Nou Cicle

Roger Sunyer: Lideratges populistes o ciutadans apoderats?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

lapiz_liderazgoEl terme populisme prové del llatí populus que significa “poble”, per bé que com és sabut en l’actualitat s’empra més aviat com a adjectiu polític per designar despectivament propostes polítiques sovint de signes ben contraris. I és que el populisme no és patrimoni de ningú. O més ben dit, totes les opcions polítiques poden contenir un cert grau de populisme. Algunes més i d’altres menys, algunes poden ser molt populistes i d’altres ho poden ser molt poc. Cadascú de nosaltres hauria de ser capaç de saber-ho destriar i actuar en conseqüència. Sigui com sigui el seu sentit despectiu prové del fet que associem populisme a prometre coses que després no es faran, ja sigui perquè no es voldran fer un cop assolit el poder polític o sigui perquè simplement no es podrà fer tot allò que s’havia promès. Titllar algú de populista implica igualment acusar-lo de fer demagògia, és a dir de manipular els sentiments de les persones en situacions de gran fragilitat per tal d’aconseguir el seu suport. El populisme esdevé per tot plegat una mena de xantatge emocional que utilitza la situació d’escassedat econòmica, de precarietat, d’injustícia social, per apropiar-se de la voluntat de canvi radical dels ciutadans: aconseguir els seus vots a canvi de l’expectativa de canviar-ho tot.

Igualment els lideratges populistes en les seves diverses expressions acostumen a tenir un altre patró molt clar: el culte a la personalitat, a una persona en concret que quasi dotada de súper-poders serà la que ho canviarà tot. El més xocant és que la individualització del lideratge en una sola persona va acompanyada habitualment de crides constants a la democràcia i a la participació del Poble, de la gent, dels ciutadans. S’acostuma a recórrer a l’emoció, a l’ús d’un llenguatge buit i inconcret per mantenir tant com es pugui la imatge de canvi, de transparència, de puresa ideològica i associar tots els atributs del canvi al gran líder. En aquest procés de sacralització de la figura del líder aquest acaba essent la pròpia font de legitimació de tot: el qui defineix directament o indirecta el que és bo, el que estableix què és participatiu del que no ho és, el que distingeix allò que és progressista del que no ho és, el que és neoliberal del que no, el que és democràtic i el que no, el que és patriota i el que no ho és i així en un llarg etcètera. En un lideratge populista els ciutadans externalitzen el seu compromís cívic en el superheroi que ho resoldrà tot. I és per això que el populisme necessita gent amb una autoestima baixa o molt baixa, una exèrcit de depauperats a ser possible que facin del líder un autèntic salvador. Per als líders populistes com pitjor estigui la gent millor. I per això que actuen millor i amb més comoditat entre el precarietat, entre totes aquelles persones que per exemple pateixen directa i personalment els efectes d’una greu crisi econòmica.

Vinguin d’on vinguin els lideratges populistes acostumen a adoptar un discurs aversiu contra les elits (econòmiques, polítiques o intel·lectuals en funció dels casos), el rebuig als partits existents (culpables de tots els mals i de cap benefici), la denúncia de la corrupció sistèmica de les institucions i la seva constant apel·lació al Poble com a font legítima del poder. Les formes polítiques populistes acostumen a defugir les etiquetes esquerra-dreta i prefereixen dividir el camp polític entre dos camps antagònics formats per una majoria exclosa, els de baix, el poble, els ciutadans i una minoria privilegiada, els de dalt, l’elit, l’oligarquia, els corruptes, els de sempre o els d’abans. És així com el panorama polític queda simplificat d’una revolada entre “nosaltres el poble” davant d’un “ells-oligarquia”.

És inqüestionable que el mecanisme del populisme és eficaç per accedir al poder polític tal i com demostra la història de la democràcia. Tanmateix tot allò que té d’eficaç per accedir al poder ho té d’ineficaç per a governar. El problema pel populisme comença doncs l’endemà d’accedir al poder. Un cop instal·lat al govern el populisme acostuma a patir una situació de bloqueig de moltes de les accions prèviament promeses perquè topa amb una realitat que –malauradament- no es pot canviar com un mitjó. És aleshores quan comença la gestió dels fets que sempre són menys ampul·losos, més migrats i molt menys mobilitzadors que les grans proclamacions. Prometre, crear expectatives, il·lusionar, dibuixar escenaris nous, magnífics, justos i solidaris, és relativament fàcil. Allò certament difícil és convertir-los en reals. Els esquemes dels de dalt versus els de baix, les elits versus els pobres ja no són útils senzillament perquè la realitat és molt més complexa, molt més gradual i els interessos de sectors socials, econòmics i polítics no són sempre coincidents. La realitat és molt més complexa, no permet crear grans expectatives, necessita pacte, negociació, cedir. No requereix grans discursos ni despertar emocions, és menys generosa que la imaginació per bé que és més tangible. La col·lisió doncs entre les expectatives creades als ciutadans i les dificultats per emprendre canvis reals amb resultats tangibles està servida i per això s’acostuma a demanar aleshores el debat, la calma i la paciència que prèviament no s’havia volgut concedir als que governaven amb anterioritat.

Certament seria fantàstic poder triar un líder i esperar simplement que la nostra realitat canviés –a millor- de manera radical. Malauradament, no és així. Mai ho és. Per això la realitat política, social i econòmica és massa complexa i massa important per deixar-la en mans de lideratges populistes. I és que la millora constant de la societat no pot dependre ni de l’aplicació d’un model tancat, aparentment perfecte, ni de la voluntat d’un lideratge populista. Res és perfecte. Tampoc es pot pretendre tancar solucions eternes bàsicament perquè la societat és un cos viu en evolució constant, com nosaltres mateixos. Com més democràtica sigui una societat més alliberada estarà d’haver de recórrer a lideratges populistes i per això una societat madura i democràtica necessita que es faciliti la interacció constant entre els ciutadans, la contínua conciliació de les complexitats. La gran paradoxa del populisme és que el seu pitjor enemic no són ni les elits ni les grans corporacions ni fins i tot la corrupció sistèmica sinó els ciutadans apoderats: aquells que de veritat asseguren el canvi continu en el poder institucionalitzat, la democratització en la creació de riquesa o el permanent control a les temptacions unidireccionals típica dels lideratges populistes.

Alambins

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: