Nou Cicle

Raimon Obiols: Un record de Notre-Dame

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

       En les seves darreres disposicions, Mitterrand va deixar escrit que volia ser enterrat en la més estricta intimitat a Jarnac, a la Charente. Però, molt a la seva manera, semblà suggerir («une messe est possible») que no veuria malament uns funerals d’Estat a la catedral de Notre-Dame, a París.

Es feren, naturalment, i els vaig presenciar. Un matí de gener de 1996, després d’una inacabable espera dins del temple ple de gom a gom, vam veure entrar el seguici que havia de protagonitzar la cerimònia. Primer, una dotzena d’escolans, seguits d’un cruciferari que alçava una gran creu, i de quatre turiferaris brandant encensers; després, una sisena de vel·liferaris amb els ciris corresponents. A continuació, l’arquebisbe de París, monsenyor Jean-Marie Lustiger, una persona remarcable, a qui acompanyava el seu secretari. Finalment, a respectuosa distància, el president de la República, Jacques Chirac, i la seva esposa. En terra sagrada, la república laica seguia tenint les seves servituds.

Jo havia anat a aquell funeral amb Felipe González, Ricard Torrell i Luis Yáñez. Recordo que, moments abans que una coral entonés el De Profundis, vam comentar que entre el públic d’aquell ofici solemne hi havia el millor de cada casa: un centenar de reis, presidents i caps de Govern. Fidel Castro havia entrat dels primers, agafat de bracet amb Javier Solana; després passaren pel corredor central del temple els reis d’Espanya, de Suècia i de Cambodja, el príncep hereu del Marroc i el de Mònaco, el president rus Borís Ieltsin, un Helmut Kohl visiblement emocionat, el premier britànic John Major, Al Gore, Shimon Peres, Hosni Mubarak, Valery Giscard d’Estaing, Ion Iliescu i un llarg etcètera.

«Trons, dominacions, potències, testes coronades, potentats, caps d’Estat, prelats, primers ministres, gàngsters del planeta…»: George Steiner va descriure així una cerimònia similar que havia presenciat, quan es feren a Jerusalem els funerals d’Itzhak Rabin, el novembre de 1995.

Mirem l’altra cara de la moneda. El vespre anterior a la cerimònia a Notre-Dame, jo havia assistit al comiat multitudinari que el poble de París dedicà a Mitterrand, a la plaça de la Bastilla. Desenes de milers d’homes i dones en silenci, fent cua pacientment per deixar una rosa i escriure un comentari en els llibres de condol dipositats sota un gran retrat del líder socialista, i escoltant enmig d’un gran silenci, cadascú amb les seves emocions personals i intransferibles, Barbara Hendricks cantant «Le temps des cerises», la cançó popular que evoca la Comuna de París: «J’aimerai toujours le temps des cerises / tombant comme des goutes de sang. / C’est de ce temps-là que je garde au cœur / une plaie ouverte

Després d’aquell emocionant comiat popular, vam sopar amb Pierre Mauroy i Jacques Delors a la Maison de l’Amérique Latine. Mentre preníem una sopa de verdures, Mauroy féu un comentari evocant el president difunt:

«Mitterrand, quina personalitat complexa!».

Es féu una llarga pausa, que donà per a dues o tres cullerades.

«Molt complexa, certament», sospirà Delors.

Seguírem amb la sopa, rememorant en silenci els clarobscurs del personatge.

«L’home no és ni àngel ni bèstia i la desgràcia és que qui vol fer l’àngel, fa la bèstia», va escriure Pascal. On això és potser més rigorosament exacte és en el món de la política i dels seus personatges, on una divisió entre «bons» i «dolents» és una simplificació que sovint es mostra impossible. Amb combinacions diverses, que et permeten apreciar si el resultat final de la mescla t’agrada o no, cadascú és el resultat d’una barreja d’ingredients.

(De “El mínim que es pot dir”)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: