Nou Cicle

Roger Sunyer: Les afinitats electives entre Le Pen i l’esquerra “revolucionària”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

melenchonPassades les eleccions presidencials franceses de 2017, la perplexitat generada per l’equidistància de l’esquerra “revolucionària” davant del dilema de recomanar el vot per Le Pen o per a Macron segueix ben present. 

Finalment, el resultat de les eleccions va reflectir una aparent aposta per un cert reformisme tranquil -malgrat l’escàs recolzament del 43% sobre el conjunt dels inscrits- gràcies en part al recolzament que Macron va rebre de quasi totes les forces que no superaren la primera volta, decidides a frenar fos com fos l’ascens del Front Nacional de Le Pen.

Aconseguit l’objectiu aquestes formacions hauran d’invertir ingents esforços per aconseguir visualitzar la seva identitat política associada al canvi que espera una gran majoria de ciutadans. Serà sens dubte un exercici complicat perquè en un entorn social i econòmic crític, els matisos no cotitzen a l’alça de la mateixa que manera que sí ho fan els discursos encesos, grandiloqüents i abrandats, destinats a fer creure que tot pot canviar d’una revolada, només amb una clara voluntat política.

Tanmateix no totes les forces es van mostrar obertament contràries a Le Pen. 

Com se sap l’esquerra “revolucionària” de Melenchon expressà clarament la seva equidistància respecte al suposat dilema Le Pen/Macron, en base fonamentalment a la idea que senzillament el dilema no existeix, perquè si bé a la primera se la pot associar al filofeixisme, al segon se’l pot considerar un fidel representant dels interessos del Capital.

És de suposar que el filo-capitalisme de Macron es detecta quan defensa per exemple la meritocràcia “A França, la República va néixer de l’abolició dels privilegis. Però encara són molt nombrosos. El nostre país pretén ser la pàtria de la igualtat. Però el favoritisme distorsiona sovint les coses. Els privilegis bloquegen la nostra societat. El reconeixement no sempre arriba a aquells que s’esforcen. Això ha de canviar”.

O quan manifesta la seva voluntat d’estimular la iniciativa privada El nostre país no sempre ha valorat l’èxit: aquells que progressen susciten una certa forma d’enveja o sospita. (…) Nosaltres tenim la necessitat que els nostres ciutadans se llencin, tinguin iniciativa, que els ajudem a recuperar-se si fracassen. És necessari que part dels nostres conciutadans tinguin èxit, crein activitat i llocs de treball. És per això que volem impulsar el treball i l’esperit empresarial”.

Discurs que procura combinar amb el de la seguretat i la protecció “No som ingenus. Sabem bé que a la vida no s’aconsegueix res sense fer res i que tot progrés, personal i col·lectiu, depèn d’aquest gran esforç que anomenem treball (…). En aquest nou món, cadascú ha de trobar el seu lloc. I França aconseguirà trobar el seu si sap alliberar les iniciatives i al mateix temps protegir a les persones”. 

O quan expressa el seu posicionament clarament europeista “Orgullosos de ser francesos. Tots nosaltres tenim en comú la nostra llengua, el nostre primer tresor comú i a la vegada la nostra base i el nostre far: és el que ens conforma i el que ens distingeix, enriquida també per la vitalitat de les nombroses i belles llengües regionals. Hem d’anar més lluny. Renovar el patriotisme sense renunciar a les nostres múltiples històries i al nostre projecte europeu comú. Per a restaurar l’esplendor de França cal restaurar la confiança dels francesos. Vinguin d’on vinguin. Visquin on visquin. Siguin com siguin. I confiar en ells és donar-los el poder per fer, per actuar”.

Le Pen en contraposició es presenta com agent del canvi malgrat en un acte celebrat a Lyon, l’any 2010, comparés les oracions col·lectives de persones musulmanes als carrers amb l’ocupació nazi assegurant que es tractava d’una “ocupació en tota regla” encara que fos sense “soldats” ni “tancs”.

La seva vocació proteccionista queda evidenciada amb frases del tipus “Reestabliré les fronteres a França. Serà el meu missatge al món. Si guanyo, será la fi de l’Euro i serem més forts” o “La divisió ja no és entre esquerra i dreta, sinó entre patriotes i globalistes”. La seva vocació manifestament anti-europeista es combina amb una crida a reprendre el control sobre el propi destí “No em puc imaginar una política econòmica sense un control total sobre els nostres propis diners”

I és que Le Pen combat tant la globalització com el liberalisme: “Per la teologia liberal, l’Esperit Sant és la mà invisible que, a partir d’una massa de comportaments individuals egoistes que, a partir d’una massa de comportaments individuals egoistes, construirà una felicitat col·lectiva conforme a la Ciència i millor encara, a l’Ordre Natural”. I per si no hagués quedat clara la seva lluita nacional contra la globalització insiteix que “L’ultraliberalisme no és més que la ideologia d’una classe dominant internacional globalitzada” .

Si bé és evident que el discurs xenòfob l’allunya del discurs de l’esquerra “revolucionària”, la seva radical crítica al liberalisme, a la globalització i al domini dels grans oligopolis l’acosta estranyament a cert discurs “revolucionari”. No endebades tant per a Le Pen com per certa esquerra “revolucionària”, Macron representa el candidat del sistema, de l’oligarquia, dels bancs, es tracta d’un liberal neo-liberal capitalista.

Per què es va optar per l’equidistància i no es van seguir les passes de Zizek, referent intel·lectual de l’esquerra “revolucionària” quan va manifestar que preferia una victòria de Trump contra Clinton? Per què no, d’acord amb la seva lògica de com pitjor millor, no es va atrevir l’esquerra “revolucionària” a demanar el vot per a Le Pen? O potser és que considerava Macron pitjor que Le Pen? 

Es evident que pocs desde l’esquerra “revolucionària” s’atrevirien a demanar el vot per Le Pen. Només un feixista de joventut com Jorge Verstrynge, ex-secretari general d’Aliança Popular a l’època de l’ex-ministre franquista Manuel Fraga i ara intel·lectual de referència de Podemos, és dels pocs “revolucionaris” que se senten suficientement desacomplexats com per poder apreciar les bondats de Le Pen -preferint-la a Macron. Bondats entre les quals hi deu haver la seva fraternal connexió amb el Poble que la fa propera a certa esquerra “revolucionària” tan decidida com ella a prioritzar el Poble abans que el Capital.

Potser això explica el perquè el Front Nacional de Marine Le Pen guanya allà on dècades enrera arrasava el Partit Comunista francès, fidel representant de l’esquerra “revolucionària”. I és que actualment el Front Nacional es tan fort al “món obrer” com ho va ser el Partit Comunista francès en els seus millors anys. De fet ja l’està superant perquè ara com ara Marine Le Pen està al voltant del 40% d’intenció de vot entre aquest “col·lectiu”, mentre Jacques Duclos, candidat del PCF a les eleccions presidencials de 1969, no sobrepassava el 33%.

El problema per l’esquerra “revolucionària” és que en la seva carrera per a erigir-se com l’agent de canvi “revolucionari” va per davant Le Pen que, a més de poder prometre tot tipus de millores socials i econòmiques d’una sola revolada, culpabilitzant de tots els mals a la UE o al Capital, sempre podrà explotar pel seu propi interès la sempre eficaç culpabilització a l’estranger, al que vé de fora, al que no és d’aquí.

Sembla doncs oportú recordar a Norberto Bobbio que el 1992 ja advertia que “la contraposició entre llibertaris i autoritaris ja no serveix per a distingir l’esquerra de la dreta sinó en l’àmbit tant de la dreta com de l’esquerra; l’ala moderada, l’extremista; l’esquerra democràtica i la dreta democràtica, de l’esquerra revolucionària i de la dreta no democràtica”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: