EspanyaPortada

Raimon Obiols: No és per despit

Quan l’abril de 2010 vaig llegir al diari que Esperanza Aguirre havia qualifiquat d’”aquelarre de carcamales resentidos” una reunió de familiars d’afusellats pel franquisme i d’ex-presos de la dictadura en suport al jutge Garzón, acusat de prevaricació per investigar els crims del franquisme durant i després de la guerra  civil,  vaig sentir el vertigen d’un súbit flash back que em duia a la Presó Model de Barcelona, a mitjans dels anys seixanta del segle passat, on vaig llegir, pintada a la paret de la biblioteca, en mig d’unes pintures kitsch on predominaven uns nuvolets roses i  blau cel, aquesta memorable inscripció adreçada als presos: “Ha aguzado tu lengua el despecho ¡Cállate!”.

No m’agraden els records difuminats i aquest certament no ho és, en absolut. Però haig de dir que tinc dubtes sobre la precisió d’un detall: s’hi llegia “aguzado”? O era “azuzado”? O “afilado”?  No ho puc recordar amb exactitud, però la frase era aquella i el sentit i la mala bava de la consigna no canvien en aquestes tres possibles variants que, d’altra banda, retraten de manera involuntària el ressentiment de l’autoritat franquista que féu pintar la consigna. Ressentiment davant la llengua dels presos, més viva, més aguda o més afilada que la dels carcellers.

No és per despit que  volem recordar. És perquè no tenim el passat garantit. “Si l’enemic triomfa”, digué Walter Benjamin, “ni tan sols els morts estaran segurs”.

Més que  els esdeveniments que es  produeixen aquests dies, el que em preocupa és el seu teló de fons, el cicle que ens amenaça:  la progressiva aparició de valors neofranquistes desacomplexats, a cavall de l’actual crisi global i dels seus efectes negatius sobre la democràcia, amb l’expansió de  l’antipolítica i dels populismes. Crec que l’objectiu d’aquest neofranquisme emergent és aconseguir  crear entre nosaltres una atmosfera d’indiferència creixent, de desconfiança i de cinisme difusos, on fins i tot  arribi a dominar en l’opinió pública el sentiment que democràcia i autocràcia son moralment equivalents. No sols  “tots els polítics són iguals” sinó “tots els programes són iguals”  o àdhuc el “tots els règims són iguals.”

Individualisme exacerbat, identitat i confrontacions tribals, relativisme moral del “tot val”, una freda societat implacable de mercat i espectacle, poder concentrat en molt poques mans: aquests són els objectius. Aquesta estratègia no és un fenomen aïllat. A Europa es desenvolupa a altres països; per exemple a la Itàlia berlusconiana on, com ha observat Claudio Magris, la resistència al feixisme és contestada “no tant pels adversaris d’ahir, com pels nous antipatriotes d’avui, ‘parvenus’ de l’actual regressió”.  “Crèiem haver deixat enrere les laceracions del passat. És trist haver de defensar de nou la Resistència”,  ha comentat  Magris.

Notes de Brussel·les

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button