Nou Cicle

Raphaël Glucksmann : « A França, hem evitat la mort clínica però la malaltia continua”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

louvreL‘Oda a l’alegria, que va acompanyar la nit del 7 de maig les primeres passes del president Emmanuel Macron, no s’escoltà només al pati del Louvre. Ressonà molt més enllà de les nostres fronteres. La Novena simfonia de Beethoven va enviar al món un missatge fort: sí, el tsunami nacionalista que recorre el nostre continent des de fa anys pot ser derrotat.

De manera ue podem sentir-nos orgullosos aquest matí. Orgullosos de no haver seguit els exemple americà i britànic, polonès i hongarès; orgullosos d’haver desafiat la interferència de Vladimir Putin, padrí d’una internacional d’extrema dreta que fins ara volava d’èxit en èxit; orgullosos de no haver caigut en el parany del Daech i de no deixar que els nostres pors, tan legítimes, soscavessin les nostres conviccions democràtiques.

Els francesos han rebutjar massivament l’aïllament i l’odi a l’altre. Seria una llàstima no  alegrar-se’n. Però ens equivocaríem si ens deixessim porrtar pel l’alegria o l’arrogància,  ens equivocaríem si  oblidessim l’amenaça, ben real, contra el qual hem sabut mobilitzar-nos i, sobretot, si féssim  cas omís de les causes profundes d’aquesta amenaça. Com Léon Blum va dir el 1936: “Per fi comencen les dificultats!

El diumenge hem evitat la mort clínica, però la malaltia en si continua. hem aixecat un mur de contenció,  f però les fonts de la inundació encara hi són. Gairebé onze milions de  francesos va votar Le Pen, i no tots són   atàvicament racistes. Ni de bon tros. Setze milions van abstenir-se o van votar en blanc o nul, i no tots són  inconscients o indolents. Ni de bon tros. Imbuït per la necessitat de barrar el pas al lepénisme, com molts dels meus conciutadans, en els últims quinze dies, m’he oposat a uns arguments que no estan totalment privats  de fonament. Ni de bon tros.

Un vot de classe?

En el nostre país hi ha fractures, desigualtats, ferides obertes que alimenten el Front Nacional, que no desapareixen per la màgia d’un vot sincrètic. Quan la ciutat on visc opta al 90% per Emmanuel Macron i només a una hora i mitja en cotxe, als pobles de la Picardia socialment en agonia, Marine Le Pen guanya de carrer, com no captar que hi ha dues França que s’oposen? Quan el 83% dels alts directius han fet la mateixa elecció que jo, i  el 63% dels treballadors han votat l’opció oposada, com no veure-hi un vot de classe?

Si la divisió esquerra-dreta té plom a l’ala, la dissociació exclosos-incloss és més significativa que mai. Els mapes electorals de 2017 ens recorden amb força que les classes socioculturals existeixen. I aquella a la que pertanyo no té en absolut la mateixa relació amb la globalització, l’obertura de fronteres o la Unió Europea, que el proletariat.

Em resulta infinitament més fàcil cantar les lloances del projecte europeu des del districte 10è de París, que explicar-ho a l’aturat de la fàbrica que es va deslocalitzar a Romania. Aquesta obvietat trivial, tan sovint negada, ha de ser una guia per a tota reflexió i tota acció política. En cas contrari, les nostres exhortacions per salvar la democràcia liberal i la Unió Europea seran cada vegada més inútils. I la propera vegada, el vot de defensa republicana ja no guanyarà al vot de classe. El diumenge hem comprat cinc anys per a canviar. Canviar França, canviar Europa i canviar-nos nosaltres mateixos. Exercir-nos a canviar, a pensar en contra de nosaltres mateixos. Tots nosaltres, inclòs Emmanuel Macron.

En el seu discurs de president electe, ple de  gravetat i humilitat, adreçant-se a aquells de nosaltres que van votar per ell per defecte,  als que no el van votar i els que van votar per Marine Le Pen, ha semblat ser-ne  conscient. A mil milles del triomfalisme que havia commocionat a tanta gent el 23 d’abril,  no ha buscat el nostre amor, sinó respondre a les nostres inquietuds.

Un equilibri inestable

El canvi de to ha estat reeixit, però no serà suficient. Contràriament al que molts comentaristes han dit, el seu projecte no és ni vacu ni buit. L’anima una filosofia coherent: la qüestió, de fons, és si aquesta filosofia pot respondre a la crisi social, moral, identitària,  que travessem, a França com en gairebé totes les democràcies occidentals.

Des de fa mesos, Emmanuel Macron s’adreça a individus impedits en el seu  recerca de realització personal per barreres culturals,  estructures socials ossificades, per “assignacions  de residència” geogràfiques, econòmiques o identitàries, que ell promet superar. És estructuralment antirracista i obert al món. Pretén  donar a cada un de nosaltres els mitjans de realitzar-se, fer la societat menys rígida, més fluida. Encarna un pensament centrat en les llibertats individuals, al qual França ha estat durant molt de temps reticent. És per això que ha seduït  a tants “soixante-huitards“: el president Macron és, des d’aquest punt de vista, el seu fill espiritual.

L’individualisme no és necessàriament egoista. Pot anar acompanyat de solidaritat, d’empatia, de fraternitat. Però pot satisfer les necessitats de sentit col·lectiu de les nostres societats desarticulades? És capaç de fer front a l’emergència ecològica? Ens permet sentir-nos part d’un destí comú – la República – minat per unes  desigualtats que es fan massa insuportables?

Les nostres democràcies liberals són inestables per naturalesa. En elles s’oposen unes lògiques anomenades “democràtiques” o “holístiques” – el poder al poble, la voluntat general, la primacia del bé comú – i unes lògiques anomenades “liberals” o “individualistes” – els drets inalienables de les persones, la propietat privada, la sacralitat de la nostra autonomia. Aquesta dialèctica produeix un equilibri inestable que condueix a la llibertat, a la dissidència creadora.

L’ndispensable retorn als comuns
Aquest equilibri inestable em fa pensar en el tamboret  oscil·lant en el primer pla de la pintura de Caravaggio, Sant Mateu i l’àngel. Aquest tamboret que aguanta d’alguna manera el vell apòstol en la seva conversa amb l’enviat de Déu, s’inclina a vegades en una direcció, després en una altra, sense caure mai del tot. Les nostres societats estan fent el mateix, oscil·lant entre l’ambició col·lectivista i la temptació individualista. Si el Tot aboleix l’autonomia de les parts, es cau en la tirania. Si les parts s’emancipen completament del Tot, ens enfonsem en l’atomització. Això al seu torn produeix una demanda d’autoritarisme. De nou, el risc de la tirania.

De què  pateixen principalment les nostres democràcies avui en dia? D’una excrescència o d’una restricció de l’espai públic? La globalització financera, el deteriorament de les estructures col·lectives tradicionals (partits, sindicats, esglésies …) i la il·lusió de la fi de la història, que va evacuar la política del seu lloc de comandament,  han fet triomfar  des de fa trenta anys les lògiques privades tan en els fets com en els caps. En els discursos dels  empresaris  (això és natural) com en els dels polítics (una mica menys natural). Les qüestions del “jo” – per què pagar impostos? Per què tenir una codi de treball obligatori? Com convertir-me en milionari? – han triomfat gradualment sobre les reivindicacions igualitàries del  “nosaltres”.

El tamboret de les democràcies liberals, per tant, està en perill de caure en l’abisme de l’atomització (i de  produir més  temptació  autoritària). I es pot legítimament dubtar que una filosofia individualista, fins i tot en els seus aspectes més progressistes, redreci aquest tamboret i restaurari l’equilibri perdut. En l’era de la desintegració del lligam cívic i de  l’escalfament global, que imposen el retorn als comuns, aquesta filosofia individualista sembla molt ancorada en els anys 80.

La victòria d’Emmanuel Macron ens permet plantejar aquest debat en una marc democràtic i europeu preservat. La imminència del perill lepenista rebutjada per un temps, ja no estem condemnats a deixar de banda aquest debat en nom de l’antifeixisme. Per no haver de repetir el tràngol d’ací a cinc anys, portem-lo a terme. Sense caricatura ni fascinació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: