Nou Cicle

Raimon Obiols: Maria Aurèlia, la ratafia i el 6 d’octubre, el “segon Institut Escola”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Maria Aurèlia

*     Ramon Fernández Jurado, que li feia de xòfer amb la seva vespa en els anys de les funcions clandestines del  Layret, l’anomenava “la Marieta”. No sé si pensava en la de “Marieta de l’ull viu” de la cançó. En tot cas,  l’ull viu, la Maria Aurèlia Capmany el tenia: una mirada sense por, intensa i inquisitiva, alegre i viva.

*     José Agustín Goytisolo, parlant d’ella, va escriure: “Su persona: una exageración de vitalidad”. Era vital, intel·ligent, alegre, furiosa, culta, i molt comediant. Però sense dissimulacions;  amb la veritat (la seva, és clar) sempre per davant, fins a la impertinència.  La Capmany deia: “Jo posaria sempre com el símptoma més clar de l’exercici de la llibertat precisament això: no haver de mentir“. O bé:  “La veritat necessita ser dita perquè si no es diu no existeix.” No li feia por “el risc de les paraules“.

     Va contribuir moltíssim a donar empenta (allegro con brio) a la formació del  PSC. Quan s’hi apuntà,  ho explicà així: “La raó de la meva militància al Partit dels Socialistes de Catalunya és ben senzilla: No n’he trobat un altre de millor. A un partit polític  jo no li demano que em subministri un dogma ni el paradís perdut.  Jo, que sóc de mena arrelada a la terra que trepitjo, no em fio dels partits que m’ofereixen dogmes, ni dels que em prometen més del que sé que em poden donar”.

La ratafia i el 6 d’octubre

*     Maria Aurèlia Capmany va viure el 6 d’octubre de 1934 als quinze anys i en va deixar escrit el seu record: “A la Rambla uns nois molt joves muntaven guàrdia. La meva mare i jo sortírem al carrer per oferir-los un licor casolà, perquè la nit era molt freda“.

*      Era ratafia! (“el meu pare en feia cada any”, escriu la Capmany, “amb les herbes que comprava a la fira de Sant Ponç”).

*    “L’endemà“,  continua, “la consciència de la derrota es feia evident; Catalunya, la pàtria de les derrotes, podia afegir-ne una més a la seva llista (…) Quelcom que havia costat tant d’esforç com era el projecte de la incipient Catalunya autònoma, havia desaparegut“.

*     La pàtria de les derrotes! Algun dia trencarem aquest fat.

El “segon Institut Escola”

*      La Maria Aurèlia, que havia estat alumna de l’Institut Escola de la Generalitat, va ser professora, en la sinistra postguerra, d’una escola que m’agrada anomenar el  “segon Institut Escola“: l’Isabel de Villena.

*     Carme Serallonga i un grup d’ex professors que es  trobaren literalment, el 1939,  amb una mà al davant i una altra al darrere,  feren gestions per obrir un establiment privat.  S’hi sumaren alguns pares d’alumnes, i un d’ells tingué la pensada d’adreçar-se a Xavier de Salas, que havia retornat de Burgos a Barcelona amb les tropes de Franco.

*      Carme Serrallonga, en una entrevista que li féu l’Espinàs,  explicà la visita que van fer a Xavier de Salas,  per llogar-li (per 100 pessetes al mes),  una torre que tenia buida al carrer Emancipació del barri de la Bonanova,  on van començar l’escola. “Ens va rebre vestit de falangista”, recordava la Serrallonga, “i encara sembla que el veig assegut en un angle de la taula amb unes botes negres enxarolades. Era un noi alt que feia molt efecte, molt elegant, de la “sociedad” de Barcelona, i així ens va rebre, engronxant una cama, i em va dir: “Oye Carmeta, todo esto del catalán se acabó, ¿eh?“.

*      Xavier de Salas i Bosch! Devia començar a la Lliga i va acabar a Falange. Max Aub, que n’ era amic en els anys 20 i 30, el va ajudar a fugir de València (acabà a Burgos). Ho justificava: “Nada tuve ni tengo contra Ledesma Ramos, Giménez Caballero, Luys Santamarina o Xavier de Salas – hablo de mis amigos – camisas viejas: fueron fieles. Ahora bien, una vez más, frente a los que se endosaron el uniforme contrario en vista de los resultados, hablaría y no acabaría”.

*     A Campo cerrado (escrit el 1939 i publicat el 1943) Aub retrata  Xavier de Salas: “Dícese entendido en vinos y en viandas, y no pasa de aficionado, como en todo. Llámase Bosch, de Bosch; tiene en mucho la partícula: Jorge de Bosch, distinguido, lo que se llama distinguido, como dicen las tías con sobrinas en edad de merecerlo; buena raya en el buen pantalón, leído y mejor relacionado con los Señores de Barcelona; muy dado a la juerga sorda y muy capaz, por un chisme, de vender a un amigo. Era hombre precioso para Falange, recogía el aire de la Lliga y de los Carlistas y se lo daba – gratis, eso sí – a Salomar, que sentía debilidad por la heráldica y las partículas”.  Salomar és, a la novel·la, el transsumpte de Luys Santa Marina, probablement el darrer barceloní que va guardar la camisa blava al calaix.

(Aquesta informació i d’altres ben interessants, a “Max Aub y Xavier de Salas esgrimen la pluma en un duelo a primera tinta“, en el blog negritasycursivas.wordpress.com).

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: