Nou Cicle

Sergi Pàmies: Carta al pare

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Divendres que ve farà deu anys que vas morir. Tenies 93 anys i feia setmanes que vivies atrapat en una agonia que el personal de l’hospital de l’Esperança va ajudar a fer més digna. La teva mort va causar un impacte que va anar més enllà de la família, però la salut i els ànims de la mare van impedir organitzar el fu­neral que t’hauria agradat, amb portes obertes, brindis i Labordeta cantant el Canto a la libertad. Si et serveix de consol, sí que vam aconseguir reunir-vos als tres germans –l’Antonio, el Joaquín i tu– al nínxol del cementiri, molt a prop d’on són enterrats els teus pares i l’Eloísa, la teva germana.

T’escric perquè de tant en tant hi ha gent que m’interpel·la per, amb bona o mala fe, explicar-me què en pensaries i què en diries, de la situació política ac­tual. Deuen tenir informació privilegiada perquè s’expressen amb una rotun­ditat que intimida. En els teus últims temps actius, recordo que t’interessaven molt el Fòrum Social Mundial, la denúncia de les desigualtats i l’anul·lació del procés al president Companys. I que et mantenies fidel al PSUCviu, un partit sobre el qual deies que a mesura que anaven morint camarades et feia la sensació de pertànyer més al PSUC-mort que al PSUC-viu. Aquest era el teu estil: lleialtat en les conviccions i una ironia monumental a l’hora de defensar-les.

Pel que fa a les desigualtats, sàpigues que el món no ha millorat. A Catalunya, la causa més potent ha estat l’inde­pendentisme, que ha evolucionat amb una força multitudinària fins a guanyar una majoria parlamentària que –t’estalviaré els detalls heroics i els escabrosos– va declarar una república catalana que va néixer ferida i que va ser durament desactivada per l’Estat. Resultat: mig ­govern de la Generalitat a la presó, el president i uns quants consellers –entre els quals hi ha el fill del teu estimat ­Comín– refugiats a Bèlgica, l’autogovern intervingut i un ambient cada vegada més intransigent i sectari. Els que es vanten de saber què faries si encara fossis aquí afirmen que militaries en el suport als presos i la defensa del dret a l’auto­determinació. Jo no en tinc ni idea, però tampoc no et vull enganyar: a banda d’equidistant i botifler, ja fa temps que em diuen que no he estat a l’altura del teu llegat (ni del de la mare). I com que se m’acaba l’espai, unes quantes notícies: el pujolisme va acabar fatal, Raimon s’ha jubilat, el president dels EUA fa tanta por com el de Rússia, Labordeta va morir i l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, que tant vas treballar per difondre, ha tornat en forma de mala imitació. El ­Barça és líder a la Lliga i el Saragossa és a segona. Els teus fills i els teus nets et ­trobem a faltar, sobretot quan mengem ous ferrats clandestins o quan ens in­terpel·len els que afirmen ­saber exac­tament què faries i què pen­saries. No ­pateixis: precisament per ­respecte al que vas ser, cap de nosaltres ha comès mai l’aberració de parlar en el teu nom.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: