Nou Cicle

Raimon Obiols: ”On hi ha perill, creix també el que salva”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

1. La “vella dama” (com designa López Bulla a la correlació de forces) fou determinant en el pas del franquisme a la democràcia i ho fou també en el pacte constitucional. En els darrers anys s’han aixecat veus dient que una i altra cosa, la Transició i la Constitució resultant, «s’haurien d’haver fet d’una altra manera». Els que pensen que es podria haver fet millor hi tenen tot el dret, i en abstracte tenen raó. Si l’afirmació es fa en aquest sentit, hi coincideixo: hauria estat millor que el canvi es produís d’una manera més nítida. Sempre he cregut que s’haurien evitat les servituds i contradiccions d’aquella transició en clarobscur si la correlació de forces en el conjunt de l’Estat hagués estat més favorable als sectors unitaris de l’oposició democràtica i popular, com ho fou a Catalunya en el tardofranquisme i en els resultats electorals de juny de 1977.

Altra cosa són  les caricatures interessades. La Transició i la Constitució no van ser el resultat d’un designi previst i controlat des de dalt per uns pocs personatges clarividents, ni tampoc de les cessions d’un pactisme  entreguista. Van ser el fruit de dures lluites democràtiques i populars en una determinada correlació de forces.

Dir que havia haver anat d’una altra manera, és sens dubte interessant. Però hi ha una pregunta que ho és més: Com? En la mesura que això no s’explica, la valoració crítica és una tautologia. Si fa quaranta anys hi hagués hagut més gent a favor d’allò que anomenàvem la “ruptura democràtica”, més suport de les opinions públiques, més intel·ligència col·lectiva, els resultats haurien estat uns altres.

És millor atenir-se a la realitat dels fets.  La transició a Espanya es féu en una situació en què la dreta – que havia estat franquista – va mantenir un pes considerable,  no únicament en la vida econòmica i social sinó també en els aparells de l’Estat, en especial en l’exèrcit i en el poder judicial. De les lliçons a extreure d’aquell període, la principal, des del meu punt de vista, és que en aquestes situacions cal mirar de tenir més força, amb més unitat i amb més aliances; que cal convèncer sectors més amples i decidits de les opinions públiques.

2. Celebrades les primeres eleccions democràtiques de juny de 1977, l’autogovern català se situà en el marc de la Constitució. Va ser la tercera temptativa d’encaixar democràticament la pluralitat nacional a Espanya, després de la República federal de 1873 i de la Segona República de 1931. L’opció catalana majoritària va ser favorable a un enfocament integrador de la realitat nacional catalana, a un desplegament creixent de l’autogovern inscrit en la construcció de la democràcia a Espanya i en el procés d’unitat europea.

La Constitució proclamà la unitat d’Espanya, però reconegué les «nacionalitats i regions»; en garantí el dret a l’autogovern, però no el caràcter d’unitats sobiranes; proclamà la separació de competències i de poders legislatius, però de manera imprecisa; no s’organitzà la seva participació en les decisions d’àmbit general; s’evità el reconeixement de drets històrics amb l’excepció dels concerts basc i navarrès; i no s’admeté el federalisme fiscal.

En els primers anys vèiem possible una interpretació oberta i dinàmica de la Constitució, que l’anés desenvolupant federalment, en termes plurinacionals, plurilingüístics, pluriculturals. El vot massiu de Catalunya a la Constitució s’ha d’interpretar en aquesta clau. S’anà imposant, en canvi, una mena de coexistència passiva, freda i resignada, en què les ambivalències constitucionals foren interpretades de manera més oberta o restrictiva en funció de les conjuntures o dels governs de torn. No es produïren processos culturals i polítics significatius de «federalisme càlid» (el terme és d’Ernest Lluch), per avançar en el coneixement i el reconeixement recíprocs, en l’assumpció de canvis en els aspectes simbòlics i emocionals de la pluralitat nacional de l’Estat, ni en els continguts educatius o en el diàleg i les relacions entre les llengües.

Les dinàmiques que es van anar imposant van ser la generalització del procés autonòmic (l’Estat de les autonomies, el «café para todos»), així com un lent i progressiu reviscolament del nacionalisme espanyol, que es va anar deslliurant,  amb els anys,  de la hipoteca franquista.  Aquesta inèrcia no sols ha perdurat fins avui, sinó que s’ha  exacerbat molt, en bona part com a reacció al “procés” català.

La generalització autonòmica a partir de la Constitució fou una estratègia per contrapesar i limitar l’afirmació de les realitats nacionals catalana i basca. De fet, l’Estat de les autonomies es desenvolupà bàsicament  en funció d’una força motriu que fou Catalunya amb la seva Generalitat recuperada. Es tractava, a la vegada, de controlar i pal·liar aquella força i d’utilitzar-la com un motor per una reforma regionalitzadora d’Espanya.

3.  Però no es pot menystenir el fet que l’Estat de les autonomies responia també a una realitat espanyola complexa, diversa i plena d’indeterminacions. Si s’utilitzà en la Constitució la fórmula de «nacionalitats i regions» fou perquè era difícil anar més enllà en la concreció, no sols a causa de la correlació de forces en el consens constitucional, sinó per la realitat, plena de complicacions i matisos d’un Estat heterogeni, amb graus diversos i entrellaçats d’identitats col·lectives. Havien de ser Catalunya, Euskadi i Galícia reconegudes específicament com les tres nacionalitats diferenciades? Però, per què no Navarra, o el País Valencià o els Països Catalans? O Andalusia?

S’establiren aquelles fórmules d’indeterminació no sols perquè als governs de la UCD els interessava acotar i frenar les realitats catalana i basca, sinó també perquè la pròpia realitat de la resta de l’Estat era complexa, indeterminada. Això ha marcat els trets positius i negatius de l’Estat de les Autonomies, que Pierre Vilar definia com “un artifici més que un edifici”,  i que – deia  –  no podia ser confós amb l’ ”Espanya de les nacions”, el “somni dels vells federalistes”.

Pel que fa al reconeixement i desenvolupament del caràcter plurinacional, plurilingüístic i pluricultural, un factor negatiu ha estat que ben pocs a Espanya, en el món de la política i de la cultura, han anat gaire més enllà d’una acceptació més o menys reticent de la pauta constitucional; alguns pensant que el temps resoldria les «tensions territorials»; altres suportant-les amb resignació i actituds més o menys educades;  altres – sobretot en els darrers temps – aprofitant-les a fons, mitjançant els prejudicis i confrontacions d’identitats, com a rendible i irresponsable arma electoral.

A Espanya pocs han apostat pel «federalisme càlid» o pel «constitucionalisme útil», per usar les fórmules d’Ernest Lluch o de Miguel Herrero, tractant de desenvolupar l’utillatge constitucional disponible per avançar, culturalment i políticament, en l’encaix respectuós (fraternal, si fos possible!)  entre les nacions de l’Estat. La cosa és desesperant,  perquè ve de molt lluny i perquè avui s’ha tornat a enverinar dramàticament, amb la sortida de l’armari d’una dreta espanyola agressiva que,  en el present període de crispacions, constitueix dues ( o tres) forces polítiques que  competeixen bàsicament en aquest terreny.

4. Les responsabilitats d’haver arribat a aquesta situació estan ben repartides. Seria injust atribuir-les primordialment als “defectes de construcció” de la Constitució del 78. Crec que sobretot cal tenir presents diversos factors, dels quals en destacaria dos: una crònica feblesa de les elits polítiques espanyoles i catalanes (a Portugal, sense anar més lluny, han tingut més consistència);  i, en els darrers anys, l’absoluta imprevisió dels dirigents independentistes catalans ignorant que en política enfrontar-se a adversaris més forts que disposen de lleis i regles a favor és d’una irresponsable temeritat.

La suma d’aquests factors fa possible interpretar la situació present – amb presons injustes i judicis pendents dels dirigents independentistes marcant-ho tot – ,  com un període en el que la llei és sotmesa brutalment  a la llei del més fort. Són dues coses diferents,  antagòniques. S’inscriuen però, no sols en una crisi espanyola, sinó en una tendència global cap als nacionalpopulismes autoritaris, en un context de desconfiança i inseguretat dels pobles i de  “desintermediació” creixent de les societats. No és estrany que molts girin la vista a les crisis europees dels anys 20 i 30 del segle passat. La història no és repeteix, però a vegades genera ressonàncies.

5.On hi ha perill, creix també el que salva”, diu un poema de Hölderlin. Aquesta citació és usada a vegades pels qui criden a l’optimisme de la voluntat en moments de pessimisme de la intel·ligència. No és un vers falsament consolatori: conté un fons de veritat dialèctica. No és possible fer previsions sobre com es produiran les transformacions polítiques del futur. D’una banda, una recentralització de l’Estat buidant de competències les comunitats autònomes, com voldria el nacionalisme espanyol,  és difícil de realitzar: comptaria amb grans resistències polítiques, institucionals, administratives. De l’altra, deixar les coses com estan és una font permanent de conflictes que, en el contenciós Catalunya-Espanya, han arribat a un punt de gravetat perillosa per a tothom. Pot esdevenir una confrontació sense sortida, sense guanyadors, només amb perdedors.

Aquest perill inquieta. Pot fer obrir els ulls, pot fer pensar i parlar, pot bastir aliances. El concepte de plurinacionalitat, per exemple, ha fet el seu camí i és més assumit, sobretot entre les noves generacions. Com ha assenyalat Enric Juliana en un llibre de converses amb Pablo Iglesias (“Nudo España”), la plurinacionalitat “pot acabar guanyant la batalla del nou relat espanyol. El 1978 no era possible. Ara sí”.

Comparo aquesta citació d’un bon observador de la vida política espanyola amb el comentari que, set dies abans de ser assassinat per ETAErnest Lluch li feu a Borja de Riquer, dient-li perquè havia renunciat a presentar a Madrid el llibre “Derechos históricos y constitucionalismo útil” que havia preparat amb Herrero de Miñón: “A Madrid no hi ha caliu per presentar aquest llibre.” Tal vegada quelcom està canviant. No ho hauríem de desaprofitar.

Avui som en una mena de cul-de-sac, i aquests són sempre perillosos. La gent ho intueix: no és estrany que creixi el suport de les opinions públiques a una reforma de la Constitució del 78. Pels nous enfocaments que seran necessaris, la memòria  de la Transició i de la Constitució pot ser útil. No es tracta de  mimetitzar res, perquè han passat quatre dècades i les circumstàncies són molt diferents. Però em sembla que convindria recuperar dues característiques bàsiques d’aquell període: la voluntat d’entesa i la mediació transaccional com a mètode. De cara a les necessàries transformacions que vindran em sembla que són criteris indispensables si volem avançar i no retrocedir.

A “40 anys de Constitució: una revisió crítica“, Nous Horitzons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: