Portada

Rene Cuperus: Contra el populisme i les seves causes

Gairebé a tot arreu, pel que sembla, s’està produïnt una revolta populista contra la política establerta. Dels Vertaders finlandesos a Finlàndia, passant pel Front Nacional 2.0 a França, fins al moviment del Tea Party als Estats Units, i l’agitació Sarrazin a Alemanya, la revolta populista continua. Però, quines en són les causes comunes? Per què està passant? Per què ara? Amb quin objectiu? La meva posició amb el populisme és blairista: hem d’estar contra el populisme i contra les seves causes.

Donat que atacar al populisme és l’esport preferit de la comunitat político-acadèmica, tendeixo a subratllar provocativament l’altra cara de la moneda, tractant d’entendre la racionalitat del populisme en reacció al comportament de la corrent política establerta. El populisme és, en efecte, creat pels errors comesos pels polítics establerts. És un producte dels problemes de confiança i representativitat dels partits establerts.

Mostrar una certa comprensió del populisme, no és una posició fàcil de prendre. No a Europa, on, tot el debat sobre el populisme, la identitat nacional, el multiculturalisme i la immigració està traumatitzat per les cicatrius del segle XX: la barbàrie perversió de la “Veu de les masses” dins el comunisme i el nazisme. A Europa, el populisme és una paraula de codi pel feixisme o el nazisme, a diferència dels EUA on el populisme anti-Washington, és molt més acceptat com a part de l’ADN polític d’Amèrica.

Però la qüestió principal segueix sent: ¿Per què ara el populisme? Per què una revolta populista ara a gairebé a tot arreu del món post-industrial, dels demòcrates suecs al paradís social de Suècia fins a Geert Wilders a Holanda i el nou Haider, Heinz-Christian Strache, a Àustria?

Per què aquests partits, molts dels quals van començar com a partits protesta, de dretes i radicals amenacen amb ocupar polítiques de centre com és el cas de Bèlgica? Fins a quin punt en són culpables els partits establerts?

Per demostrar com n’és realment de fonamental el desafiament populista, aquí exposo deu característiques més aviat polèmiques del que anomenaria “la crisi populista de la política occidental”.

10 definicions de la crisi populista de la política occidental:

1. El populisme és el substitut per l’erosionada divisió Esquerra/Dreta en la política que es reemplaça per la divisió populista entre l’”establishment” i el “poble”. Són percebuts com a unitats falses i tot i així plantegen una amenaça potencial a les dimensions de la democràcia pluralista i constitucional.

2. El populisme és una revolta contra (la narració de) la globalització.

3. El populisme és una revolta contra el que els alemanys anomenen la segona modernitat o modernitat tardana: la modernitat de la individualització, de la destradicionalizació, del cosmopolitisme, del capitalisme neoliberal i de la societat de la xarxa global.

4. El populisme és una revolta contra la política tecnocràtica impulsada per experts.

5. El populisme és la revolta de la classe obrera i la classe mitjana baixa contra el domini dels professionals acadèmics en la societat i el discurs públic.

6. El populisme és la venjança de la classe obrera després de la traïció neoliberal (les permanents reformes d’austeritat de l’Estat del Benestar) dels partits socialistes i socialdemòcrates.

7. El populisme és una perillosa revolta xenòfoba contra la mal gestionada migració en massa que incideix negativament en l’extrem inferior de la societat més que en l’extrem superior.

8. El populisme és una revolta contra un món que està canviant molt ràpidament on no seran més respectades les tradicions, les identitats i els valors.

9. El populisme ha omplert el buit allà on el socialisme i el cristianisme no actuen com a restrictius morals i culturals: el populisme és romàntic, una revolta irracional, emocional contra la filosofia inhumana de l’eficiència tant en el mercat com en l’Estat.

10. El populisme és una revolta contra la impotència de la classe política que pel que sembla ha perdut l’adherència després de lliurar el control a les forces anònimes de la globalització, els mercats financers, i a la lògica de la tecnocràcia dels Estats Units.

Ja ho crec, hem d’estar en contra el populisme i les seves causes.

(Aquest post es basa en la presentació que vaig fer en el Seminari “Neopopulisme de la Dreta a Europa”, organitzada per la Fundació Pablo Iglesias en el Cercle de Belles Arts de Madrid (28 i 29 d’abril de 2011) Els altres ponents van ser: Fernando Vallespín, Baumel Jung-Laurent-Ann Catalina, Perger Werner i Josep Borrell.)

Social Europe Journal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button