Nou Cicle

Sergi Pàmies: Pujolisme ma non troppo

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

mudançaJordi Pujol ha buidat l’oficina d’expresident però no l’hem vist sortir de l’edifici carregant les caixes de cartró que tant ha popularitzat el cinema nordamericà. La mudança hauria pogut ser el pretext per un pedagògic 30 minuts. De manera gràfica, i amb una intensa càrrega metafòrica, hauríem pogut assistir al desmantellament d’una llegenda viva i a les conseqüències polítiques, sentimentals i biogràfiques d’haver passat de ser referència moral i patriòtica a culpable confés de faltes que qüestionen bona part de les homilies pronunciades. Les mudances són l’oportunitat perfecta per revisar el passat i descobrir, amb una altra mirada, detalls que modifiquen la percepció del temps i que estimulen els mecanismes proustians de la memòria. Potser per això, cada vegada que el president Pujol surt de l’oficina l’esperen, amés de periodistes de servei (de vegades vestits amb uns shorts gremialment inspiradors), passavolants que aprofiten per fotografiar-lo per a la posteritat. Més enllà del portal de l’oficina, però, la confessió presidencial continua provocant seqüeles, interpretacions i especulacions. La més estesa tendeix a situar la decepció provocada a un nivell de màxima transversalitat. És veritat que el magnetisme de Pujol ha intervingut en la percepció de la realitat de les últimes dècades. I que la convivència amb el seu tarannà hiperbòlic, instintiu i d’una expressivitat popular directa –sovint profundament còmica– li atorga una aurèola familiar que cap altre polític català ha aconseguit.

Aquesta familiaritat, que ara emergeix en la seva dimensió més bruta en forma de sospites confirmades i d’indicis alarmants, no certifica que existís una unanimitat amb el pujolisme. Reduïts per la inevitable tendència a la simplificació, avui es retrata la influència de Pujol com la d’un líder carismàtic cegament seguit o malèvolament criticat en una mena de combat entre babaus acrítics i depravats satànics. És una interpretació sensacionalista, tramposa i molt injusta, tant pels seguidors de Pujol com pels seus detractors. En aquestes dècades, una part de la ciutadania s’ha mantingut voluntàriament i conscientment allunyada del pujolisme i la seva interpretació de Catalunya. Entre els dissidents potser sí que hi havia una minoria selecta d’agents de l’espanyolisme conspirador i altres “enemics de Catalunya” elevats a categoria de monstres per la propaganda o la demagògia catalanofòbica. Però també hi havia milers de ciutadans que no combregaven amb les rodes de molí del discurs de Pujol i que ho expressaven a través del vot. Ara els fets coneguts els donen una part de la raó, però sospito que això no els deu fer especialment feliços. Al contrari: precisament el drama que insinua la confessió de Pujol és que no solament empudega l’honorabilitat del president, sinó també la credibilitat col·lectiva i l’equilibri democràtic del país.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: