels partits amb la societat, i el seu possible impacte sobre la selecció dels polítics, es degués a canvis socials i culturals de fons (noves formes de socialització i participació, ciutadans amb implicació més esporàdica i més calculada, menys aptes per al compromís estable que exigeix ​​un partit, amb mitjans de comunicació que permeten la relació directa entre líders i votants, relegant el paper dels abnegats militants, etc.), potser les reformes internes en els partits cap a més democràcia i inclusivitat tindrien un efecte molt limitat.

Això ens porta a plantejar alguns escenaris de futur per als partits a mig termini.

Hi ha sempre la possibilitat de pensar que potser el potencial d’adaptació dels partits és molt més gran del que molts individus creuen. Que tot canviï perquè tot segueixi igual és sempre el primer escenari racional, especialment el d’aquells que estan al capdavant dels aparells de partits.

A l’altre extrem, es troben aquells que propugnen una democràcia sense partits, o almenys una democràcia on els partits haurien de compartir les seves funcions de representació, expressió i selecció de càrrecs amb altres actors (moviments socials, grups de pressió) i altres mètodes (elecció directa, potser fins i tot selecció per loteria, com apunta Jordi Sant Miquel rememorant el mètode de sorteig atenesa). Potser l’olfacte realista faci desconfiar a molts d’aquest escenari.

Si fem cas de l’entusiasme d’aquells que propugnen reformes institucionals internes per obrir els partits, com fan + Democràcia o Per una nova llei de partits, la major regulació externa dels partits i les mesures de major democràcia interna ens conduirien a un escenari de partits participatius, molt més atractius per a aquells ciutadans que avui prefereixen altres fòrums o altres formes de participació, més directes i reactives. No obstant això, no hauríem d’oblidar l’escepticisme abans esmentat de Richard Katz, així com el fet que Espanya es troba avui entre els països amb major regulació dels partits, en la línia del model alemany.

Queda un últim escenari: els partits sense membres, que mantenen les seves funcions de mobilització i de selecció d’elits, afavorides en una democràcia on la competició electoral es bifurca d’altres àmbits d’expressió. De fet, aquest sembla ser l’escenari que assenyala la contínua pèrdua de militants a Europa, sense que això aturi el funcionament de la democràcia ni tan sols el dels propis partits.

A favor d’aquest últim escenari, hi ha dues tendències irrefrenables: moltíssims ciutadans insatisfets amb els partits actuals segueixen creant nous partits (més de 1.000 nous partits registrats a Espanya en els últims 10 anys a Espanya) com a estratègia per canviar la política, però molts d’ells partits petits, d’àmbit local o regional, que funcionen gairebé sense estructures, fins i tot quan aconsegueixen accedir a institucions de govern.

Potser l’únic que calgui per normalitzar aquest últim escenari, possiblement el més realista, és que els partits actuals perdin el complex d’inferioritat que arrosseguen: és cert que s’han comès errors, que són imperfectes, que hi ha vies per millorar-los, però segueixen sent imprescindibles per al funcionament de la democràcia representativa.

El Diario.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: