Ja fa temps que hi penso. I en Jordi Martí, el cap dels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, ho proposa obertament al seu post de valoració de la recent enquesta de La Vanguardia, que pronostica un mapa hiprefragmentat a les eleccions locals de 2015, amb un PSC relegat a cinquena força. Penso, doncs, que l’única manera de fer front a les eleccions municipals properes, tant a Barcelona com -per exemple- a Mataró (tot i que a la capital del Maresme partim amb un avantatge superior que a Barcelona el 2011) és provocar una aliança d’esquerres (una ‘Olivera‘, diu Martí, emulant a mutació de l’esquerra italiana als anys noranta). Una aliança que permeti un nou programa de reformes almenys tant potent com el que ha liderat el PSC, amb ICV i ERC quan ha calgut, els darrers trenta anys. I una aliança que situï per davant les energies renovades, nous punts de referència, on el rol dels partits i els seus dirigents sigui més secundari. Preveig que les tendències que apunten diverses enquestes podrien produir-se també a Mataró, de manera que el panorama està servit. Sobretot per allunyar el retorn de l’esquerra a l’ajuntament.El risc és que, encabat els quatre anys on per primera vegada, hi ha hagut un govern de dretes (dreta moderada i tot el que vulgueu, si ho voleu), l’esquerra no presenti una alternativa sinó diverses. O que un aspecte absolutament marginal pels projectes locals com el debat sobre la independència fracturi un espai polític que, en realitat, és prou ampli i prou capaç de treballar conjuntament, amb persones preparadíssimes i amb bones idees sobre el futur de la ciutat. Vaja, que pot competir molt bé amb el bloc de la dreta encapçalat segurament de nou -també a Mataró- per Joan Mora qui, en primera instància, sempre ha comptat amb el PP com a primera força a la que oferir el govern.
Conec una mica com van les coses al si dels partits com per augurar, a aquesta incipient idea, un èxit més aviat minso. Jo crec que en un dels llocs on menys ha arribat la percepció que estem en un temps de forta mutació política és al si dels partits, especialment els protagonistes de l’etapa que és a punt d’acabar-se, a parer meu. Les causes d’aquest nou temps ens portarien a parlar moltíssim i segurament no ens les acabaríem. I n’hi ha de més locals i de més generals. Sospito que les més rellevants es troben en el canvi brutal en les relacions humanes i de producció, en les mutacions dels grups humans i dels seus mecanismes de relació, que no pas en fets més o menys concrets. Només cal que fem un esforç de memòria per comparar com és i com era la composició social dels barris a les nostres ciutats, o en quines activitats treballen, els que treballen, en comparació amb les dels nostres pares. No diguem la composició de les famílies, per exemple. I em temo que el sistema de partits (a Catalunya, però també a Europa, on el mapa fragmentat, amb especial pèrdua en el camp de l’esquerra i guany en l’extrema dreta, és un fet), respon encara al paradigma anterior. Zygmunt Bauman ho explica molt bé en una recent conferència que podeu trobar aquí.
No sóc jo qui hagi de donar lliçons a ningú, però és obvi que els nous partits (o les noves plataformes) hauran d’afrontar canvis profunds en la seva organització, en la seva cultura política de fons (conscients que avui, força gent, tria una opció política com tria una marca de iogurts) i el el seu relat. Tampoc sóc dels que penso que haurà de ser “del tot” nou; jo sóc dels que defensa la tradició, sense la qual tota modernitat és un experiment sobre el no-res. Recordeu que l’olivera, símbol de la pau i de la regeneració (un colom amb unes fulles d’olivera fou el senyal a Noè per abandonar l’arca), és un arbre amb una longevitat increïble. El primer pas podria ser, segur, superar-se ells mateixos a la recerca d’un moviment més gran que, almenys a les municipals, tingui prou força per presentar una alternativa engrescadora. Que no aspiri treure un regidor més, o a sumar els actuals, sinó a guanyar àmpliament. Sí, Jordi; a Barcelona, i a Mataró.
El bloc d’en Ramon Bassas
