Nou Cicle

Raimon Obiols: Un retrat d’Antoni Gutiérrez Díaz

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

M’ha agradat molt la idea de posar el nom d’Antoni Gutiérrez Díaz a un espigó de la Mar Bella. No sé de qui ha estat, però el o la felicito cordialment!

Al Guti, tan apassionadament afeccionat durant molts anys a la pesca amb canya, aquesta tria d’un espigó obert al mar en comptes d’un carrer o una plaça li hauria encantat, sobretot si s’hi afegeix el bell detall d’un poema de Joan Brossa.

Com que no vaig poder assistir a l’acte d’homenatge, vull sumar-m’hi modestament amb aquest retrat d’Antoni Gutiérrez Díaz, de qui vaig tenir l’honor de ser amic durant els anys del franquisme i de la democràcia recuperada. És del meu llibre de records polítics “El mínim que es pot dir“.

—————————————————————————————————–

Antoni Gutiérrez Díaz era un motor polític incansable, valent, metòdic i entestat. La veritat és que amb el Guti m’hi vaig entendre sempre bé, malgrat que algun disgust em va donar, i jo a ell. Quan érem a la presó Model, amb els 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya, un parell de membres de l’MSC sucumbiren a l’afany proselitista, que era pràcticament incontenible, del Guti i de Paco Frutos, que de la SAFA de Blanes arribà a secretari general d’un PCE pòstum, passant per una inacabable sèrie de litigis polítics. Un dels nostres companys de l’MSC era a la mateixa cel·la que el Guti; un altre era a la de Frutos. La resta ja es pot imaginar. Per sort els altres companys de l’MSC que eren a la Model, una desena, resistiren immunes. Molts anys després, vaig ser l’involuntari causant de fer-li perdre al Guti l’escó del Parlament Europeu, per molts pocs vots, en les eleccions de 1999. Va tenir un disgust i jo també, però no m’ho va tenir en compte, com jo no li vaig fer mai retret del seu fervor proselitista del passat.

Durant anys vàrem conversar i discutir de tant en tant, i encara maquinàrem junts una nova aventura unitària, per impulsar el «sí» de Catalunya al projecte de Constitució europea que els electors i electores de França i dels Països Baixos es van carregar després alegrement en referèndum (encara en patim les conseqüències, amb una crisi de la UE que sembla no tenir fi; a Europa, quan no es va endavant es va enrere). Vàrem visitar Duran i Lleida, el líder d’UDC, i el convencérem que s’unís a nosaltres. Malgrat o tal vegada a causa de les desconfiances de Pujol, ho va fer de manera entusiasta. Encara recordo l’estranyesa de Mònica Terribas en veure tres responsables polítics de diferent pelatge compartint la mateixa passió europeista en l’enyorat programa La Nit al Dia de TV3. Increïble! Tres polítics de partits diferents descarregant adrenalina en públic per una causa comuna! Devia ser la darrera o una de les darreres vegades que aquest fet insòlit es produïa a Catalunya, per bé que espero que, amb altres actors, pugui tornar a repetir-se en el futur. Tot allò contribuí una mica, vull creure-ho, al resultat afirmatiu del referèndum de la Constitució europea a Catalunya, el 20 de febrer del 2005, en què el Guti i altres persones d’Iniciativa feren activa campanya pel «sí» malgrat la consigna pel «no» del seu partit.

El Guti era de cos àgil i cepat, no gaire alt; tenia el cabell rinxolat, una barbeta de sultà, uns ulls clars que aclucava tot parlant, amb un joc no sé si instintiu o deliberat; un regard filtrant, hauria dit Marcel Pagnol, que era particularment apreciat per les dames. Era un infatigable; no parava. Els que érem d’altres partits ho aguantàvem millor, però als seus correligionaris els costava més; esbufegaven, i amb uns quants hi tingué topades. Juan Ramón Capella, que essent un dels responsables del PSUC per la política unitària va haver de tenir-hi tracte quasi diari durant llargues temporades de treball clandestí, l’ha descrit en el seu interessant llibre de records, d’una manera particularment agra: «Desde el primer momento me inspiró, más que desconfianza, disgusto». A mi, en canvi, m’agradava el tarannà del Guti, com d’altra banda el de Capella, un savi professor de filosofia del dret que tenia les «Tesis sobre Feuerbach» emmarcades sobre la taula del seu despatx i era, en conseqüència, partidari de fer tot el possible per canviar el món (Capella encapçala les seves memòries amb uns versos de Brecht, dedicats «Als que han de néixer», que em sembla adequat reproduir aquí: «Penseu també, quan parleu de les nostres febleses / en el temps de misèria del que us heu lliurat»).

L’Antoni Gutiérrez era insistent i parlava amb una solemnitat persuasiva: un èmfasi repetitiu que es demostrava finalment eficaç. S’expressava amb un to deliberadament pedagògic, que aixecava anticossos en alguns, però que feia forat en la majoria. Tenia afició a les enumeracions mnemotècniques: que l’Assemblea de Catalunya sigui recordada no només per la seva acció tan reeixida sinó també pels seus «quatre punts» té la petja inconfusible de l’estil Gutiérrez Díaz. Ell fou, en efecte, l’autor d’aquella síntesi de programa, que discutí inicialment amb el seu amic Francesc Quico Vila-Abadal, de l’MSC. Extremada, aquella tendència del Guti a l’enumeració ordinal podia esdevenir involuntàriament humorística: en una ocasió titulà un informe congressual al seu partit amb el títol «Quatre “sí”, quatre “no”, quatre “visca”». En féu un gra massa.

————————————————————————————————

Raimon Obiols, “El mínim que es pot dir”, RBA 2013

https://www.casadellibro.com/libro-el-minim-que-es-pot-dir/9788482646213/2081031

https://itunes.apple.com/es/book/el-m%C3%ADnim-que-es-pot-dir/id852987571?mt=11

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: