L’hora de sumar
21 de març de 2023
El diumenge 2 d’abril, Sumar farà en un acte multitudinari, en un poliesportiu de Madrid, on tot indica que es farà oficial la participació de la plataforma a les properes eleccions generals, amb una candidatura liderada per Yolanda Díaz. Aquests dies estàn mirant d’aconseguir el suport de totes les forces amb les que han estat parlant per a conformar la nova formació política.
«Totes les organitzacions de l’espai han expressat la seva adhesió al projecte Sumar en el cas que Díaz faci el pas», escrivia ahir Pedro Vallín, «però l’executiva de Podemos ha exigit a Díaz, per boca de Javier Sánchez Serna, un acord previ a les municipals ‘de coalició entre Sumar i Podemos’».
Seria lògic que arribessin a un acord. Els interlocutors, deia Vallín, tenen números sobre la taula que indiquen que una ruptura seria «un suïcidi electoral». Però afegia: «com a la faula de la granota i l’escorpí, es comença a entreveure que el que queda de Podemos –el que quedi després de les municipals i les autonòmiques– s’enfrontarà en solitari a totes les esquerres que una vegada va aglutinar i liderar».
O potser no. Tal vegada és tracta d’un pressing en el tram final d’una negociació, i al capdavall hi haurà un acord. Ho sabrem en pocs dies, Però de moment és impossible preveure-ho.
Recordo que fa alguns anys, Jean-Luc Mélenchon va definir el moviment que encara lidera, La France insoumise, com “gasós” (“le mouvement n’est ni vertical ni horizontal, il est gazeux”) i va afegir que «quan ens demanen on és la direcció, us pot semblar estrany, però no n’hi ha“. Ell era, simplement, la “clau de volta” del moviment autoorganitzat.
Als de la meva generació, això se’ns feia estrany, dificil d’entendre. Fins que va arribar el moment de fer les següents llistes electorals. Aleshores, dos dels “oradors nacionals” del moviment van ser exclosos pel comité electoral: un “per haver haver fet públicament reiterats comentaris que consideraven secundàries les lluites feministes i LGBT”; i el segon, per haver “emès crítiques en la premsa i les xarxes socials, que s’havien d’expressar internament”. Els exclosos denunciaren “la manca de democràcia interna” i “l’extrema concentració de poder en mans d’un petit grup de nous ‘apparatchiks’ i buròcrates». Els francesos tenen uns dita apropiada per aquesta mena de situacions: “Plus ça change, plus c’est la même chose” (no és fàcil de traduir, però s’entén prou bé).
«L’anhel d’igualtat», va escriure Tocqueville,«s’assembla a la fam: torna sempre a manifestar-se i és molt difícil de disciplinar”. Aquest és un instint bàsic francament positiu. No ho és, en canvi, un altre instint bàsic: l’anhel de poder, quan és per obtenir-ne beneficis personals o pel pur plaer d’exercir-lo (per libido dominandi, es deia en l’antiguitat).
Les diferències i discussions en els espais polítics que han donat suport al Govern de coalició progressista venen de lluny. Fins ara s’han gestionat amb dificultats, però sense conseqüències insalvables. Com deia Lluís Rabell quan començava a gestar-se el projecte de Sumar (comentant unes preses de posició de José Luis López Bulla i de Joan Coscubiela): «El progrés general és, en gran mesura, la dialèctica entre les diferents ànimes de l’esquerra. És a dir, de la col·laboració –i de vegades del conflicte– entre les seves tendències, moderades i radicals».
Però ara, si no es controlen els instints bàsics, no hi haurà «progrés general», i podria haver-hi una trencadissa d’efectes negatius, no nomé, aaraara s pel futur polític de l’espai on se sitúen Sumar i Podemos, sinó de cara al resultat de les futures eleccions generals.
Quan, fa uns anys, es parlava constantment de «nova política», Sergi Pàmies va escriure un article amb un títol que feia escruixir: «La nova política serà caníbal o no serà». Espero amb ànsia que no fos premonitori. És el moment de sumar, no de restar.
