Nou Cicle

Sergi Pàmies: A Errejón i Iglesias

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

ErrejonIglesiasNo sé si superareu les eternes discòrdies relacionades amb alguna cosa aparentment tan banal com l’òrgan de garanties, ni si els hi donareu la raó als que afirmen que us heu allunyat de la realitat reivindicativa que vau jurar representar per deixar-vos abduir per “pijotades” endogàmic-orgàniques. Sorprèn que els mateixos aduladors que us van propulsar cap al cim de l’exhibicionisme telecràtic actuïn avui com programes d’entreteniment esportiu i us destripin a força d’hipòtesis recreatives sobre el vostre llenguatge no verbal. Al final haureu de fer com els futbolistes i entrenadors: posar-vos la mà davant de la boca i renunciar a tota espontaneïtat susceptible de ser instrumentalitzada pel pitjor sensacionalisme parasitari. Bumerang: els petons a l’escó s’han transformat en celles arrufades.

A hores d’ara heu conreat la suficient discòrdia perquè l’escissió o la crispació siguin inevitables. Cadascú arrossegarà als seus adeptes i, seguint una dolorosa tradició atomitzadora, acumularà sigles, purgues i deutes que, quan es desinflen el zel teòric o el “postureig” mediàtic, voldreu oblidar creant una coalició desesperada, com aquests grups de rock enemistats que tornen per ressuscitar el negoci. És la seqüència fatídica habitual: eufòria justiciera, èmfasi d’una hegemonia en el discurs que crea inevitables deliris i turbulències personalistes, escissions i, al final, la típica coalició de supervivència. Però com que alguna vegada us heu proclamat hereus de l’internacionalisme d’esquerres, us explicaré una escena que vaig tenir la desgràcia de viure massa vegades. Camarades de combat i germans de compromís units per una mateixa causa que, arrossegats pel tipus d’obstacles aparentment insalvables que avui us obliguen a adoptar expressions teatralment mefistoféliqes i rasputíniques, s’acabaven barallant a causa d’un guió marxista-leninista o de qualsevol altra bestiesa .

Potser perquè tots eren ateus, les baralles eren bíbliques i degeneraven en abismes dogmàticament religiosos. De manera que els germans, camarades i amics deixaven de ser-ho per decret orgànic i de sobte els seus fills perdíem l’afecte de part de la tribu. I així, d’escissió en escissió, de congrés en congrés, de coalició en coalició, fins a la derrota final. Però, passats els anys, un camarada dels que van inspirar el compromís comú quan tot començava moria. Era un camarada que no estava prou preparat per pertànyer a l’elit eloqüent i mediàtica però si per donar substància moral a les sigles. En aquests funerals, els escindits, els barallats, els germans de presó, vaga i exili es retrobaven. Es reconeixien en el dolor per l’absència i si encara els quedava una mica de decència, s’abraçaven en sortir del tanatori, i com faran Errejón i Iglesias quan coincideixin en el funeral d’un dels seus actuals germans de causa, es preguntaven: “¿Tu recordes per què ens barallàvem? “.

La Vanguardia

 

One Response to Sergi Pàmies: A Errejón i Iglesias

  1. Pingback: Raimon Obiols: Contra el caïnisme de les esquerres | L'Hora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: