Espai socialistaEuropaPortada

Sami Naïr: La malaltia del socialisme francès

La candidata del Partit Socialista a les properes presidencials franceses del mes d’abril, Anne Hidalgo, sembla a punt del col·lapse, malgrat les seves qualitats innegables. Ha sorgit una altra competidora del si de la permanent descomposició de l’esquerra, Christiane Taubira, que debilitarà el programa de Hidalgo, sobretot, perquè aquella ve recolzada per una anomenada “primària de ciutadans” aparentment independent de la disciplina i la dinàmica dels partits polítics. Aquest ingredient de campanya afegeix una confusió suprema a la profunda divisió de l’esquerra, que presenta vuit candidatures! Tot i això, no es pot interpretar la incertesa a l’esquerra només amb els paràmetres de la situació actual. És una mica més profund, que fa referència a la desintegració del socialisme francès al llarg dels últims 20 anys.

Des del 2002, amb l’eliminació del socialista Lionel Jospin a la primera volta, que va inaugurar l’escenari del cara a cara del candidat neofeixista, Jean Marie Le Pen, i el conservador Jacques Chirac, la crisi del Partit Socialista es va fer palesa, provocant així mateix , una sèrie de fractures internes articulades llavors al voltant de la política econòmica neoliberal i la Constitució europea, finalment refusada per la majoria de socialistes, malgrat els seus dirigents. La victòria de François Hollande, el 2012, no va ser sinó al rebuig visceral que suscitava la personalitat atípica del candidat de la dreta més repressiva d’aquell període, Nicolas Sarkozy. Hollande tenia a les mans l’oportunitat de regenerar l’oferta socialista; no obstant això, en finalitzar el 2017 el seu mandat, va deixar com a llegat una esquerra encara més ensangonada en un camp de ruïnes.

En el fons, la malaltia del socialisme francès rau en la seva incapacitat de respondre a les profundes mutacions de la societat generades per la política europea d’austeritat vinculada al pacte d’estabilitat ia la radicalització a partir del 2012. Ha estat l’extrema dreta la que ha recuperat l’oposició a aquesta política, empenyent, d’altra banda, una part de l’electorat socialista a unir-se a Emmanuel Macron, que plantejava, el 2017, com un art de joc malabar, obrir nous camins.

Anne Hidalgo presenta la seva candidatura sense que el seu partit hagi reconsiderat, prèviament i seriosament, les raons estructurals dels seus fracassos, i, el que és més greu, sense comptar amb el seu suport sincer. Fins al darrer moment, els socialistes es preguntaven si havien de proposar un nom alternatiu. Per tant, ens queda la impressió de la voluntat de l’alcaldessa de París d’imposar-se a la direcció del partit i no de ser elegida amb convicció. Concórrer en aquest context davant de Macron, és, per descomptat, per a ella, una aposta tenaç alhora que difícil, perquè ho pot perdre tot o gairebé tot. Així que el seu veritable desafiament no és tant la seva candidatura als comicis d’abril, sinó saber si podrà fer d’aquesta batalla el preludi i el trampolí d’una veritable i necessària renovació del seu partit per al futur.

El País, 17 de gener de 2022

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button