Raimon Obiols:L’apunt del día/6 (Tres notes sobre Maquiavel 2: Mussolini, Matteotti, Gramsci)

Notes sobre Maquiavel (2)

(24 de gener de 2023)

Mussolini, Matteotti, Gramsci

Situem-nos, amb un flash-back, a l’Itàlia de 1924. El 6 d’abril se celebren les últimes eleccions multipartidistes, en un clima  d’intimidació i violència. El 28 d’abril, la premsa, ja totalment sotmesa, informa de les “magistrals consideracions”  que el cap de govern, Benito Mussolini, ha signat i publicat a la revista Gerarchia: un «Preludio a Machiavelli». 

El 30 de maig, el líder socialista Giacomo Mateotti pronuncia en el Parlament un discurs demanant l’anul·lació de les eleccions, a causa les violències i irregularitats comeses. En acabar, diu als seus companys: “El discurs que calia, ja  l’he  fet. Ara prepareu el discurs  del meu funeral”. El 10 de juny,  és segrestat i assassinat pels feixistes.

A començaments de juliol, quan el seu cadàver encara no ha estat trobat, una revista anglesa publica el seu article pòstum, titulat “Machiavelli, Mussolini and fascism”, on acusa el dictador d’emparar-se il·legítimament en Maquiavel per mirar d’excusar “una forma de govern sotmesa a l’espasa, la violència i la perversió política”. L’article és precedit d’una nota dels editors: “Després d’escriure aquest article, el senyor Mateotti va ser segrestat per un grup de feixistes i es desconeix què li ha succeït”.

A les presons de Mussolini, Antonio Gramsci va llegir molt Maquiavel. Es trobava “fora de joc”, com  el florentí a San Casciano, forçat a la inacció després d’anys d’activitat  frenètica.  Va interpretar que l’oposició de Maquiavel a Savonarola no havia estat el xoc entre  un cínic i un fanàtic, sinó la contraposició entre dues maneres de pensar i de fer  política: entre una acció “abstracta i imprecisa”, “arbitrària”, “vel·leitària”, i una  basada en la consideració objectiva de la realitat concreta, no com un estat de fet immutable sinó com “una correlació de forces en moviment continu i amb continus canvis d’equilibri”.

Pensava Gramsci que Maquiavel havia “escrit llibres d’acció política immediata”, però que també  havia  formulat “conceptes generals, que es presenten en forma aforística i no sistemàtica, i expressen una concepció original del món, que es podria anomenar “filosofia de la praxi” o “neohumanisme” perquè no reconeix elements trascendentals o immanents (en sentit metafísic) sinó basats en l’acció concreta de l’home que per les seves necessitats històriques treballa i transforma la realitat ”. Ben vist. 

 A l’Unió Soviètica, les obres de Maquiavel es començaren a publicar durant el període de la lluita pel poder entre Stalin i els seus oponents. És significatiu que només en sortís un primer volum, el 1934, que contenia El Príncep amb un prefaci del vell bolxevic Lev Kàmenev. Dos anys després, l’agost de 1936, Kàmenev va ser jutjat i condemnat a mort en el primer procés-espectacle de l’estalinisme, acusat pel fiscal Andrei Vixinski, entre altres “crims”,  de “maquiavel·lisme”. De retruc, acusà també Maquiavel: “Aquest Maquiavel era, segons Kamenev, un dialèctic! Aquest canalla era, segons sembla, un dialèctic!“ (1).

Un canalla, Maquiavel? Si potser fou mereixedor d’una curta temporada al purgatori no és pas per haver  inspirat les barbaritats d’uns tirans i dictadors que no tenien cap necessitat del seu estímul, sinó per un efecte pervers dels seus escrits, que ell no podia preveure: va donar armes a la idea que la política és una activitat congènitamemt repugnant i damnada.

Sumant-se al tòpic  inexacte que  sostè que les persones de bones intencions són menys intel·ligents que les malvades, aquesta visió ha contribuït a l’arrelament i expansió  de l’antipolítica. Cal no oblidar-ho mai: la repugnància per la política és estimulada pels poderosos. Tenen un objectiu i és maquiavèlic: deixin vostès de fer política, que ja la farem nosaltres. 
_______________

(1) Chimen Abramsky, Kamenev’s Last Essay, New Left Review, Londres, juny de 1962.