Nou Cicle

RAIMON OBIOLS: NOTES DE LA GRAN PAUSA – 5 (DEIXAR DE FUMAR, POSTGUERRA, CRISI CAPGIRADA)

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

DEIXAR DE FUMAR

A vegades hem veig absurdament com  una mostra microscòpica (una nanometàfora) de  la nostra condició general. Sóc tecnòfil i aficionat a la ciència per curiositat; però ho sóc, sobretot, per una pura constatació de les meves dades personals: visc gràcies a un marcapassos i a quatre injeccions diàries d’insulina. Si no fos així, estaria fent malves des de fa anys. També he constatat que deixar de fumar millorà sensiblement el meu estat físic. Si projecto aquestes dues constatacions tan elementals (però vitals per a mi) arribo a la doble conclusió que, en general, necessitem el progrés científic i tècnic i que ens convindria prolongar la desintoxicació que la pandèmia ha imposat.

Necessitem més recerca científica i necessitem deixar de fumar. No ho dic en sentit literal (que també) sinó referint-me a una altra dependència: l’adicció al petroli, al creixement depredador; a un model de producció i consum inviable.

A Europa, la sortida de la crisi pot prendre la forma d’una represa cap al “business as usual“, o pot significar una transició cap a una nova època millor. És una ocasió extraordinària, perquè, amb la lliçó apresa, tindrem la oportunitat d’un viratge: menys consum d’energia fòssil i més energies renovables, menys dependència enfront de la brutalitat dels productors de petroli, menys emissions de CO2, protecció de la biodiversitat en perill, millors estructures, salut pública, habitatges dignes, inversions en una economia més inclusiva i sostenible, formes de vida col.lectiva més sòbries i equilibrades. És a dir: un nou model de racionalitat econòmico-ecològica i social.

Les opinions públiques poden donar suport a aquest programa de transició, de la mateixa manera que després d’un greu episodi de bronquitis o neumonia tothom voldria deixar de fumar. Hem vist les orelles al llop: per primera vegada  la humanitat ha temut simultàniament la mateixa cosa.

Els serveis públics (la sanitat en primer lloc) són plebiscitats; les privatitzacions i desregulacions han esdevingut altament impopulars. Tothom anhela un paper reforçat del govern en la vida econòmica. Es parla, per primera vegada en dècades, d’augment de la participació pública en sectors estratègics (sanitat, agroalimentari). S’ha pres consciència del valor social i de la importància vital d’oficis i funcions abans menystinguts. Molta gent ha obert els ulls pel que fa al balanç d’un model econòmic financiaritzat, neoliberal, productivista, consumista.

Es tracta d’una reacció conjuntural, una resposta emotiva i momentània a un xoc d’enorme gravetat i d’abast mundial? O bé significarà un canvi en profunditat i de llarga durada? Serà el final de quatre dècades d’hegemonia neoliberal a Europa i els EUA? I, sobretot: quin perfil tindrà la nova època?

POSTGUERRA

Si “estem en guerra”, com es diu i es repeteix, ens convé amb urgència pensar en la postguerra i preparar-la, impedint que sigui un retorn a la “normalitat” d’abans, que no era normal.

Cal fer-ho, perquè seria pueril creure que un demà millor vindrà sol. Aquesta crisi, amb les pors i inquietuds que ha generat, amb les realitats que posat de manifest, és una extraordinària oportunitat per organitzar una majoria potencial existent: la dels “pessimistes”, lúcids i solidaris. Això requereix un combat pel relat i per la proposta, una mobilització organitzada dels demòcrates, de les esquerres, de les noves generacions; un procés de confluència federadora, plural, unitària, a l’entorn d’un projecte compartit.

L’alternativa, si no fem això, serà un campi qui pugui individualista, esporuguit, angoixat, un terreny propici per a la contraofensiva implacable d’unes dretes nacionalpopulistes que combinaran una desregulació encara més radical i més contaminant de l’economia (en nom de l’urgència de remuntar-la), i noves formes de control social i d’autoritarisme polític (amb els arguments de la inseguretat, de la por i de l’odi contra els bocs expiatoris del moment).

No hauríem d’acceptar que el sentit comú que genera la pandèmia s’afeblís i és difuminés una vegada es vagi deixant enrere l’angoixa dolorosa que provoca, i es vagin reabsorbint lentament les seves seqüeles econòmiques i socials. En bona part va passar després de la crisi anterior, la de 2008, i no hauria de repetir-se.

 

CRISI CAPGIRADA

Jean Tirole (que va guanyar el Nobel d’economia el 2014) explica amb claredat que “la crisi del Covid-19 és diferent de la de 2008. En aquella, uns bancs mal regulats i amb riscos excessius van fer fallida. Aquesta fallida podia, per un efecte de dòmino, contaminar altres bancs creditors dels primers. La por era que aquestes fallides, o una reducció del crèdit, afectessin les empreses, especialment les PIME’s, que podien quedar asfixiades, implicant una reducció de l’activitat i l’atur”.

“La situació avui és diferent”, diu Tirole, perquè “allò que cal salvar són les empreses. Aquestes redueixen la seva activitat, bé perquè els serveis que donen creen riscos de contaminació (restaurants, espectacles, etc.), bé perquè les seves condicions de producció requereixen una proximitat dels treballadors. Es produeix un efecte de rebot invers, cap a uns bancs fragilitzats per les moratòries de pagament dels deutes i per les pèrdues d’actius”.

Em sembla que aquesta crisi, amb els factors capgirats si es compara amb la de 2008, confirma també la oportunitat d’un canvi d’època, amb una força política recobrada i un major marge de maniobra dels governs i de les institucions europees. Els plans de rellançament, d’una amplitud inèdita, estructuraran el futur. Una de dos: o ens endinyen unes dècades més d’un model contaminador, ineficaç i no sostenible, o aconseguim una transició cap a un món millor. Més que plans de rellançament haurien de ser plans de transformació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: