Nou Cicle

Sergi Garcia: Les perles del riu Ebre

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

ebreJo contemplo l’Ebre, que baixa amb força, rotund, llepant l’embarcador on espero el transbordador que em portarà a l’altra riba; només sentiré el lleu xipolleig de l’aigua contra els costats de la senzilla nau, dos antics llaüts units per una sòlida plataforma. És una barcassa sense motor, l’última que queda al riu, escombrades totes les altres pel progrés. Llisca, captiva, empesa pel corrent, subjecta per una argolla a un cable d’acer. Si la bellesa és la més completa expressió de la veritat, el progrés hauria de buscar també la bellesa, però freqüentment es queda a groller argument que amaga cobdícia i un desmesurat afany de lucre. Jo veig al riu la poesia de la naturalesa, la més clara divisa de la civilització.

Sota la seva pell fluent amaga joies naturals inigualables, com la nàiade Margaritifera auricularia. Les nàiades eren divinitats que personificaven rius, rierols, pous i fonts, però aquesta nàiade és un bivalve d’aigua dolça, el més gran d’Europa, un dels últims reductes és l’Ebre Margaritifera, faedora de perles, tot i que aquesta espècie sembla ser que no és tan propensa. En alguns censos s’han trobat exemplars de 15 cm de longitud, el que significa una edat de 100 anys. En altres espècies similars s’han registrat edats de 167 anys. Per tant, les mareperles més velles del riu hauran viscut multitud de crescudes i estiatges, doncs l’Ebre porta alguns anys molta aigua i altres molt poca, potser aquesta o aquella va ser trepitjada per algun soldat al èpic gual del riu en l’última gran ofensiva republicana i per descomptat van veure l’esforçat remuntador dels gegants esturions, avui extingits a la península Ibèrica ia les brànquies es fixaven les larves de les nàiades com a pas previ a la seva residència definitiva en el misteriós llit fluvial, si no era amb aquesta involuntària ajuda , com anirien aquests immòbils animals d’un lloc a un altre? Avui en queden poques, delmades per la intrusió d’espècies exòtiques com el musclo zebra, pels pantans, per l’empitjorament de la qualitat de l’aigua i per un règim hídric modelat per l’ús i abús; potser sobrevisquin desenes al tram baix de l’Ebre i algunes més en els Canals Imperial d’Aragó i de Tauste, canals vells que són com rius joves.

La nostra xarxa fluvial és vista per molts com a mer entramat de canonades d’on poder treure a voluntat tanta aigua com es vulgui per ara regar camps de golf, demà camps del que sigui o per omplir les cisternes dels vàters de les urbanitzacions costaneres que al seu torn han destrossat un altre riu, un altre racó, una platja. Es vocifera que és inadmissible que tanta aigua es perdi al mar, com si els rius no haguessin estat fets per això, per donar a la mar. Tot a compte del progrés i de la creació d’ocupació. Jo miro a un nen que com hipnotitzat fixa la seva vista a l’ondulant moviment d’una planta subaquàtica i penso, perdrem el riu definitivament, però aquest trobarà feina?

El Pla de la Conca de l’Ebre, aprovat recentment per la Conferència Hidrogràfica de l’Ebre, preveu la creació d’unes 400.000 Ha de nous regadius, amb la qual cosa l’aportació del riu al mar, necessària per al bon funcionament dels ecosistemes costaners i per evitar la intrusió de la falca salina, quedaria reduïda a una mínima expressió, uns 3.010 Hm 3 anuals quan la Generalitat de Catalunya reclama, assumint en aquesta ocasió un encertat criteri científic, un mínim de 7.167 Hm 3 en any sec. Res, tot sembla indicar que serà un miratge haver parat el Pla Hidrològic Nacional, redactat en l’època en què el Ministeri de Medi Ambient el dirigia el Sr. Matas, un altre perla i que d’haver-se executat, el volum de pisos sense vendre’s hauria estat encara més gran i per tant la crisi encara més grossa. Perquè l’aigua es volia per al que volia. El delta de l’Ebre va ser creat per l’aigua, viu de l’aigua i sense aigua està condemnat, pel que la seva destinació, si no s’hi posa remei, serà com el del mar Mort, cada vegada més mort, o com el de la mar d’Aral, aniquilat miserablement i com el de tants altres monuments naturals que a cop de progrés estan agonitzant.

Arribo a l’altra riba i desembarcament. Des del castell templer de Miravet per un instant el riu és el mateix riu etern.

La Lamentable

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: