Nou Cicle

Raimon Obiols: Vaitot, “La llança no passa”, “Lettera a Malvolio”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Vaitot

No s’ha jugat de farol (els puristes dirien catxa). S’ha fet un vaitot.

Llegim a Viquipèdia: “Una catxa, envit en fals, o bluf, és una aposta capciosa que un jugador fa per tal de confondre els seus adversaris.”

En canvi, llegim al Fabra, un vaitot és “el fet d’arriscar tots els diners en una jugada.”

Si fas una catxa, la partida continua. Si fas un vaitot, “ça passe ou ça casse“, com diuen a França,  o passa o es trenca. És el gran problema dels vaitots.

“La llança no passa, missenyor”

Si consulteu un altre diccionari,  l’etimològic de Joan Coromines, obra monumental i divertida  que l’Ernest Lluch llegia i rellegia religiosament quasi cada dia, hi trobareu aquest fragment:

“La llança no passa, missenyor!”, Doncs posa-la de cantó!”, de El castell dels Tres Dragons d’en Pitarra.  Dit a casa irònicament quan algú de la família no se’n sortia amb un problema de fàcil solució”. 

Aquest diàleg pitarresc, que jo havia escoltat també de petit, potser conté una lliçó política.

De cap manera suggereixo que  el problema de l’avenir de Catalunya i de la seva relació amb Espanya sigui “de fàcil solució“.  Suggereixo simplement que l’únic paradigma fecund i eficient de la nostra política nacional  és el  de l’autogovern in progress i de l’excel·lència. En els altres models alternatius que s’ofereixen  (independència, assimilació), com s’ha  demostrat a bastament, “la llança no passa“.

Evidentment, ni Puigdemont ni Torra ho veuen així.

El primer, quan els periodistes li preguntaren ahir si canviaria alguna cosa de la seva trajectòria del darrer any, va respondre: “El fet de deixar en suspens la declaració d’independència del 10 d’octubre fou un error. Avui no ho faria d’aquesta manera“. No diu com ho faria.

El segon, també ahir, abans de ser esbroncat davant del Parlament: “El meu agraïment és a tots vosaltres, els que heu fet possible un acte com el d’avui: als trabucaires, als castellers, als dansaires, a vosaltres, amics dels CDR, que apreteu, i feu bé d’apretar“.

Per molt que collin, la llança no passa. Es trenca.

En el Coromines hi trobareu també aquest fragment: “Nicolau d’Olwer morí a l’exili per ensenyar a la gent hispana la passió de Catalunya ‘entre la voluntat d’unió i la impossibilitat d’amalgama“.

Aquest és el camp de joc.

 

Lettera a Malvolio

*     Aquesta “Lettera a Malvolio“, del poeta italià Eugenio Montale, sembla escrita a Waterloo:

“Non s’è trattato mai d’una mia fuga, Malvolio,


e neanche di un mio flair che annusi il peggio


a mille miglia. Questa è una virtù


che tu possiedi e non t’invidio anche


perchè non potrei trarne vantaggio.

No,


non si trattò mai d’una fuga


ma solo di un rispettabile


prendere le distanze”

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: