Nou Cicle

Raimon Obiols: Respiració de la història, lideratge clònic, “empitjoradors” i “milloristes”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Respiració de la història

*    Ahir vaig anar a la presentació d’El Terratèmol silenciós, el nou llibre d’Oriol Bartomeus,  a la llibreria Documenta de Pau Claris. Com que ja m’havia llegit el llibre, que recomano, hi vaig anar sobretot per escoltar  a l’autor i al  mestre Molas, que  van mantenir una conversació  interessant, intercalada en dues o tres ocasions per les frases “no sóc pessimista”, “jo tampoc“, que causaren gresca en l’auditori, que potser sí que  ho devia ser majoritàriament.

*     Segons Bartomeus, les generacions joves voten menys els partits dominants, tenen un comportament electoral menys estable, no segueixen un patró estable de participació/abstenció, canvien les preferències de vot amb més facilitat, decideixen el vot més a prop del dia de les eleccions,  i el decideixen sobre la base d’elements més conjunturals. És a dir, li vaig preguntar (en privat) a Bartomeus: vens a dir que les noves generacions són com criatures? Em va contestar que les coses sempre són  més complexes.

*    Hi ha una cosa que fa pensar, en aquest debat sobre canvis i relleus generacionals. Quan es diu que ara els joves “volen respostes immediates”, s’està dient que “les coses ara van molt depressa”? En realitat, em sembla que més aviat és a l’inrevés: l’”immediatisme” de la joventut, que en part és degut als hàbits derivats de l’imperi tecnològic de la imatge, potser s’origina sobretot per la impaciència produïda per la manca de canvis polítics, socials i culturals, o per la lentitud amb la que es produeixen.

*    És com si actualment la “respiració de la història”  s’alentís. Per exemple: la seqüència dels canvis en el període 2000-2020 és molt menor i molt més lenta que la del període 1900-1920: de la Gran Guerra, la revolució russa, l’enfonsament dels imperis, la gènesi del feixisme (per no dir:  dels corsés i mirinyacs fins a les minifaldilles  Charleston i els pentinats Louise Brooks).

*    Tot el que vingué després d’aquestes dues dècades accelerades, al llarg del “curt segle XX”, també anà a bon ritme. Ara hem entrat, potser, en un llarg període de conflictes allargassats, interminables (en els pitjors anys de la guerra civil algeriana, un diplomàtic parlava d”horrible estabilitat”; ara es podria dir de Síria); de latències i d’evolucions lentes; de disgregacions i d’anomies; de tràgiques intermitències terroristes… Poc a veure amb el ritme del segle xx. Potser és per això que les noves generacions són “immediatistes”: d’una manera conscient o instintiva, reaccionen amb impaciència contra la pèrdua de temps d’un món alentit.

*    En general  les noves generacions polítiques sorgeixen com a fruit de  les crisis, dels grans períodes de canvis. Bartomeus, referint-se a la seva, parlava ahir, amb ironia, de “generació perduda”. No crec que sigui així, però tant a ell com a mi ens manca perspectiva per saber-ho. Encara que  potser hi ha una part de veritat en la ironia de Bartomeus, i la raó d’aquest eventual  hiatus generacional seria la crisi de 2008 i les seves conseqüències socials i polítiques.

Lideratge clònic

Galli della Loggia escriu avui al Corriere que els tres líders del moment polític a Itàlia (Di Maio, Renzi i Salvini) tenen en comú que no han tingut mai un treball professional estable, que han viscut de la política des de jovenets, i que han excel·lit en els entreteniments de la televisió i del “món màgic de la Xarxa”. Més trets comuns: “cap d’ells té un ‘hobby’ o interès particular. Pel que ens és donat de saber o veure, res d’allò que es fa i s’agita en el món dels llibres, dels estudis, de l’art, de la ciència, de la música, per posar alguns exemples, no els hi ha desvetllat mai el més mínim interès real (insisteixo, real)”.

El seu parlar”, segueix, ”no és un raonar; més aviat és un seguit d’afirmacions peremptòries: en general, de promeses o d’amenaces”. No és, conclueix Galli della Loggia, “una ruptura amb el passat immediat, cosa que tindria un sentit, sinó una ruptura amb qualsevol passat”.

“Empitjoradors” i “milloristes”

 *    Francesc Marc Alvaro a La Vanguardia ha comentat les dues línies en confrontació del processisme. Per entendre’ns ràpidament: la del  “puigdemontisme” (recerca com sigui d’una “ esquerda”, èpica, mobilització, llistes municipals superant els partits) i la d’ERC i una part del PDeCat ( refer govern, “maduració”, ampliació de la base). D’una banda, el “tot està per fer i tot és possible”; de l’altra,  l'”anem a pams“. D’uns banda, l’escalada lliure; de l’altra, la via ferrada.  Aquests discriminants, si no s’interpreten mecànicament, són ben útils per mirar d’entendre què passa.

*    De la mateixa manera, es podria parlar d’un altre discriminant, que afecta el nostre mapa polític general. Es pot establir una distinció, potencialment clarificadora, entre  els”empitjoradors” i els “milloristes“. Els primers serien aquells elements del “procés” i del “proceso” espanyol que es  beneficien objectivament o creuen que es beneficien  de l’enfrontament,  i  per tant opten per la seva continuació i per la seva eventual accentuació. Els segons serien els que, bé sigui perquè el conflicte els perjudica objectivament, o bé perquè creuen que és perjudicial i eventualment perillós per a tothom,  opten por una millora progressiva de la situació.

*    Aquesta distinció es pot fer tant en el marc català com en l’espanyol. Per exemple avui, en el Congrés, Rajoy li ha dit “aprovechategui” a Rivera, que li retreia passivitat davant del “golpe de estado” a Catalunya. És evident que tots dos son “aprovechateguis”, tots dos miren d’aprofitar-se de la situació, tots dos són processistes del “proceso” espanyol. Són “empitjoradors“,   i per això es fan la competència.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: