Nou Cicle

Raimon Obiols: Nervis a Itàlia, vídeo mapping, estètica i política, gallet ràpid

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Nervis a Itàlia

*     Nervis i especulacions a Itàlia (eleccions el diumenge). Barlusconi (81 anys), inhabilitat fins el 2019 per frau fiscal,  ha ressuscitat, s’ha fet fotografiar jugant al futbolí. i pot ser la peça clau després de les eleccions.  Com és possible aquest revival? Una explicació fatalista l’ha donat Massimo Gramellini, a la primera plana del Corriere: “Si un partit tingués les galtes de reclamar que l’evasió fiscal i l’especulació immobiliària s’inscrivissin com a pedres mil.liars d’aquesta República fundada en l’enveja, obtindria la majoria amb qualsevol sistema electoral”. Càustic, però la realitat tendeix a ser vitriòlica, també.

*     El resultat de les eleccions és totalment incert. I constitueix una amenaça europea: la campanya electoral ha vist créixer els misatges euroescècptics i anti UE, per bé que la Lega i el M5S han moderat les crítiques a la UE i ja no parlen de sortir de l’euro. Però pot ser un tacticisme electoral.

*   Les alternatives són exasperants: Una coalició de dreta, amb la Lega de Matteo Salvini i el partit de Berlusconi seria catastròfica. Però l’ ’escenari  pro UE és una gran coalició del centreesquerra de Renzi i el centredreta de Berlusconi:  “Pan para hoy y hambre para mañana”. I l’acord entre M5S i la Lega, ja seria la pera.

*     Probablement hi haurà un govern sense majoria estable, més o menys “del President”, més menys “tècnic”, i avall que fa baixada. (Aquest pronòstic caldrà revisar-lo en un parell de setmanes).

*     La manca de solidaritat europea en relació als refugiats, quasi un milió d’ençà de 2013, ha perjudicat molt el centreesquerra. Però hi ha múltiples causes en la gènesi d’aquesta situació: crisi dels partits tradicionals, corrupció, moviments  antisistema, fragmentació de l’esquerra i del centreesquerra, neofeixisme i episodis de violència política, desafecció i (probablement) abstencionisme elevat, etc.

*   Renzi ha dit que es quedarà, encara que el PD perdi. Però si el resultat és molt dolent potser no podrà seguir. Hi ha un gran malestar al PD  per la manera expeditiva de fer les llistes a la mesura de Renzi, i l’estil d’aquest, que irrita (és irritant). Que Prodi i Letta demanin el vot per Gentilloni té molt de reacció urticària.

*     Com a eventuals líders  futurs del PD es parla de Franceschini, Minitti, Gentilloni, Letta, i fins i tot d’un  Veltroni de retorn.  Naturalment, tots neguen ser candidats. El millor, crec, seria Nicola Zingaretti, que podria refer els ponts amb Bersani i D’Alema (espero encertar-la, almenys a mig termini).

*     Molts i moltes, en aquests dies italians,  deuen coincidir amb el que escrivia Bruno Trentin en els seus Diari: “… io sento come il mio linguaggio, la mia memoria, il mio stesso modo di pensare siano diventati sempre più difficili da trasmettere, almeno di non mimetizzarli con la demagogia o il trasformismo.

Vídeo mapping  processista

*    La resolució aprovada al Parlament, de JxCat, “acordada amb la CUP” i “amb el vist i plau d’ERC “(aquests són els matisos, a tenir en compte, que introdueix un mitjà processista) denuncia la “destitució ilegal i ilegítima” de  Puigdemont, avala el “referèndum d’autodeterminació” del 1-O … i evita ratificar la declaració unilateral d’independencia (que demanava la CUP); per bé que reivindica l’“acció republicana”. Xarcuteria selecta.

*     Després, Puigdemont a Brussel·les: “Ratifico la meva ferma voluntat de mantenir la legitimitat de la república votada pels ciutadans l’1 de octubre i confirmada pel Parlament el 27 del mateix mes”; demanda a les Nacions Unides per lesió de drets humans;  “pas al costat” i proposta de candidatura de Jordi Sànchez. Som en una guerra de desgast.

*     La paraula més ajustada per descriure les sessions “històriques” del Parlament (i ara a Brussel·les) de tot el període processista, és video mapping, que Viquipèdia tradueix per videomapatge i que defineix així: “una tècnica de projecció utilitzada per a projectar imatges i objectes virtuals de dues o tres dimensions sobre qualsevol tipus de superfície, gràcies a un programari especialitzat.

*     “S’hi poden afegir”, diu Viquipèdia, “dimensions extres, il·lusions òptiques i sensació de moviment sobre objectes estàtics.” El caràcter estàtic dels suports s’ha de tenir molt en compte. Políticament, gairebé res no es mou. Som en una guerra simbòlica, emocional, mediàtica, virtual, a les xarxes; però amb víctimes reals. Això darrer (bé siguin els presos, bé siguin els nostres destins col.lectius) no sembla importar massa als contendents: allò que compta és que la representació de la realitat s’imposi sobre la realitat.

*      Això no és una novetat. Ho és  la dimensió descomunal que agafa el fenomen. Durant els anys Pujol ja hi havia molt “Son et Lumière“. Però  ara tot esdevé molt més descarat i més descarnat: a banda i banda, les banderes creixen i creixen, en quantitat i en tamany. Uns i altres ho  emboliquen gairebé tot amb banderes; en els dos sentits del verb embolicar. No sols hem entrat en l’època del videomapatge:  hem entrat en la del trumpisme i de la postveritat i els dos nacionalismes confrontats estan disposats a instal·lar-s’hi el temps que faci falta. 

*     El festival mundial de videomapatge se celebra cada any a Bucarest, amb projeccions sobre els 22.000 metres quadrats de la façana del Parlament romanès, que és el segon edifici administratiu més gran del món. Encara tenim molt camp a córrer en el terreny de la fastuositat de les aparences, de les emocions i  de l’estètica.

Estética i política,  a Catalunya i a Espanya

*     La relació catalana amb l’estètica és un tòpic tan repetit que per força ha de tenir una base de realitat. Ens “ahoga la estètica”? Aquest comentari, atribuït a Unamuno, suscità una rèplica molt sorprenent de Joan Maragall, en carta al rector de Salamanca: “A nosotros, según Vds., nos ahoga la estética; a Vds. les consume la lógica, según nosotros”.

*     Que als espanyols els consumeix la lògica, és una cosa que me l’haurien d’explicar molt bé. Em sembla que allò que domina no és la lògica, sinó el “puntillo“, el punt d’honor,  fins a extrems il·lògics, irracionals, de bel·licositat i violència caïnita: el “duelo a garrotazos” del que parla Juan Pedro Quiñonero. De fet, l’obstinació del “defendella i no enmendalla” ja està creant dificultats creixents al govern del PP, a la magistratura i a la monarquia.  “L’estratègia de l’Estat, encapçalada pel Rei i executada per la brigada Aranzadi, corre perill de quedar desfasada i començar a fregar el ridícul“, escriu avui Albert Sáez.

*     La  relació catalana amb l’estètica és més complicada del que sembla. A Itàlia les coses són més clares, més franques: els homes van més mudats i amb  les sabates  més llustroses, mentre que a Catalunya, com observava la Capmany,  als catalans els hi passa exactament el contrari. Paradoxalment, són a la vegada poc presumits i estan molt preocupats pel “quedar bé”, amb un exacerbat sentit del ridícul. Per l’estètica, en definitiva.

*     Una anècdota que m’ha vingut a la memòria (i he rescatat a Internet) és molt il.lustrativa d’aquesta complicada relació catalana amb l’estètica. Quan Pilar Eyre va veure una foto de Jordi Pujol a Queralbs, l’estiu de 2014, li va sorprendre el seu ’“aspecte envellit” i va escriure que li calia una nova visita al doctor Javier de Benito, que li va treure les bosses dels ulls quan era president.

*     Però Eyre s’equivocà (o sucà pa), afegint el comentari que Pujol, en comptes de mantenir l’operació de cirurgia estètica en secret, la recomanava a amics i coneguts, i que “amb aquesta actitud oberta aconseguí que la medicina estètica es considerés també cosa d’homes”. El cert és que el comunicat de Presidència parlà d’una “operació de lacrimals” i que Pujol, forçat a explicar  l’indissimulable retoc de façana, digué que el metge li havia proposat una lleugera incursió  estètica en les bosses dels ulls, i que, “posats a fer”, ell s’hi conformà. Vaig pensar aleshores (agost de 1989) que aquella explicació era paradigmàtica.

Junqueras és restitució i Sànchez no

*      Segons llegeixo, ERC tendeix a despenjar-se de la proposta de JxCat per investir Jordi Sànchez. Sergi Sabrià ha dit que Puigdemont s’ha saltat “la línia de legitimitat“, és a dir de restitució del Govern destituït. “Li correspondria clarament a Oriol Junqueras“, ha afirmat.

*      Junquerasés restitució i Sànchez no”: aquest és l’argument, segons Ferran Cases, que afegeix: “El dubte és si ERC mantindrà el pols o si tot plegat és una eina de pressió en el tram final de la negociació del govern i el full de ruta.” ( A El Nacional, Agustí Colominas ja ha inculpat ERC de traïció. L’acusació recolza, entre altres arguments, en el fet que va veure que Marta RoviraMiquel Iceta parlaven sospitosament a part,  en el Parlament. Això sí que és tenir el gallet fàcil).

*     (El següent capítol son unes declaracions de Sabrià a RAC1:  “Hem avançat molt les converses en les últimes hores, i els noms no seran cap problema“. Però si ho serà l’abstenció de la CUP, perquè no surten els números).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: