Nou Cicle

Raimon Obiols: Si jo fos Lluis Llach

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

*     Llegeixo a l’Ara que Lluís Llach es perfila per presidir “el consell assessor que pilotarà el debat constituent i que es podria crear dimarts que ve en la reunió de govern.” I llegeixo també una crònica molt més contundent de  Marta Lasalas a El Nacional, que du per títol “Llach ultima en una reunió a la Generalitat l’embrió de la futura Constitució catalana“. És una notícia que m’ha impressionat molt, perquè tinc un gran respecte per la professionalitat de la Lasalas.

*   Voldria fer la següent observació, si encara hi sóc a temps. Si  jo fos en Llach, em llegiria la única constitució que,  al llarg de la història i a tot el món, ha estat obra d’un artista (almenys que jo sàpiga). És la constitució de la “Repubblica del Carnaro”, escrita  a ma per Gabriele D’Annunzio quan era el capitost de Fiume, el 1920, a partir d’un esborrany d’Alceste de Ambris, un sindicalista revolucionari que li feia de cap de gabinet.

*    És un text que val la pena estudiar, de gran estil. “La vita é bella”, s’hi llegeix, “e degna che severamente e magnificamente la viva l’uomo rifatto della libertà.” Quina llengua, la italiana!

*     Altres idees de la Carta del Carnaro: “Tota corporació de treballadors inventarà les seves ensenyes, les seves músiques, els seus cants, les seves pregàries; instituirà les seves cerimònies i els seus rites; concorrerà, el més magníficament que pugui,  a les alegries comunes, a les festes d’aniversari, als jocs terrestres i marins; venerarà els seus morts, honorarà els seus degans, celebrarà els seus herois…” . La música serà considerada una institució social amb la convicció que “un gran poble no és sols aquell que crea un déu a la seva semblança sinó aquell que crea un himne al seu déu”. El treball, en fí i per damunt de tot, deixarà de ser, després de mil·lennis, “una fatiga brutal que trenca l’esquena” per esdevenir  una “fatica senza fatica” (“Il lavoro, anche il più umile, anche il più oscuro, se sia bene eseguito, tende alla belleza e orna il mondo..”).

*     Llengua i literatura a part:  era un text que jo subscriuria ara mateix, i molt avançat per l’època. Vinculava la propietat privada a la seva utilitat social: la República del Carnaro no tolerava que “un propietari deixés inerts els seus béns”; per bé que el seu ministre de finances, l’economista Maffeo Pantaleoni, admetia que això no era massa compatible amb l’activitat econòmica i comercial del capitalisme modern.

*    Aquella Constitució de Fiume, per descomptat, no va complir ni de lluny les seves promeses. Però, quina constitució ho ha fet? Amb els seus incompliments clamorosos, la constitució de D’Annunzio no està sola.

*     Però aquesta trista constatació  no hauria de ser excusa per prometre qualsevol cosa. Amb tots els respectes, tinc la impressió que l’independentisme està trontollant, i molt, sota el pes de les seves promeses. Seria millor que no n’hi afegeixi d’altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: