Portada

Raimon Obiols: Tenir o no tenir accent

Voy a esforzarme en pronunciar mal la palabra “Chamberí”. ¿Cómo cree usted que estaría peor pronunciada?“, li demanà Emili Junoy a Julio Camba, tot prenent cafè al Congrés, quan arribaren a Madrid els diputats de la Solidaritat catalana, l’any 1906.   I després Camba, comentant-ho en la seva crònica parlamentària, cità Ruskin: “Si en el Parlamento de una Nación culta no se enuncia convenientemente una palabra o una sílaba, esto basta para que el orador quede relegado para siempre a una situación humillante“. 

Faig la citació de memòria“, afegeix Camba, “però per descomptat el seu sentit és exacte“. Ara que a Internet es troba quasi tot, he comprovat la citació: “Un accent fals o una síl·laba equivocada és suficient, en el Parlament de qualsevol nació civilitzada, per assignar a un home certa inferioritat per sempre més”. És una tonteria significativa que Camba, gallec de Vilanova de Arousa hi afegís, de collita pròpia, el terme “humiliant“.  

  L’accent, es té o no es té. Hi ha gent que sap controlar el seu; altres no poden. Joan Manuel Serrat, d’una manera natural, no sé si instintiva, sap adoptar distint accents a voluntat, pot parlar en català pulcre, en català xava, en argentí, en mexicà, etc.  Oriol Nolis presentava el Telediario a TVE amb un castellà standard impecable. A molta gent, això li resulta senzillament impossible. Per a l’Ernest Lluch, un fort accent català i la dificultat oratòria en l’ús del castellà van significar probablement un petit hàndicap polític. En canvi per a Felipe Gonzàlez o Susana Díaz, l’accent andalús ha significat un cert valor afegit. Els accents dels altres, agraden o no. L’accent andalús, en general, agrada als castellanoparlants, els hi fa gràcia (el “gracejo”, etc.). En canvi l’accent dels catalans no els hi agrada, el troben pagesívol, una mica “zafio”, d’espardenya. No s’hi pot fer res, però aquestes tonteries tenen la seva importància en la genealogia de les desafeccions. Potser tot això explica perquè Julio Camba deia que sempre que trobava algun català a Madrid estava tornant a Barcelona.

A mi no m’ha representat mai un problema; només recordo coses intrascendents.  Durante una curta temporada vaig reaccionar quan em deien “Ráimon” (“No. Es ‘Raimón’. Cómo ‘jamón'”).  Després ho vaig deixar per impossible, com en Jordi Solé Tura amb el seu segon cognom (a Madrid, “Turá“). Allí, a vegades, algunes persones m’han saludat amb veu fingidament nasal i  rialleta de conill, dient “Hola, noi!”, o bé  “Barcelona és bona si la bossa sona“.  No ho he atribuït al meu accent sinó a altres circumstàncies. Ací s’acaben els meus greuges, ben pocs. Altra cosa ha estat l’ús del català durant el franquisme, que em va costar anècdotes desagradables a la mili i a la presó. 

Un comentari

  1. Estimat Raimon:
    Acabo de descobrir que potser el meu català és xava. És la primera vegada que escolto aquest terme. No he estudiat mai català, de fet quan hi vivia a Badia del Vallès no utilitzava el català per comunicar-me perquè en sabia perfectament que no era el millor possible i que el meu accent possiblement em delatava (no sé si existeix aquest verb o si m’ho he inventat).
    Vaig arrivar a Catalunya des de Albacete i ara hi visc a Ciudad Real, però vaig viure 15 anys a Badia. Vaig ser regidor del PSC i et vaig conéixer molt jove quan ja eres candidat en un curs del PSC per a nous militants a la casa de Marta Mata. Vaig intentar parlar català amb tu aquella vegada buscant una frase que pogués controlar però vaig optar per dir-la en castellà. De fet no vaig sentir mai la discriminació per parlar castellà, però no vaig ser capaç de parlar en català al Consell Nacional del PSC a on vaig estar elegit uns anys desprès perquè en feia vergonya el meu accent.
    Entenc perfectament la situació que dius. Tot això podria millorar si la gent no tinguès prejudicis amb la llengua i els accents. I a Catalunya és molt important que això pugui ser possible, perque es la única manera de aconseguir que la gent pugui parlar sense problemes una nova llengua quan arriba a Catalunya.
    Un cas que ilustra això: Un dia uns catalans a León, estaven a l’ascensor d’un Hotel i no sabien com preguntar una cosa en castellà perquè no coneixien una paraula castellana. Jo li vaig dir i vag seguir parlant català amb ells. El senyor em va dir que es notava que no era català perque tenia un accent molt dolent. Això no fa pais.

    Manuel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button