Nou Cicle

Raimon Obiols: Sobre el retorn del President Tarradellas

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

tarradellas1Aquest text – llarg – és el capítol 6 del meu llibre de memòries polítiques (Raimon Obiols, “El mínim que es pot dir“, RBA 2013).

 

La plaça de Sant Jaume i el Palau de la Generalitat eren plens de gent i en el Saló de Sant Jordi no hi cabia ni una agulla.

Tota aquella gent, tots aquells senyors de vint-i-un botons, totes aquelles senyores tan mudades, d’on havien sortit? Tarradellas, el vell president, entrà com va poder, entre aplaudiments i empentes, enmig d’aquella gernació. Se’l veia emocionat. La seva esposa, Antònia Macià, no havia deixat de plorar des que posà el peu a l’aeorport del Prat fins a la seva entrada a la Casa dels Canonges.

Aconduït per Pere Portabella, que feia de mestre de cerimònies, Tarradellas sortí al balcó de la plaça de Sant Jaume, seguit pels líders dels partits que van poder encabir-s’hi. Em comentaren que un d’ells va haver de fer-s’hi un forat a quatre grapes. No ho vaig veure i no ho puc confirmar; però recordo que en aquell moment l’anècdota em resultà versemblant.

Jo havia conegut el president Tarradellas a París, durant una estada que hi férem amb Ernest Lluch l’any 1972. Va ser en un saló de l’hotel Mont-Tabor,  que el president exiliat feia servir per rebre visites. Entrà al saló on l’esperàvem amb el seu caminar encarcarat, de moviments lents, com d’autòmat. Tenia un cap de mida notable, la clepsa alta i calba, amb una gran piga a l’esquerra; una còrpora considerable, amb el cos inclinat endavant en una mena de lleugera reverència involuntària, com els succeeix sovint a les persones altes; les espatlles carregades, el clatell rígid, el cap lleugerament decantat a la dreta, com afectat d’una torticoli crònica, els braços una mica projectats endavant i desmanegats, com si no sabés gaire què fer-ne.

«L’estatura és un inconvenient», deixà dit Tarradellas. «Només aixecar-nos de la cadira, ja quedem massa alts. Quan alcem un braç d’aquests tan llargs, resulta immediatament grandiloqüent».[1] Josep Maria Bricall, que va conèixer molt de prop Tarradellas, ha escrit que «la gent no sospitava que era molt tímid, cosa que en públic se sol dissimular millor que no pas en privat».[2] Tarradellas era brillant en la conversa i en la discussió de mitja distància; en canvi, no era un bon orador: davant d’un públic nombrós trabucava els mots i s’embarbussava. Era, en paraules de Josep Pla, «antisentimental, antiefectista i antidemagog».

Ens saludà amb certa solemnitat, somrient i aclucant els ulls; això li donava una ombra d’astúcia a la mirada, no sé si deliberada. Era una figura que generava al seu entorn una atmosfera particular. El meu amic Romà Planas, que col·laborà amb ell durant molts anys i el venerava, m’havia contat que quan el veié per primera vegada, de petit, li va semblar un gegant immens, que «ocupava tota l’habitació».

Als pocs minuts de la nostra primera conversa amb Tarradellas, jo ja sabia que tot el que tenia de feixuc i maldestre el seu aspecte imposant, ho suplia amb escreix l’agilitat de la  ment i el volum i la exactitud d’una llarga memòria.

Ens rebé, a l’Ernest i a mi, amb afecte. No cal dir que ens tenia perfectament situats a tots dos. Recordava el meu pare, a qui havia encarregat durant la Guerra Civil un parell d’enormes teles (una representant la primera taula de canvi a Barcelona, l’altra les drassanes vuit-centistes) per a la Conselleria de Finances. Me’n parlà com si es tractés d’un afer de la setmana anterior. Era un home obsessiu i metòdic, ben informat, de records detallistes i concrets. Sempre atent, mantenia una cortesia sense falles fins i tot quan s’enfadava, o es feia l’enfadat, cosa que succeïa de vegades.

Era un home polític fixat en unes poques idees bàsiques; el contrari d’un voluble. Havia seguit els seus manaments amb una tenacitat immutable: exercir la presidència de la Generalitat a tots els efectes, no fer un govern a l’exili, no tornar a Catalunya si no era com a president de la institució restablerta.

Com sovint passa amb la gent gran (a mi ja em deu estar succeint), es repetia una mica, sobretot si la fórmula havia tingut èxit. Escoltant-lo, era inevitable el pronòstic: ara dirà que «per saber com és un polític t’has de fixar en la seva dona»; o dirà que «en les eleccions de 1980 Pujol tenia por de perdre i Reventós por de guanyar»; o que «Catalunya és prou gran perquè hi càpiga tothom, i prou petita perquè tots ens necessitem»; o, citant Montaigne, que «la política és el comerç dels homes», etcètera. Una o altra dita queia de tant en tant en les converses, quasi indefectiblement.

De les seves frases, la millor és la rèplica al senyor Antoine Pinay, aleshores president del consell de ministres francès, que en saber que els parlamentaris catalans reunits a Mèxic l’havien elegit president, convocà Tarradellas. «Vaig anar a París convençut que em farien avinent l’expulsió del país», recordava el vell president. «Em van fer esperar, al cap d’una estona vaig entrar al despatx del senyor Pinay, que no es va aixecar ni em donà la mà». Pinay li digué, amb una deix de sorna, que «tenia entès que l’havien elegit president de Catalunya», i li demanà: «Monsieur Tarradellas, qu’est-ce que vous pensez faire?». «Monsieur le président du conseil, tout, sauf le ridicule», li deixà caure Tarradellas. Pinay aleshores s’aixecà i el saludà, abans de prosseguir la conversa.[3] Certament, Tarradellas el ridícul no el féu, ni en aquella entrevista ni en els llargs anys posteriors en què exercí la presidència exiliada.

De la mateixa manera que el poble català sempre ha de recordar el president Companys, detingut per la Gestapo i entregat a Franco, maltractat als calabossos de Madrid, dut a Barcelona i afusellat a Montjuïc, ha de recordar també que el seu successor legítim, reclamat per la voluntat popular, retornà a Catalunya després d’un llarg exili, s’adreçà al poble congregat a Montjuïc i entrà al Palau de la Generalitat entre una multitud que l’aclamava. Aquell va ser l’episodi de contingut més lluminós de la transició, complexa i plena de clarobscurs. El retorn del president Tarradellas enllaçà políticament i de jure la legalitat republicana amb la nova situació democràtica. Amb l’abrogació del decret franquista que «feia desaparèixer» la Generalitat i el retorn del president com a president, es produïa el tret d’unió de la nova democràcia, sorgida de les urnes el 15 de juny de 1977, i la democràcia republicana vençuda en la Guerra Civil.

D’aquell retorn del president, que és un element d’orgull col·lectiu en la memòria de Catalunya, els socialistes en fórem artífexs no únics, però sí decisius.

Després de les eleccions del 15 de juny, Reventós no perdé el temps. Pocs dies després viatjà a Madrid i s’entrevistà amb el rei i amb el president del Govern, Adolfo Suárez. A tots dos els anuncià la decisió de convocar l’Assemblea i els reclamà el restabliment immediat de la Generalitat i el retorn a Catalunya del seu president.

Aquelles dues exigències reberen el suport pràcticament unànime del nous electes catalans, quan ens constituïrem en Assemblea de Parlamentaris. El retorn de Tarradellas com a president legítim de la Generalitat era un punt del programa electoral dels socialistes i dels republicans d’Esquerra que encapçalava Heribert Barrera. No ho era en els de les altres llistes que obtingueren escons el 15 de juny.

Immediatament després de les eleccions, Joan Reventós i Josep Maria Triginer[4] explicaren al president de la Generalitat el full de ruta que els socialistes ens havíem traçat. Deixem que sigui el propi Tarradellas que l’expliqui, amb el resum que en féu en el seu llibre de records d’aquell període.[5]

«Els socialistes», diu Tarradellas, «impulsaven un procés polític en quatre fases. Primerament, establien contacte amb tots els partits parlamentaris per tal d’arribar a un principi d’acord, tot precisant que les primeres trobades havien estat positives i que arribarien fins a la UCD, mentre que Aliança Popular no era considerada com força autonomista. En segon lloc, havien iniciat gestions directes per ser rebuts pel rei i pel president Suárez, amb la intenció de preparar la negociació entre Catalunya i les institucions de l’Estat. En tercer lloc, es convocaria l’Assemblea de Parlamentaris, un cop proclamats els diputats i senadors catalans. N’havia de sortir un Consell Provisional que negociaria amb el Govern i amb el rei. Paral·lelament es constituirien comissions de treball que preparessin tècnicament l’actualització i l’aprofundiment de l’Estatut d’Autonomia de 1932, tot sol·licitant la derogació de la Llei del 5 d’abril de 1938. Finalment, els socialistes estarien en contacte permanent amb el president de la Generalitat, que desitjaven veure ben aviat encapçalant l’Assemblea de Parlamentaris. El retorn seria fixat d’acord amb mi».

Els socialistes, afegia Tarradellas, «subratllaven que aquest procés negociador havia de ser recolzat quan convingués per mobilitzacions populars, però sense caure en actituds insurreccionals. Era, doncs, una negociació que preveia una pressió controlada».

El 25 de juny de 1977, deu dies després de les primeres eleccions democràtiques, es va constituir a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris amb la totalitat dels diputats i senadors que havien resultat elegits. L’acord de convocar-la es va prendre en una reunió al Col·legi d’Advocats de Barcelona, dos dies després de les eleccions del dia 15 de juny. En aquella reunió, els únics que defensàrem, i imposàrem amb dificultats, que l’Assemblea es reunís a la seu del Parlament de Catalunya, amb tot el que allò tenia de càrrega simbòlica i política en aquell moment, vàrem ser els representants socialistes assistents a la reunió (Reventós i jo mateix), i també en Barrera. Els més reticents varen ser els del PSUC, especialment Gregorio López Raimundo, un home de coratge provat, però que apareixia estranyament intimidat pels resultats del 15 de juny. De fet, els grups que havien obtingut representació parlamentària extremaren aquells dies les actituds de prudència.

«Com entrarem a l’edifici del Parlament?», ens demanaren, no del tot convençuts. «No pas per infracció», responguérem. «Tenim la legitimitat i respectarem la legalitat. Demanarem les claus a l’alcalde!».

Ho férem, i totes les reticències s’esvaïren: de fet, l’alcalde en funcions, Josep Maria Socías Humbert, no esperava altra cosa i tingué una resposta excel·lent; no sols lliurà les claus del Parlament sinó que féu netejar l’espai de l’hemicicle i els accessos, i reparar a precari els escons, que es trobaven en un estat lamentable. Mesos abans, és just recordar-ho, Socías havia rebut els representants de l’Assemblea de Catalunya i havia presentat i fet aprovar pel ple municipal una moció de suport al restabliment de l’Estatut.

La sessió constitutiva de l’Assemblea de Parlamentaris se celebrà deu dies després de les eleccions, el dissabte 25 de juny. Josep Andreu i Abelló, diputat del PSC, n’assumí la presidència d’edat. És significatiu el fet que havia presidit també la reunió clandestina que constituí l’Assemblea de Catalunya, a l’església de Sant Agustí de Barcelona. L’any 1932 havia sigut el diputat més jove del Parlament català; ara, quasi mig segle més tard, el flanquejaven en la mesa els dos diputats més joves de l’Assemblea de Parlamentaris: Josep Pau, del PSC-Reagrupament, i Josep Maria Riera, del PSUC. Recordo que Andreu em comentà, entrant a l’hemicicle, que el local es trobava en un estat deplorable. No oferia precisament un aspecte rutilant. Però la pols acumulada al llarg dels anys, que s’havia netejat pel damunt i a corre-cuita, no va disminuir la solemnitat d’aquella Assemblea dels Parlamentaris acabats d’elegir, que aprovà solemnement per unanimitat, l’exigència de restabliment de la Generalitat i de retorn del president.[6]

L’única excepció, en aquell vot unànime, fou la de Laureano López Rodó, d’Alianza Popular, que volgué que constés en acta el seu desacord amb l’apartat referit al retorn del president Tarradellas. A la sortida del Parlament, López Rodó fou increpat per una colla de valents, alguns dels quals tractaren d’agredir-lo. Anava sol i amb Gutiérrez Díaz el protegírem. Plovia una mica.

Per a nosaltres, allò era un primer objectiu assolit, que no es donava per descomptat. «A la campanya electoral del setanta-set», recapitulava Joan Reventós anys després en una entrevista,[7] quan ja havien començat els intents de reescriure aquell procés, «només dues forces polítiques, a Catalunya, es presenten al poble català amb la clara voluntat d’exigir dues coses, el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Som els socialistes catalans i Esquerra. Les altres formacions es presenten amb posicions molt matisades. Els companys comunistes es presenten amb la plataforma genèrica del restabliment de la Generalitat. Els convergents es presenten amb la reivindicació d’un govern a Catalunya. Nosaltres som inequívocs, hi ha un objectiu definit i concret.»

Abans de les eleccions, com recorda Reventós en l’esmentada entrevista, «es produeixen situacions una mica confuses. Recordo una entrevista, a l’Hotel Diplomatic, en què érem presents l’Andreu Abelló, Antoni Gutiérrez, Anton Cañellas, Jordi Pujol, Josep Benet i jo mateix. Possiblement algú més. En ella, el que és l’actual secretari general de la UNESCO, [Federico] Mayor Zaragoza, ens va vendre la possibilitat, i va demanar l’acord, per establir consens entorn d’un “Consejo General de Cataluña”. S’han de deixar les coses clares: els únics representants que ens vam oposar rotundament a aquell despropòsit vam ser els comunistes i els socialistes que, de manera taxativa, vam dir no».

Vàrem mantenir en tot moment, abans i després de les eleccions, que la transició democràtica havia d’implicar el restabliment de la Generalitat i el retorn al Palau de la plaça de Sant Jaume, de Josep Tarradellas en qualitat de president. Mantinguérem aquella posició enfront del sarcasme dels «entesos», que ho consideraven inicialment una pura fantasia. El mínim que es pot dir és que no tots els dirigents polítics catalans d’aquell període van mantenir la ferma coherència que mostraren els socialistes.

Respecte a l’exigència de retorn del president, Jordi Pujol afirmava, en unes declaracions al diari Le Monde, el dia mateix de les eleccions de juny de 1977: «Si els catalans, pertanyent a un o a altre partit, guanyem les eleccions, haurem de constituir una assemblea i començar les negociacions amb el govern espanyol. El president Tarradellas ha de tornar a Barcelona i presentar la seva dimissió fins que l’Assemblea no acabi les seves negociacions amb el Govern a fi i efecte que les noves Corts ens reconeguin les mateixes atribucions que teníem l’any 1932». Pujol afegia quelcom que no ajudava, és el mínim que es pot dir, a reforçar el front comú de Catalunya pel restabliment immediat de la Generalitat: «Tarradellas, en realitat, no és més que un símbol de continuïtat. Tarradellas és una il·lusió. Crec que les negociacions poden perllongar-se com a mínim durant dos anys, període de temps necessari perquè es comprengui, finalment, que l’autonomia no és pas sinònim de separatisme…».

La qüestió que es plantejava des del govern Suárez després de les eleccions del 15-J a Catalunya és resumida de manera molt clara en les seves memòries per Salvador Sánchez-Terán, que fou governador civil de Barcelona, secretari d’organització de la UCD i ministre de Suárez.

Immediatament després de les eleccions del 15-J de 1977, escriu Sánchez-Terán,  «Reventós solicita entrevista a S.M. el rey y al presidente del Gobierno para formular la reivindicación del Estatuto de autonomía y de forma muy insistente el restablecimiento de la Generalitat. En este nuevo contexto democrático y ante el dinamismo de los parlamentarios catalanes, en La Moncloa se plantea la cuestión: ¿Qué hacer en Cataluña? ¿Y con quién hacerlo?… Parece claro que el Gobierno hubiera deseado negociar con Carlos Sentís o con Jordi Pujol, pero resultaba evidente, y destacada, la ventaja electoral del PSC e ineludible, por tanto, la adjudicación de un liderazgo a Reventós. En este momento, y ante la alternativa Reventós o Tarradellas, es cuando en la presidencia del Gobierno comienzan a considerarse con seriedad las posibilidades de retorno del exiliado presidente».[8]

El resultat de les eleccions, ha escrit l’historiador Pelai Pagès, «va generar una situació completament nova al país. La victòria de les esquerres en tots els camps i el compromís dels vencedors amb les reivindicacions històriques de Catalunya van tirar en orris tots els projectes reformistes».[9] La victòria dels socialistes situava a l’agenda política immediata el compromís rotund que havien pres d’exigir el restabliment de la Generalitat i el retorn del president. Quedaven anorreats els intents, avui pràcticament oblidats, d’impedir l’autogovern de Catalunya mitjançant invents enganyosos destinats a neutralitzar la pressió creixent de la societat catalana, com el «Régimen Especial para Catalunya», proposat per Suárez, que comportava la creació d’un «Consejo General de Catalunya» i que comptà amb la connivència de sectors del nacionalisme conservador. Son ben inequívoques i transparents, en aquest sentit, les «notes per a la reunió amb el president (Suárez)» que Ramon Trias Fargas preparà abans d’una entrevista a La Moncloa el 6 de desembre de 1976:

«Ante todo estamos en el caso de tener que reclamar la reinstauración de la Generalitat con todas sus instituciones, incluída la presencia del presidente Tarradellas en las negociaciones. Esto es lo que el pueblo quiere y nosotros deseamos. En el caso de que las exigencias de la táctica y en aras del realismo tuviéramos que olvidar por breve tiempo nuestras aspiraciones, desearíamos: que el Sr. Presidente estableciera contacto privado con el Sr. Tarradellas (…); que fuera abolido en calidad de desagravio el decreto del 5 de abril de 1938; Que la “Mancomunitat” que la comisión de régimen especial propone poner en marcha enseguida, lleve el nombre de Consell General de Catalunya con funciones no solo técnicas sino políticas y sea presidida por un hombre designado por el Gobierno que, además de tener la confianza de la oposición, sea un signo externo de cambio; que este Consell General pueda supervisar las elecciones». I acabava: «Deseamos un circuito de televisión para Cataluña en la primera cadena para poder acudir a las elecciones».[10] Una televisió per concórrer a les eleccions: premonitori!

Que s’intentà jugar la carta de Tarradellas contra Reventós és evident. «Hi ha un llibre especialment nefast», ha dit Josep Fontana, «les memòries de Manuel Ortínez, representant de la banca suïssa i especialista en trànsit de capitals, que sosté que a Catalunya des del 1939 «no es va fer res de substancial contra el règim» i que la democràcia va arribar únicament per mèrits del que va realitzar ell i altres com ell negociant per dalt, per exemple, per portar Tarradellas. No vull opinar ara sobre l’actuació de Tarradellas, però sí sobre els motius que perseguia Ortínez, que em sembla que resten prou clars quan es veu com defensa la tornada del vell polític republicà en una carta a Suárez, on la presenta com una solució per tal de reduir el problema de Catalunya al de l’autonomia i «salir del “impasse” en el que nos encontramos con Pujol y los comunistas defendiendo las “nacionalidades”, término en opinión de muchos catalanes absurdo y que complica innecesariamente la política nacional».[11]

Alguns han especulat amb una complicitat anterior a les eleccions entre Suárez i Tarardellas a favor d’un retorn «domesticat». Es basen en la visita que el llavors tinent coronel Andrés Cassinello dels Serveis d’Informació de l’Estat Major, enviat per Suárez i acompanyat de Manuel Ortínez, va fer a Tarradellas, a Saint-Martin-le-Beau, el 26 de novembre de 1976. Es poden fer totes les novel·les que es vulgui,[12] però el cert és que, com ha assenyalat Joan B. Culla, «l’informe Casinello i, metafòricament parlant, el personatge Tarradellas van quedar arxivats en un calaix de La Moncloa durant desembre de 1976, gener, febrer, març, abril, maig i primera quinzena de juny de 1977. Com una carta que es tenia allà guardada i que potser mai més no tornaria a sortir, o sí. La decisió d’obrir el calaix i treure la carta es produeix, com Sánchez-Terán explica amb tota claredat, a la llum dels resultats del 15 de juny de 1977 i de la victòria inesperada —perquè no es va produir pas a la resta de l’Estat, on el PSOE en general va quedar per darrere de la UCD a tot arreu— dels socialistes a Catalunya, molt per davant de la UCD i en una primera posició destacada que feia que no es pogués prescindir, que no es pogués esquivar el seu líder, en aquell moment, Joan Reventós… Que no es pogués esquivar, excepte si es recuperava la carta Tarradellas».[13] Cal afegir que la «carta Tarradellas» era la mateixa carta de Reventós, la que els socialistes catalans volíem jugar i que ens havíem compromès solemnement a jugar en les eleccions que ens van donar la victòria el 15 de juny de 1977.

Essent el principal dirigent de la força política que a Catalunya guanyà de manera contundent les eleccions de juny de 1977, Reventós renuncià a tota ambició de caràcter personal; féu així possible el retorn de Tarradellas del seu exili francès, en qualitat de president de la Generalitat. En el nostre programa electoral, els socialistes reclamàvem el restabliment immediat de la Generalitat, el retorn del president, així com la Conselleria en Cap per al líder de la llista més votada a Catalunya. Reventós i els socialistes renunciaren a aquest darrer punt d’una manera generosa i conseqüent, per tal de mantenir la unitat catalana i assegurar el retorn de la Generalitat i del seu president. Una i altra cosa exigien aquella transacció.

En el curs de les negociacions que s’obriren després de les eleccions, va ser evident, d’antuvi, que calia comptar tant amb el temor de Madrid a una majoria d’esquerres a Catalunya com amb les previsibles maniobres que s’efectuarien des de Catalunya per tal de desvirtuar el resultat electoral i erosionar els socialistes. Reventós fou conscient en tot moment d’aquests factors i optà sempre per la màxima fermesa en la reivindicació de la Generalitat i per la generositat i la confiança amb el president exiliat.

En l’escenari que sorgí de les eleccions del 15-J, s’havia esvaït tota possibilitat de crear un succedani en forma de «Consejo General», però s’obrí una complexa situació política, en què, junt a una gran demanda popular d’unitat, començà a produir-se la tendència dels uns i dels altres a ficar cullerada, amb major o menor encert.

En aquella nova conjuntura hi havia bàsicament (no únicament) tres vèrtexs d’un triangle, que entraren en un procés complex de negociació: el govern espanyol de Suárez (amb Sánchez-Terán, Martín Villa, Carles Sentís, la gent d’UCD que coneixia més o menys la realitat catalana); l’Assemblea de Parlamentaris, que constituí una Comissió Permanent,[14] i el propi Tarradellas, amb un entorn «tarradellista» que, com assenyala Josep M. Bricall en les seves memòries d’aquell temps, s’incrementà a corre-cuita després de les eleccions: «Moltes persones van pujar al carro del tarradellisme després de la victòria del PSC a les legislatives».

Tarradellas, amb una forta personalitat, madurada en l’experiència de la Guerra Civil i d’un llarg exili, es concentrava en l’objectiu de la restauració de la Generalitat i del seu retorn con a president a Catalunya. Desconfiava, i no li mancaven motius, tant del govern de Suárez com d’una part dels membres de l’Assemblea de Parlamentaris que no li havien donat suport i que en alguns casos li eren clarament hostils. Reaccionà durament a unes declaracions del senador Josep Benet, que afirmà a la premsa que les negociacions «s’havien deixat podrir», i el destituí de la comissió negociadora. Fou un xoc polític i personal que no beneficià el procés i que va portar molta cua, amb una discussió retrospectiva que encara perdura de manera intermitent, sobre un enfrontament en què em sembla que ni Benet ni Tarradellas, ho dic amb el respecte que es mereixen aquestes dues figures eminents de la Catalunya contemporània, no tingueren precisament els seus moments més brillants.

Durant aquell quid pro quo vaig publicar un article en el diari Avui que es titulava «El president del 15 de juny»,[15] que ara no corregiria. Em referia a la «doble legitimitat», institucional i democràtica, de Tarradellas (la que emanava del seu càrrec de president i la que es desprenia del fet que els guanyadors de les eleccions havíem exigit el seu retorn immediat a Catalunya). Insistia, així mateix, en la necessitat de la unitat per superar unes discrepàncies que consideràvem una pèrdua de temps i de força. Per bé que no m’agrada citar-me, crec que aquell article conserva un cert interès:

«Sento un gran afecte per aquest polític desmesurat que es diu Josep Tarradellas», escrivia. «I no penso ser pretensiós en creure que hi ha entre nosaltres una mútua estima basada en el parlar dur i lleial, clar i català. Precisament per aquesta raó em sento avui en el deure d’expressar la meva posició sobre els darrers esdeveniments protagonitzats pel president i els parlamentaris catalans. Vull recordar, en primer lloc, que pel que fa a la Generalitat i el seu president, els socialistes hem estat sempre, i estem, en la mateixa posició. Hem mantingut sempre la reivindicació dels principis i institucions de l’Estatut del 32. Hem reclamat en tot moment el retorn del president. En moments difícils, quan altres forces polítiques catalanes semblaven endinsar-se en la via d’un creixent distanciament envers la presidència de la Generalitat, els socialistes vam jugar a fons el paper de manteniment i recomposició de la unitat. Amb la nostra proposta de Cambra Nacional Provisional, vam obrir el camí que portà a la constitució de l’Organisme Consultiu. Amb la nostra proposta d’Entesa dels Catalans obrírem un altre front unitari a favor de l’Estatut i del retorn del president, que culminà en una esclatant victòria electoral el 15 de juny.»

«Un cop a Catalunya», acabava l’article, «el president Tarradellas tindrà al seu davant diverses opcions. Pot ésser el president al servei dels intents de recuperació burgesa del marc autonòmic, per tal de salvar el greu trasbals d’unes eleccions que donaren la majoria a les forces polítiques dels treballadors. Pot ésser el president al servei d’un il·lusori intent de recomposició d’un populisme nacionalista (molts, en molts grups i grupets, somnien en una versió casanostrada de la UCD, un partit de govern construït a l’entorn d’un president provisionalment carismàtic. Pot ésser també —i aquesta seria la més bella culminació d’una bella i dramàtica carrera política— el president del 15 de juny, el president de la majoria dels catalans que donen la seva confiança i el seu vot als partits dels treballadors i del poble ras. Si ho fa així —i jo em permeto la impertinència patriòtica de reptar-lo a aquesta nova valentia— serà sens dubte el president dels catalans (no pas d’un “indigest” frontpopulisme, que nosaltres no hem proposat, ni d’una no menys “indigesta” combinació antidemocràtica). En tal cas, que tingui la seguretat de trobar en els socialistes no la còmoda pleitesia dels oportunistes i cortesans, sinó la dura i difícil lleialtat dels qui situen la democràcia i el país per damunt de les persones i diuen les coses cara a cara».

Tarradellas tenia en aquell període consciència del seu destí. No volia ser una figura manejada pels uns o pels altres i actuà amb sentit de l’oportunitat, resolució i audàcia. Dins de l’Assemblea de Parlamentaris, un sector format pels socialistes i pels parlamentaris d’ERC i del PSC-Reagrupament li donàvem un suport explícit i decidit; però nosaltres volíem també, lògicament, que el procés de restabliment de la Generalitat i de constitució del seu Consell Executiu no tergiversés el resultat de les urnes. No ho aconseguírem al cent per cent: Reventós no fou, com li tocava, conseller en cap, ni Marta Mata, vetada per la dreta, consellera d’Ensenyament. Una cosa i l’altra ens van doldre. Però assolírem de manera globalment satisfactòria els nostres objectius, amb el retorn històric del president, el 23 d’octubre de 1977, la posada en marxa de la Generalitat i la constitució del govern d’unitat de la Generalitat recobrada, que prengué possessió el 9 de desembre.

Vaig viure el dia a dia d’aquell procés de negociació i, més enllà de les seves anècdotes i giragonses, voldria deixar constància de tres fets que considero ben establerts. En primer lloc, que Joan Reventós actuà en tot moment posant Catalunya i la Generalitat per damunt de tota consideració personal i de partit. Segon, que la relació entre Reventós i Tarradellas fou, duran tot aquell procés, d’una gran confiança recíproca i d’una coincidència en els objectius, que es mantingueren sempre, per damunt de les diferències d’apreciació en un o altre moment. Tercer, que els socialistes vam haver de fer d’impulsors i d’intermediaris, per tal d’aglutinar el procés unitari i de confluència entre la Generalitat i les forces polítiques i socials, obrint vies d’acord i fins i tot posant pedaços quan fou precís.

En aquest sentit, una passa decisiva es produí els dies 10 i 11 d’abril de 1976, en una reunió a París, en què vaig participar, entre el president Tarradellas i els representants dels partits del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. L’encontre tingué lloc a l’Hotel Saint Jacques, on Romà Planas llogà una sala a nom de «Monsieur Gene Ralite». Hi recordo, pel Consell de Forces Polítiques, Joan Cornudella, Joan Colomines, Llibert Cuatrecasas, Gregorio López Raimundo, Josep Pallach, Jordi Pujol i Josep Solé i Barberà. Alguns més hi devien assistir, però no els guardo a la memòria. Acompanyant el president Tarradellas, recordo el seu sempre discret secretari Lluís Gausachs, Romà Planas i Francesc Vila-Abadal.

No va ser una reunió fàcil, però alguns la consideren, crec que amb raó, com un momentdecisiu perquè determinà la confluència entre les plataformes unitàries de l’interior, d’una banda, i la Generalitat i el president, de l’altra.

Aquell resultat no era descomptat. En aquella colla que ens reuníem a París amb Tarradellas, no tothom coincidia ni en la reivindicació del seu paper, ni en l’exigència del seu retorn urgent, ni en les funcions que havia d’assumir. En el passat, ni el «Comitè Ametlla» ni la Coordinadora de Forces Polítiques ni l’Assemblea de Catalunya havien reclamat explícitament el seu retorn com a president. La posició del PSUC era de rebuig a allò que denominaven unes «relacions de dependència» envers Tarradellas. Pujol era també molt reticent[16] i les relacions d’Unió Democràtica amb el president mai no havien estat precisament cordials. Només Cornudella i Colomines eren favorables a donar suport al president; també ho era Pallach, malgrat que en el passat, l’any 1954, havia impulsat la candidatura de Serra i Moret enfront de la de Tarradellas en el procés controvertit que portà a la successió del president Irla.[17]

En aquella reunió de París, els representants del PSUC volien una menció de suport a Coordinación Democrática,[18] que s’havia constituït poques setmanes abans a Madrid, el 26 de març. Tarradellas i d’altres s’hi negaren en rodó. Els socialistes no hi teníem inconvenient, per bé que no confiàvem gaire en aquella «Platajunta», que vèiem desunida i precària. Vàrem trobar un punt d’acord genèric en el comunicat final de la reunió, dient que «els reunits celebren la progressiva aparició, en aquests darrers temps, dels organismes de coordinació democràtics necessaris per a la restitució de les llibertats polítiques i nacionals». La prioritat dels socialistes era concentrar les plataformes unitàries catalanes (Assemblea de Catalunya i Consell de Forces Polítiques) vers l’exigència de les llibertats i del restabliment de la Generalitat i el retorn del president. Això quedà clarament expressat en el comunicat que s’aprovà al final de l’encontre. L’acord que es prengué a París fou un pas endavant decisiu en aquest sentit. «Per primera vegada», han escrit Jaume Sobrequés i Mercè Morales, «la llunyana, polèmica i per a molts poc creïble figura del president Tarradellas esdevenia un referent útil i compartible».[19]

Recordo que en aquella reunió em tocà fer de pare pedaç, tractant d’acostar les posicions i combatre les malfiances dels uns i dels altres. En un moment d’interrupció de l’encontre, vaig sortir a prendre una cervesa amb López Raimundo, que em demanà que fes la comanda al cambrer: els anys que havia passat a França no li havien donat un francès gaire fluid. Vaig pensar que els devia haver passat amagat, de reunió en reunió. Potser perquè el passat li pesava més, López Raimundo semblava més reticent que Solé i Barberà al paper del president. Vaig comentar-li que una sortida sense acord de la reunió significaria un greu pas enrere.

En un moment dels debats li vaig dir a Tarradellas: «No es preocupi, president, perquè a l’hora de la veritat tots sabrem treure el “Sant Cristo gros”».Això el tranquil·litzà: se sentí al·ludit. Que consti que jo ho deia de bona fe; els fets ulteriors em sembla que ho demostren.

La nostra entesa amb Tarradellas era facilitada pel fet que el nucli dels seus col·laboradors més propers hi havia una majoria de socialistes: Romà Planas, Quico Vila-Abadal, Àngel Castanyer i els germans Lluís Maria i Jaume de Puig. Amb dos d’ells, Romà Planas i Quico Vila-Abadal, i amb el germà d’aquest darrer, Marià Vila d’Abadal, dirigent d’Unió Democràtica, preparàrem, per si les negociacions amb el govern Suárez es podrien irreversiblement, un pla B que preveia l’entrada secreta de Tarradellas a Catalunya, i la seva instal·lació al casal del cavaller de Vidrà (dels Vila d’Abadal), com a punt d’arrencada d’una marxa multitudinària i pacífica per avançar («de clocher en clocher jusqu’à Notre-Dame», com Napoleó, del golf de Sant Joan a París)[20]  fins a la plaça de Sant Jaume.[21] Eventualitat altament improbable, atesa l’edat avançada del president i el seu seny, que li hauria fet preveure un probable Waterloo. Vaig explicar anys després aquella embrionària conspiració socialista-democristiana a la nova generació de dirigents d’UDC, en un seminari sobre la transició que organitzà la seva fundació. Desconeixien la història i no els desagradà.

No es donà l’ocasió de realitzar aquell pla que, no cal que ho digui, m’hauria encantat. Les negociacions reeixiren i els fets que en resultaren són concloents: fou el poble de Catalunya qui va portar el president Tarradellas al Palau de la Generalitat, amb el vot del 15 de juny, i l’intèrpret bàsic d’aquesta voluntat del poble de Catalunya va ser la força guanyadora d’aquelles eleccions, amb Reventós al capdavant.

S’enllaçà així la vella legalitat republicana amb la nova legitimitat democràtica sorgida de les urnes. Tarradellas tornà a Barcelona com a president de la Generalitat el dia 23 d’octubre de 1977, acollit per una immensa gentada que omplí Montjuïc i els carrers de Barcelona pels quals circulà en cotxe descobert fins al Palau de la plaça de Sant Jaume. Era una figura institucional i política que venia directament de la Constitució de 1931 i de l’Estatut de 1932. Ni el vell lehendakari basc Jesús Maria de Leizaola ni el president de la República espanyola a l’exili, José Maldonado, van ser reconeguts per a res. En la transició, el retorn del president Tarradellas fou «l’únic acte de restauració de la legalitat republicana».[22]

Potser en algun moment d’aquella jornada Tarradellas recordà els inacabables dies del seu exili de tants anys a Saint-Martin-le-Beau, quan es feia fosc i el telèfon no sonava. Elegit president de la Generalitat el 1953 pels parlamentaris catalans exiliats, reunits a Mèxic, havia dit que tornaria a Catalunya només com a president. A Barcelona i a Madrid, els «assabentats» es feien un tip de riure, i els anys anaven passant. No sabem què devia pensar Tarradellas en aquells temps. Però sí podem constatar que una situació tan propícia al desànim i a la neurosi produí excel·lents resultats. El tremp de Tarradellas va madurar bé en aquell llarg exili, com un bon vi, de tal manera que el seu retorn a Catalunya fou el d’un president savi.

Tenia una certa idea de Catalunya, una concepció madura de la nació, que no admetia cap deriva essencialista ni cap apropiació partidista. La nació era la gent, la voluntat i la identitat de la gent, expressades en termes de ciutadania democràtica. Com digué Joan Reventós, «la seva visió de Catalunya era la del conjunt de ciutadans i ciutadanes que vivien al país, per sobre d’ideologies, idioma o cultura d’origen».

El «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!» pronunciat des del balcó de la Generalitat la tarda del seu retorn, condensava aquesta concepció democràtica. Aquell missatge fou captat immediatament pel gruix de l’opinió pública. Tots érem igualment ciutadans de Catalunya, nadius o nouvinguts. Només d’aquest reconeixement i de la consegüent unitat del poble en podia sorgir la represa de Catalunya, perquè les nacions no les fa la natura ni cap esperit immutable, sinó la voluntat plural, compartida i constant de la seva ciutadania. Crec que aquella  fórmula emprada pel president era deguda a Josep Dalmau. Conté, en la seva brevetat, dues troballes: la seva concisió, que permet recordar-la; i l’ús de l’expressió «ciutadans de Catalunya», que apunta a una concepció del país plural i civil, no essencialista, que compartíem plenament.

Una altra convicció de Tarradellas, que compartíem, era la necessitat de la negociació permanent i d’un consens estratègic bàsic: Catalunya, cara enfora, no es pot pagar el luxe de les confrontacions i divisions interiors. Quan ha caigut en pugnes internes n’ha pagat un preu elevat. La llibertat de Catalunya i el seu progrés representen una causa comuna. En la conquesta dels objectius comuns, la unitat ens fa forts i la divisió ens porta a la desfeta. És la lliçó permanent que Nicolau d’Olwer formulà en frase lapidària: «Catalunya dividida no pot triomfar».[23] Això no implica l’estovament de les posicions pròpies, sinó la negociació permanent entre aquestes, per reforçar la causa comuna. Possiblement tenia raó Ernest Udina quan va escriure que aquella convicció de Tarradellas «partia d’una realitat: haver après, perquè ho sofrí en la pròpia carn, la tragèdia d’una guerra civil».

Josep Maria Bricall assenyala en les seves memòries una coincidència addicional entre Tarradellas i Reventós: ambdós creien en la necessitat d’una gestió rigorosa i no partidista de les institucions nacionals d’autogovern, recolzada en l’excel·lència professional i administrativa i  el màxim respecte pel que el president anomenava la «litúrgia del poder» així com pel caràcter de la Generalitat, que no podia ser patrimoni de cap partit i havia de ser de tots, de la mateixa manera que Catalunya era també de tots els seus ciutadans i ciutadanes.

En la segona sessió de l’Assemblea de Parlamentaris, que se celebrà l’11 de juliol, començaren a aparèixer diferències polítiques entre els partits. A diferència de la primera sessió, que fou més solemne i que havia estat més consensuada prèviament, en la segona s’entrà en alguna discussió, en particular a l’hora de decidir la composició de la comissió de parlamentaris que havia de negociar amb el govern espanyol el restabliment de la Generalitat. Els socialistes vam defensar el criteri, que em segueix semblant raonable, que els representants del partit de Suárez, la UCD, no havien de seure als dos costats de la taula negociadora. En nom de la unitat, el PSUC s’oposà a aquell criteri i proposà en canvi, per boca de Jordi Solé Tura, una comissió negociadora que fos integrada pel president de la Comissió Permanent (Reventós), i per un representant de cada una de les quatre formacions polítiques més votades (Socialistes de Catalunya, PSUC, Pacte Democràtic i UCD), més un senador. Josep Maria Triginer defensà la nostra posició, que obtingué vint vots a favor, trenta-cinc en contra i quatre abstencions.[24] En conseqüència, la Comissió Negociadora fou formada per Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Antoni Gutiérrez Díaz, Jordi Pujol, Carles Sentís i Josep Benet.

Aquell no era un equip negociador ni compacte ni homogeni. Ultra el fet que Sentís tenia fil directe amb Suárez, les posicions dels altres representants en relació al restabliment de la Generalitat i al paper que hi havia de jugar Tarradellas no eren, per dir-ho d’una manera suau, plenament coincidents.

Jordi Pujol tenia les seves posicions i  tot i essent clarament rupturistes, les posicions d’Antoni Gutiérrez Díaz i de Josep Benet tampoc eren decididament favorables a un sòlid front comú amb Tarradellas.

Ens trobàvem confrontats a tendències contradictòries. El resultat de les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, havia liquidat totes les temptatives d’allargar i dissoldre la reivindicació d’un ràpid restabliment de la Generalitat i de retorn del president. La victòria dels socialistes havia situat en l’agenda política immediata el compromís rotund que havien pres d’exigir el restabliment de la Generalitat i el retorn del president. Però, en un sentit contrari, hi havia posicions de partit i agendes personals que afeblien el procés en la mesura que treien força i coherència a la part catalana que iniciava la negociació i donaven un major marge de maniobra al govern de la UCD.

 

Ara que tornem a veure en acció les polítiques de fabricació de confrontacions identitàries, convé insistir que la qüestió que es plantejava aleshores, i que segueix plantejant-se avui a la Catalunya del segle xxi no és reduïble fonamentalment a una qüestió identitària, sinó que consisteix a garantir un sentiment de pertinença comú de tots els seus ciutadans i ciutadanes, hagin nascut on hagin nascut i tinguin la llengua materna que tinguin.

El tret històric més positiu del catalanisme ha estat la seva enorme capacitat de producció de sentiments de pertinença comú, no sols respectuosos sinó protectors de les identitats d’origen. D’això n’hem dit la Catalunya gresol: la Catalunya de tots i de totes, la Catalunya dels ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons. Això s’aconseguí en el període de la transició i dels restabliment de la Generalitat, i així ha de ser també en el present i en el futur. I potser amb una exigència d’unitat del poble de Catalunya més gran encara, perquè el risc principal que es planteja a la Catalunya del segle xxi és el d’una eventual centrifugació multicultural i civil, un deteriorament produït per una progressiva confrontació d’identitarismes, en un marc de disgregació social, cultural i política.

El pitjor que hauria pogut succeir en aquells anys és que es produís una divisió entre la societat autòctona i en la immigrada, amb coàguls consolidats d´identitats comunitàries, estàtiques i aïllades; l’excitació i instrumentalització política d’aquesta situació per nacionalismes antagònics i confrontats. Això hauria implicat la ruptura del procés de fusió col·lectiva del poble de Catalunya i la seva substitució per un «xoc d’identitats» alimentat políticament. Hauria implicat la divisió de Catalunya i el seu progressiu afebliment.

La batalla pel retorn del President al Palau de la Generalitat es va guanyar, contra el pronòstic de tots els realistes i de tots els espavilats. És una victòria que ens diu que la voluntat política pot fer miracles i també que amb la voluntat política no n’hi ha prou: que cal exercir-la en un marc d’autocontenció, amb l’avaluació permanent, no sols de la justesa de les posicions pròpies, sinó també de les conseqüències que es desprenen dels nostres actes. Tarradellas i Reventós eren d’una tenacitat enorme, però la seva obstinada determinació no era la del tot o res,  del «Fiat justitia et pereat mundus». No eren uns obsedits il·luminats sinó uns obstinats intel·ligents, que mesuraven les conseqüències de les seves opcions.

Jo crec que podem dir a les generacions futures, amb satisfacció i dignitat, sense triomfalisme però amb un cert sentit de l’honor col·lectiu, que, en la història complexa i de vegades tèrbola de la transició democràtica, el moment més noble i més net el representà el fet que el poble català i els seus representants  van exigir que tornés a Catalunya, com a president, un vell que havia tingut la tossuderia d’encarnar la institució nacional de Catalunya durant molts i molts anys d’esperança escassa.

Amb l’abrogació del decret franquista que «feia desaparèixer» la Generalitat i amb el retorn de l’exili del president d’aquesta, en qualitat de president, es produïa una restitució de la legalitat i una recuperació institucional que unia la nova democràcia sorgida de les urnes, el 15 de juny de 1977, amb la democràcia republicana i les institucions nacionals d’autogovern anteriors a la Guerra Civil.[25] Aquest fet, únic i excepcional en una transició que, com és sabut féu tabula rasa de tot referent institucional i legal de la democràcia anterior, és un mèrit del poble i de les forces democràtiques de Catalunya i un motiu d’honor per a les generacions actuals i futures, que cap denigració o casuística ha d’obscurir.



[1] Diàlegs a Barcelona. Josep Tarradellas-Antoni Gutiérrez Díaz. Conversa transcrita per Xavier Febrés. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Laia, 1986.

[2] Josep M. Bricall, Memòria d’un silenci. Barcelona: Rosa dels Vents, 2003.

[3] Diàlegs a Barcelona. Josep Tarradellas-Antoni Gutiérrez, op. cit.

[4] Triginer era el dirigent més destacat de la Federació Catalana del PSOE en aquells moments.

[5] Josep Tarradellas, Ja sóc aquí. Barcelona: Planeta, 1989.

[6] La declaració constitutiva de l’Assemblea de Parlamentaris, llegida per Joan Reventós i votada per unanimitat, tret de Laureano López Rodó, que féu constar en acta el seu desacord amb l’apartat referit al retorn del president Tarradellas, diu així: «Reunits a Barcelona els diputats i senadors elegits a Catalunya el dia 15 de juny de 1977 han decidit constituir-se en Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, amb caràcter permanent, i fer pública la següent declaració: L’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya afirma el seu propòsit de treballar per a la recuperació, en el termini més breu possible, de la Generalitat i pel retorn del seu president, honorable Josep Tarradellas, i pel restabliment i garantia dels drets de la persona humana i el dret a l’autonomia de totes les nacionalitats i regions de l’Estat espanyol. Així mateix, els parlamentaris de Catalunya impulsaran en aquestes Corts l’adopció de mesures immediates per tal de fer front a la crisi i millorar les condicions de vida i de treball dels sectors populars, que són els més afectats.

El dret de Catalunya al seu autogovern és inalienable. Això no obstant, és voluntat dels parlamentaris catalans d’aconseguir l’autonomia de Catalunya per la via d’una negociació amb les més altes instàncies de l’Estat i el govern d’Espanya, a partir de la derogació del decret del 5 d’abril del 1938 que abolí la vigència de les institucions autonòmiques catalanes. A tal fi, l’Assemblea de Parlamentaris ha elegit una Comissió Permanent, a la qual s’ha demanat d’emprendre, de manera immediata, aquesta tasca.»

[7] Enric Bastardes, «Entrevista a Joan Reventós», L’Opinió Socialista, núm. 7, 1987.

[8] Salvador Sánchez-Terán, La transición, síntesis y claves. Barcelona: Planeta, 2008.

[9] Pelai Pagès, «La presidència de Josep Tarradellas i el seu retorn (1956-1977)», a L’obra de govern de Josep Tarradellas (1936-1977). Lleida: Pagès editors, 2008.

[10] Jordi Amat, Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas. Barcelona: La Magrana, 2009.

[11] Josep Fontana, Conferència de cloenda dels XXXIII Premis Octubre, 30 d’octubre de 2004; parcialment reproduïda en el núm. 1064 de la revista El Temps (2-8 de novembre de 2004).

[12] La més poètica és la d’Ortínez, que diu a les seves memòries que la idea de fer tornar Tarradellas se li va acudir una tarda d’agost de 1976 a Calella de Palafrugell «mentre observava abstret des del balcó l’esplèndid panorama de les illes Formigues».

[13] Joan B. Culla, La transició i Catalunya, una visió interpretativa. Barcelona: Papers de la Fundació Ramon Trias Fargas, 2002.

[14] Es reuní per primera vegada, al Palau de la Generalitat, el 28 de juny, sota la presidència de Joan Reventós. En foren membres: Eduardo Martín Toval, Francesc Ramos i Josep Maria Triginer (Socialistes de Catalunya); Antoni Gutiérrez Díaz, Gregorio López Raimundo i Jordi Solé Tura (PSUC); Jordi Pujol, Ramon Trias Fargas i Josep Verde Aldea (PDC); Antoni Faura, Manuel Jiménez de Parga i Carles Sentís (UCD); Anton Cañellas (UDC-CC); Heribert Barrera (ERC); i els senadors Josep Antoni Baixeras, per Tarragona (Entesa), Josep Benet, per Barcelona (Entesa), Pere Portabella, per Girona (Entesa) i Maria Rúbies, per Lleida (PDC).

[15] Diari Avui, 8 de setembre de 1977.

[16] «Cap polític català no ha menat una lluita tan constant i tan metòdica com Jordi Pujol per impedir que jo tornés a Catalunya», va deixar dit retrospectivament Tarradellas (Josep Tarradellas, Ja sóc aquí, op. cit.).

[17] El maig de 1958, l’Endavant, òrgan de l’MSC que Pallach dirigia a París,obria amb aquest titular: «Després de la renúncia del senyor Irla, Manuel Serra i Moret pren possessió del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya».

[18] Aquell organisme coordinava precàriament, més que unificava, la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática, com indica el nom de «Platajunta», amb què era designat col·loquialment i a la premsa.

[19] Jaume Sobrequés i Mercè Morales, La Generalitat a l’exili. Badalona: Ara Llibres, 2008.

[20] En un dels pobles d’aquell trajecte hi ha una de les plaques commemoratives més notables del món: «Ici N. p&p» («Aquí Napoleó passà i pixà»).

[21] Teníem al cap l’experiència de la Marxa de la Llibertat que l’estiu de 1976 féu anar de corcoll la policía franquista, amb cinc columnes de pacífics marxaires fent-se i desfent-se per la geografía del país.

[22] Borja de Riquer i Joan B. Culla, El franquisme i la transició democràtica, 1939-1988. Barcelona: Edicions 62, 1989.

[23] Lluís Nicolau d’Olwer, Democràcia contra dictadura, escrits polítics, 1915-1960. Barcelona: IEC, 2007.

[24] Votaren amb nosaltres els senadors Josep Ball, Alexandre Cirici, Carles Martí i Felip Solé Sabarís, i també Lluís Maria Xirinacs i Laureano López Rodó, que no perdia ocasió de ficar el dit a l’ull de la UCD. En contra votaren els diputats del PSUC, del Pacte Democràtic i de la UCD. S’abstingueren els senadors Rossend Audet, Josep Antoni Baixeras, Jaume Sobrequés i Salvador Sunyer.

[25] És curiós i simbòlic que, segons ha explicat l’economista Rafael Pujol, que treballava a la Diputació de Barcelona, els primers recursos de què disposà el govern de Tarradellas van ser cinquanta milions de pessetes que restaven en un compte corresponent a la comissió liquidadora de la Generalitat del període republicà.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: