Portada

Santiago Carrillo: Carles Navales, el noi del vidre

Ha mort inesperadament un dels meus millors amics catalans, Carles Navales. Estava esperant un tren en una estació de la província de Girona per acostar-se a Barcelona, ​​per tal de participar en un dinar d’antics companys de lluita político-social, quan un infart de miocardi el va fulminar. M’he acostumat, forçosament, a la desaparició dels meus camarades de generació, però em revolto contra la dels que són joves, els que tenen l’edat dels meus fills, plens de vida, encara capaços de fer milers de coses útils. Per això em costa encaixar aquesta notícia. Precisament em trobava a punt de telefonar-lo aquests dies per citar-lo per a la nostra acostumada cita anual a Girona, en la qual durant llargues hores comentàvem la situació política a Catalunya i a Espanya, que tant ell com jo seguíem atentament.

Jo havia conegut a Carles personalment en els primers temps de la Transició, quan era un quadre molt actiu del PSUC i CCOO. Era encara molt jove, però es caracteritzava ja per la ponderació dels seus judicis i per l’amplitud dels seus contactes amb els líders de la plural esquerra catalana. Des del primer contacte vaig veure en Carles com a un home profundament unitari dins del partit i de l’esquerra en general, que tenia una percepció clara de les dificultats que presentava la construcció d’un nou Estat, nacionalment plural i democràtic.

Coneixia el seu breu però actiu passat. Havia format part del seu brillant equip de militants format en les lluites socials del Baix Llobregat. Podria citar els noms de molts d’ells que romangueren fidels als ideals de la seva joventut i mantingueren incòlumes els seus llaços d’amistat. No fa gaire vaig compartir amb ells unes jornades de companyia inoblidables a la seva terra. Era l’equip de militants que va organitzar les vagues generals que van mobilitzar els treballadors del Baix Llobregat, llavors una avantguarda de la lluita obrera i antifranquista, que comptava ja amb unes potents CCOO i una bona organització del PSUC.

En aquest moment, Carles Navales tenia només 22 anys i era delegat sindical. Va ser detingut, torturat i condemnat pel Tribunal d’Ordre Públic. Les seves universitats van ser la fàbrica i la presó. Lector incansable i intel·ligent, va arribar a aconseguir una sòlida formació cultural i política.

Recordant al noi del sucre, un famós lluitador sindicalista del segle passat, els seus companys, veient-lo tan jove i alhora tan madur, van arribar a cridar el noi del vidre, tenint en compte la seva professió.

En els últims anys, Carles havia aconseguit instal·lar-se a la rectoria d’una vella església desactivada al poble de Colomers, des d’on, a través d’Internet, mantenia una gran activitat cultural i política. A partir d’aquest tranquil lloc organitzava festivals i actes culturals a Catalunya que van tenir gran èxit. Des d’allí va dirigir també una important revista, La Factoria, on vaig tenir el plaer de veure publicats alguns dels meus treballs.

En les meves entrevistes anuals amb Carles vaig poder anar veient créixer al seu fill Gabriel, avui amb 18 anys, a punt d’ingressar a la Universitat. A Gabriel li envio avui, en primer lloc, el meu més profund condol. En Gabriel viu amb la seva mare, però passava temporades durant les vacances amb el seu pare, que també l’adorava. Avui l’animo a seguir sent un bon estudiant i a fer front a l’infortuni, amb el coratge que ho va fer el seu pare en una situació diferent.

L’afecte del que Carles estava envoltat entre els seus camarades de sempre ho vaig comprovar el dia del seu traspàs. Acosta, López Bulla, Castellana i molts més van tenir en suspens el meu telèfon, transmetent la infausta notícia. Estic segur, Carles, que seguiràs estant viu en la memòria dels teus amics, la majoria encara joves, durant molts anys!

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button