Nou Cicle

Raimon Obiols: Notes de la gran pausa – 4 ( Rumiar, constatacions i pronòstics, organitzar el pessimisme)

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Rumiar

Fa angúnia escriure sobre la situació actual. Amb tantes persones en risc i en dol, la discreció hauria de dominar, però mai s’havia parlat i escrit tant, amb tanta facúndia reiterativa, amb tanta intensitat de piulades, sobre un únic tema. És un efecte del confinament universal, com l’allau d’exabruptes i discussions inacabables. La piulada més lúcida que he llegit aquests dies és aquesta: “La culpa de tot la té el partit amb el que ja no simpatizaves abans. Quina meravellosa coincidència!”. És una piulada normativa: t’ajuda a calibrar totes les altres.

Els qui, per raó d’edat o de condició, ens trobem en la relativa seguretat del confinament tenim la possibilitat de rumiar (la quarentena deixa tot el temps de fer-ho), però ens hauríem d’imposar una restricció: no immiscir-nos en els problemes del dia a dia, més enllà d’aplaudir a les persones que, de grat o per força, per necessitat o per altruisme, actuen en la primera línia del risc. Rumiem, doncs (“Rumiar: Sotmetre (quelcom) detingudament, una vegada i una altra vegada, a la consideració de la ment”).

Pere Vilanova ha suggerit que pensem en tres nivells: “el món d’ara, el món de demà i el món de demà passat”. Un bon mètode. Pel que fa al “món d’ara”, hauríem de dedicar-nos a fer un “recompte d’existències”, a efectuar un inventari del “món d’ara”, de les seves desigualtats i disfuncions, dels seus excessos i carències. Ara cal fer tot el possible per contenir i extingir la pandèmia. Però quan passi haurem de recordar que no ha estat un fet ocasional, una desgràcia única i irrepetible, sinó que ha sigut el resultat (bastant anunciat, per cert) d’uns processos econòmics, socials, ambientals i polítics que cal inventariar, analitzar, denunciar i mirar de corregir.

Constatacions

Una primera constatació és que la velocitat i l’abast global de l’expansió del virus s’han degut a uns factors característics de la globalització: comerç global, migracions, turisme de masses, etc. D’ençà que les autoritats xineses alertaren de l’epidèmia, almenys 430.000 persones havien arribat als EUA en vols directes provinents de la Xina, i unes 40.000 ho havien fet després que s’imposessin les restriccions. La distància en hores entre la Xina, els EUA o Europa permet que els virus es desplacin còmodament instal·lats en els passatgers.

Si en l’origen de la pandèmia hi ha el comerç d’animals silvestres per a menjar (amb cadenes de subministrament que s’estenen per Àsia, Àfrica i, en menor mesura, pels Estats Units i altres països), molts científics alerten del fet que la pèrdua de biodiversitat ha creat també les condicions de la pandèmia. Ho explica bé David Quammen en un article recent: “Tallem els arbres, matem els animals o els engabiem i els enviem als mercats. Desorganitzem els ecosistemes i sacsegem els virus, allunyant-los del seus amfitrions naturals. Quan això passa, els virus necessiten nous amfitrions. Sovint som nosaltres“.
Una tercera constatació és que ha estat possible, en poques setmanes, que milers de milions de persones es tanquin a casa, aturant de facto una bona part de l’activitat econòmic. S’ha demostrat que una part important de la població del planeta reacciona davant d’una amenaça comuna. “Si tot es pot aturar, és que tot es pot canviar“, diuen alguns. Bruno Latour, per exemple: “Si tot s’atura, tot pot ser qüestionat, inflexionat, seleccionat, triat, interromput a fi de bé o, pel contrari, accelerat“.

Si fos tan senzill! A efectes concrets no ho és, per desgràcia. Cal la força per realitzar els canvis (i els qui s’hi oposen tenen molta força), cal  la intel·ligència per establir el programa dels canvis necessaris, i cal la capacitat política per construir majories.

Pronòstics

Em sembla que no es poden fer pronòstics. De tots els que he llegit, nombrosos i contradictoris, el que m’ha semblat més encertat i faria meu és el de Dani Rodrik. Preveu que la pandèmia “podria no alterar – i encara menys capgirar – les tendències evidents abans de la crisi. El neoliberalisme continuarà la seva mort lenta. Els autòcrates populistes es faran encara més autoritaris. La hiperglobalització es mourà a la defensiva, mentre els estats nació recuperen espai polític. La Xina i els Estats Units continuaran el seu rumb de col·lisió. I la batalla dins dels estats nació entre oligarques, populistes autoritaris i internacionalistes progressistes s’intensificarà, mentre l’esquerra lluitarà per establir un programa que atregui a la majoria dels electors”.

Organitzar el pessimisme

Els governs estan reaccionant de manera bastant semblant davant les enormes dificultats econòmiques i socials produïdes per la pandèmia: prenen mesures públiques d’una amplitud excepcional, mesures que semblaven utòpiques o impossibles fa ben poques setmanes.

Quin resultat obtindran? Ho ignorem. La incertesa deriva del fet que no se sap quan i com se sortirà de la pandèmia. Es dóna per fet un nivell excepcional d’endeutament dels Estats (com succeí l’endemà de les dues guerres mundials), però la incògnita – enorme – és que passaria si la situació s’allargués molts mesos, o un any.

La qüestió més endimoniada serà com gestionar la sortida del confinament i de les altres mesures de protecció, a mesura que la pandèmia vagi perdent virulència. Si la recuperació d’una massa crítica d’activitat econòmica és retardés molt, el risc seria passar de la pandèmia al pandemònium.

En aquestes circumstàncies, no caldria fer-se il·lusions per tal d’actuar enèrgicament de manera col·lectiva. Més: ens hauria d’avergonyir una mica el fet de ser capaços d’organitzar-nos només quan ho exigeix una emergència humana com l’actual, o quan se’ns promet la lluna en un cove.

És cert que la nostra situació s’assembla a la que comentava Heine: “En el relat d’un viatge al nord drealitzat per un ministre danès, aquest ens explicà que va preguntar a un vell sobre les creences actuals del poble groenlandès. L’home va respondre: Antigament encara creiem en la lluna, però avui ja no hi creiem”.

Pietro Ingrao va escriure en les seves memòries (“Volevo la luna”) que “a la vida has de ser cada cop més boig, més utòpic. Cal tenir el coratge de somiar. De jovenet li vaig dir al meu pare que volia la lluna. Avui no he canviat d’opinió“. Potser no cal, però d’aquestes frases d’Ingrao, la que em sembla necessària  és la que diu “cal tenir el coratge de somniar“. Tenint en compte els coneixements actuals, l’estat de coses en el món i les lliçons de la història, no hauríem de deixar als il·lusos l’organització de l’entusiasme. Hauríem de tenir el coratge de somniar amb aquest oximoron: l’ entusiasme  pessimista, l’organització del pessimisme com a via de salvació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: