Nou Cicle

Raimon Obiols: Missió federal, nosaltres contra els altres, “la Bèstia”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

“Missió federal”

La setmana passada era al Centre de Lectura de Reus, presentant amb Diana Salvadó i Francesc Trillas el llibre que aquest acaba de publicar,  “Missió federal“; llibre  interessant, que recomano. En aquest text,  que combina reflexió teòrica, projecte polític i experiència personal, el  títol és significatiu:  sembla triat per a remarcar que, com diu Stéphane Dion,el federalisme no és sols una forma eficaç, pragmàtica i acordada de resoldre les aspiracions legítimes dels diversos pobles. A més, és cultura política i educació sentimental. Promou valors necessaris per a la convivència. Promou l’interès dels uns pels altres en lloc del rebuig o la ignorància.”

Quan Ernest Lluch parlava de “federalisme càlid” es referia a això: al camí de l’entesa, el reconeixement i el  respecte, com a superació  del “duelo a garrotazos“. La “missió federal” requereix tenacitat i intel·ligència perquè no és un camí fàcil;  es mou a contracorrent, a diferència dels nacionalismes, que disfruten d’avantatges operatius; perquè sempre és fàcil excitar els inconscients individuals i col·lectius, amb les seves emocions associades.

Els populismes, vulguem o no, ho impregnen quasi tot. Davant d’això cal ser ferms en la defensa d’una cultura cívica, d’una cultura de la reflexió i el pensament“, escriu Trillas a “Missió federal“. Vivim una època d’emergència dels nacionalpopulismes, amb les seves hipersimplificacions, els seus hiperlideratges, el seu escreix d’emotivitat… En aquesta situació,  el llibre de Trillas, que du per subtítol “Cap a una solució compartida a Catalunya“, és d’una gran utilitat, de cara a  una acció federadora que ens ajudi a superar el perill de fractura que plana sobre una Catalunya avui  clivellada.

“Nosaltres” contra “els altres”

Els humans establim universalment i de manera constant dicotomies entre “nosaltres” i “ells“; línies de separació per raons d’ètnia, gènere, llengua, religió, edat, etc. Delimitem instintivament qui pertany al grup i qui no; acordem confiança als primers i la neguem als altres, als diferents. Ho fem, diu el neurocientífic Robert Sapolsky, “a una velocitat remarcable i amb una gran eficiència neurobiològica“. Són resorts ancestrals, profunds, lligats a la nostra evolució com a espècie, al nostre inconscient, als nostres instints.

Aquests fenòmens de confrontació, amb els seus mecanismes emocionals automàtics, amb la seva agressivitat latent o activa, ens impliquen i ens afecten a tots; no en podem escapar; ningú és immune a aquesta reacció ancestral i instintiva. Ho expressa bé la cançó de Pink Floyd: “Us (us, us, us, us) and them (them, them, them, them) / And after all we’re all ordinary men“.

Sapolsky diu que una reducció de les confrontacions entre “nosaltres” i els “altres” pot venir d’una “recategorització ràpida” que a vegades es produeix en circumstàncies brutals i improbables. Aleshores el xoc “nosaltres – ells” es transmuta i un dels diferents “nosaltres” possibles se sobreposa a l’anterior i el substitueix.  A la batalla de Gettysburg, un general confederat, sentint-se mortalment ferit, fa un senyal maçònic d’auxili que és vist per un oficial unionista, germà francmaçó, que el  salva. A Creta, durant la segona guerra mundial, un general alemany capturat per un comando britànic mussita l’inici d’una oda llatina d’Horaci i un dels seus captors la prossegueix: comença una llarga amistat. (“Havíem begut a les mateixes fonts“, van comentar anys després. Sembla una història de Jacinto Antón).

 “La Bèstia”

El cas de l’italià Salvini és de manual. No el recordeu brandant estelades? Doncs ara felicita a Vox.

Com aquell qui res,  Salvini ha canviat de “nosaltres” i ha canviat d'”enemics“. Abans el “nosaltres” eren els padans contra  la “Roma ladra”, corrupta,  burocràtica;  i contra els meridionals del Mezzogiorno que xuclaven els diners d’una Padània industriosa i pròspera. Ara el “nosaltres” són els italians contra  “Brussel·les“;   i contra els immigrants, il·legals,  delinqüents, invasors, violadors. Poc importa el canvi. Allò que compta és l’eficàcia de “la Bèstia“, l’explotació massiva de les pors i les baixes passions de la gent.  “La Bèstia” és com a Itàlia es designa el dispositiu políticomediàtic de Salvini.  Fa cinc anys,  Salvini tenia 18,000 amics a Facebook. Un any després, a mitjans de 2015, en tenia un milió i mig. Avui en té més de tres, un rècord europeu. “El volum de les seves interaccions a Facebook, encara que recentement ha baixat,  és sovint superior al del presidente Trump” escrivia fa poc el New York Times).

Cal lluitar contra “la Bèstia“, arreu. Sóc conscient que, assenyalant l’antagonisme entre els que s’aprofiten dels instints tribals i els que aspiren a superar-los,  també faig una divisió entre un “ells” i un “nosaltres“. D’acord.

Però aquesta confrontació, que ens obliga a tots, és necessària i positiva. Les altres (les ètniques, nacionals, culturals, religioses, etc.)  en general  són nocives i per això s’han de combatre.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: