Nou Cicle

Sergi Pàmies: Un país sense matisos és un país fanàtic

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La ferocitat procedimental de l’Audiència Nacional i de la Fiscalia ha sabotejat l’efecte desinflamatori del 21-D. Avui acaba el termini per parir una llista unitària i les presses ja no són una consigna sinó el preludi de la desunió. No hi ha greuge selectiu: les sigles sobiranistes se senten igualment amenaçades. ERC, experta en endossar el desgast al corrupte univers convergent, ha reaccionat amb una audàcia mediàtica proporcional a l’agressió soferta. Des de la presó, Oriol Junqueras ha reiterat la fermesa i la urgència dels seus ideals i ha insistit en un discurs en què tot es redueix a un combat moral entre, ai, el (els de sempre) i el Mal (els de sempre ). La duresa de l’argumentari judicial i de l’acarnissament policial instaura un maniqueisme que la Marta Rovira va expressar en un discurs en què va acusar el PSC, Ciutadans i el PP d’incomplir les regles del joc. Rovira és especialista en presumir de no tolerar que ningú li doni lliçons de democràcia i al mateix temps en donar-les. I a veure les regles del joc incomplertes en l’ull aliè però mai en el propi. En la seva lletania d’acusacions va repetir que la gravetat del moment no admet matisos. Potser per això, Joan Tardà va proposar que, en solidaritat amb els presos, als ajuntaments no s’instal·li la il·luminació nadalenca. És la mateixa lògica per la qual, en senyal de protesta, es tallen carreteres o es decreten vagues generals convocades, com li vaig sentir dir dissabte a Xavier Bundó a RAC1, “per un sindicat“, així, sense especificar quin. El nou mètode de convocar vagues és un símptoma més del descrèdit democràtic (un dubte: un país amb carreteres tallades i sense llums nadalenques ni matisos és més lliure i més just?).

La percepció del país canvia amb cada habitant. Per això escandalitza la creixent impunitat de la ultradreta o que Albert Rivera, que ha patit l’aberració de la intransigència del mapa de persones no grates, cometi la infàmia de comparar al president Puigdemont amb un estudiant d’Erasmus. Violentat per les il·legalitats del Bé i del Mal, l’autogovern agonitza. I els incompetents que ens han portat fins aquí preparen noves promeses per incomplir i no pacten cap mesura real que repari les injustícies que alimenten l’hemorràgia civil. A TV3, Jaume Roures elogia la desobediència al carrer. Sempre que sento parlar del carrer com a gran argument revolucionari, pregunto: quin carrer? I buscant sensatesa en la fantasia, conjecturo que hi deu haver respostes encriptades en la similitud entre la pelussera  de Jordi Évole, que a La Sexta es va sumar a la campanya internacional d’aflicció, i de Puigdemont, coherent amb la seva promesa de defensar-se, des llimbs cautelars de Bèlgica, d’una manera creativa.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: