El conflicte és un fenomen central a les societats humanes. Pensar el contrari és d’il·lusos. Des de les guerres entre estats a les disputes legals, laborals o de parella, la confrontació treu el cap sempre que les persones, els clans o els imperis tenen objectius parcialment o completament incompatibles. El conflicte és, fins i tot, “la llevadora de l’altruisme”. Que la sang arribi al riu és, en canvi, menys freqüent.
És així perquè la confrontació sol tenir enormes costos econòmics i humans. Tot i això, abunden en la història els conflictes violents i destructius, com estem comprovant tristament aquests dies.
Aquesta aparent paradoxa va portar l’economista anglès John Hicks a concloure durant la Gran Depressió que les vagues es deuen a errors i al comportament irracional de les parts enfrontades. Aquests dies també hi ha qui es pregunta si no serà que Putin és un líder irracional. Tot i això, una fructífera literatura en economia i ciència política (en la qual jo mateix he treballat) ha plantejat diverses explicacions a la Paradoxa de Hicks utilitzant la teoria de jocs i observacions històriques. A continuació, us ofereixo un repàs d’aquesta literatura que crec dóna una mica de llum sobre els motius, vies i possibles conclusions de la invasió russa d’Ucraïna. Anem-hi.
Al seu seminal article de Rationalist explanations for war (1995), Jim Fearon va plantejar tres causes canòniques del conflicte; no va ser el primer a esmentar-les, però si el primer a examinar-les simultàniament: 1) Informació incompleta, 2) compromís imperfecte i 3) indivisibilitats. Hi ha un debat obert sobre si 3) és o no una causa comme il faut, i per això la deixarem per al final, centrant-nos abans a les dues primeres, ambdues molt rellevants en el conflicte d’Ucraïna. Per això, i sense cap ànim descriptiu de la situació geopolítica actual, pensem en dos nens disputant-se un pastís apetitós. Poden negociar com dividir-lo, però també poden barallar-se per ell, destrossant-ne una bona part en el procés.
Conèixer amb certesa la força del teu rival és difícil. Els nens poden intentar inferir-la examinant la complexió física del seu rival o el seu llenguatge corporal. A la vida real, els països amaguen l’abast de les seves forces i tenen tots els incentius per exagerar-les (vegeu, per exemple, l’afició de la propaganda nord-coreana al photoshop). Tampoc és fàcil conèixer per endavant els objectius de l’oponent (¿vol tot el pastís o només una part?), la seva capacitat per absorbir cops, o l’ajuda que pugui rebre d’altres (¿els pares són a prop?). Si un o tots dos nens creuen erròniament ser molt més forts que l’altre serà impossible trobar una divisió del pastís que satisfaci tots dos i lluitaran, amb el consegüent cost. No són irracionals en fer-ho; simplement prenen la millor opció atesa la informació que tenen. Si, en canvi, un adult els revelés de manera creïble el veritable balanç de les seves forces, podrien trobar una manera de repartir-se el pastís que els contentés i evitarien arribar a les mans.
La història és plena de reis i dictadors massa confiats en la victòria i els camps de batalla de soldats morts per culpa del seu optimisme. Rússia ens ofereix dos exemples. Stalin va iniciar la Guerra d’Hivern de 1939 molt segur que l’Exèrcit Roig marearía triomfalment sobre Finlàndia. El resultat va ser un empat vergonyant. El tsar Nicolas II per la seva banda també estava convençut el 1904 que una guerra amb els japonesos els faria desistir de les seves ambicions a la Xina. Tot i això, Rússia acabà patint una calamitosa derrota, la primera d’una potència europea a mans d’una asiàtica. Aquests exemples il·lustren dos punts importants.
Primer que, com deia l’historiador Geoffrey Blainey, “el combat proporciona el gel punxant de la realitat”. Al començament de l’ofensiva sobre Ucraïna, la resta del món no sabia si Putin buscava ocupar les regions proruses del Donetsk i Lugansk o deposar el govern de Kíev. Ara ho tenim una mica més clar. La invasió també ha mostrat que Putin no esperava que la resistència ucraïnesa fos tan ferotge i la reacció internacional tan concertada. Si tot això hagués estat informació pública abans de la invasió, segurament tant Occident com Putin haurien pres decisions molt diferents. El conflicte és un canal d’informació que es pot fer servir per aprendre sobre l’enemic, però també per senyalitzar; és, com va deixar dit Clausewitz, “la continuació de la política per altres mitjans”. Com vaig estudiar en aquest article, el conflicte pot facilitar la pau dissolent l’optimisme excessiu, però també és un instrument que es pot fer servir per extreure concessions del rival, encara que l’optimisme no impedeixi un acord.
El segon punt és que, lamentablement, els règims autoritaris no són gaire bons a l’hora d’incorporar la informació que transmeten els revessos i les victòries al camp de batalla. Nicolas II va declarar la guerra al Japó motivat en part pel seu racisme (anomenava macacos als japonesos) i en part perquè la seva cadena de comandament no tenia el més mínim incentiu a dissentir. L’autodeclarat nacionalisme imperial de Putin i el seu control omnímode sobre el Kremlin suggereixen que l’inici de la invasió fou degut a un optimisme que ningú al seu entorn es va poder o es va atrevir a posar remei.
Els líders autoritaris tampoc no tenen gaires incentius a actualitzar les seves creences sobre el resultat de la guerra perquè en cas de derrota s’enfronten a conseqüències molt més dràstiques que els líders democràtics. No els espera un canvi pacífic de govern sinó un cop d’estat (com a Salazar), la mort (com a Mussolini) o l’exili (com al kàiser Guillem II). Això és el que va passar amb els imperis centrals durant la Primera Guerra Mundial, com argumenta Hein Goemans. Per això mateix, els autòcrates són molt proclius a “apostar per la resurrecció”, a continuar lluitant malgrat que els seus plans inicials hagin fracassat o pateixin revessos continuats. Això és el que va intentar la junta militar argentina durant la guerra de les Malvines o el mateix Hitler. En altres paraules, la regularitat històrica és que els líders autocràtics les guerres dels quals no marxen gaire bé són molt perillosos.
La segona causa principal del conflicte és la impossibilitat de comprometre’s. Pensem en els nostres nens en pugna pel pastís durant dos períodes. Suposem que un és més fort que l’altre avui, però sap que l’altre creixerà i es farà més fort demà o que portarà a la colla. Si el nen més feble avui es pogués comprometre de manera creïble a no fer-se més fort o a no cridar els amics, l’acord seria possible. Però si no es pot comprometre, el nen més fort avui té incentius a atacar de manera preventiva.
Hi ha motius per creure que Putin percebia l’evolució política d’Ucraïna sota una òptica semblant. L’acostament del país a Europa i a l’OTAN, escenificat a l’Euromaidan, suposa per a ell una amenaça. La raó és doble, primer per pèrdua d’influència, segon perquè una Ucraïna democràtica i integrada en l’ordre internacional posa en qüestió el seu propi règim. Sigui com sigui, és possible veure una dinàmica de guerra preventiva en la decisió d’envair Ucraïna. L’única manera d’haver-ho evitat hauria estat que Ucraïna s’hagués compromès de manera creïble a no democratitzar-se i no acostar-se a l’OTAN. Irònicament, l’única solució era seguir la dinàmica contrària a la democratització segons Acemoglu i Robinson: Si al segle XIX les elits van acceptar la democràcia com a forma creïble de comprometre’s a cedir el poder i evitar la revolució de les classes populars, l’única manera que Ucraïna tenia d’evitar ser envaïda era revertir la seva democratització i esdevenir una autocràcia prorrusa.
Arribo a la tercera i darrera causa de conflicte: la indivisibilitat. Clarament, si el pastís no es pot partir, els nens no se’l poden dividir de manera que acontenti tots dos. O el té un o el té un altre. En puritat, la indivisibilitat no existeix; és possible dividir-se una corona o una ciutat santa ja sigui mitjançant l’alternança o l’atzar o compensacions en una altra dimensió, com els 20 milions de dòlars que els Estats Units van pagar a Espanya en compensació per la pèrdua de les Filipines a la guerra del 1898. El problema és comprometre’s que, si el tema es resol així, ningú no contestó el resultat; per això molts autors argumenten que el problema de la indivisibilitat és en realitat un problema de compromís. No obstant això, la indivisibilitat sí que existeix a la ment de les persones en general i dels líders en particular. Pot ser que una ciutat santa sigui divisible, o que hi hagi un continu d’alternatives entre pertànyer a un estat centralitzat i ser un estat independent. Però si obtenir tres quarts del pastís em sembla tan dolent com tenir-ne la meitat o només un quart, si les meves preferències són “tot o res”, no hi ha repartiment possible que em contenti i el conflicte és inevitable.
Una dinàmica que genera indivisibilitats a la ment dels líders és la de l’efecte dòmino. Per exemple, és probable que Lincoln veiés a la secessió dels estats del sud una amenaça per a la Unió; deixar-los anar podria precipitar la desintegració completa del país. Aquesta mateixa dinàmica és probable que fos contemplada pels més alts estaments de l’estat espanyol durant el conflicte català de 2017. I és probable que també estigués a la ment de Putin, que per la seva pròpia admissió no reconeix les fronteres sorgides després de la caiguda de la URSS. Si Ucraïna, que és el país exsoviètic més proper a Rússia culturalment, s’allunya de la seva òrbita, la resta no trigaria a fer-ho també. Irònicament, la invasió només ha fet que accelerar aquest procés.
En resum. La pau sempre és possible. Els costos d’una guerra, en especial quan hi ha potències nuclears en pugna, són enormes. Com més factors coincideixin -problemes d’informació, problemes de compromís, indivisibilitats percebudes- més complicat serà assolir-la. A vegades, malauradament, l’enfrontament és necessari per aconseguir la pau perquè la diplomàcia i el conflicte són les cares d’una mateixa moneda. D’aquí la importància d’actuar en totes dues de forma ferma, deliberada i predictible.
Nada es gratis, 8 de març de 2022
(Santiago Sanchez-Pagés és professor d’economia al King’s College London i doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona).
