L’altre dictador
27 de març de 2023
Si es comparen els dos dictadors espanyols del segle XX (Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco), el primer és, com a tipus humà, clarament preferible. Ja sé que es pot dir que, vist l’altre, això no és dir gran cosa. No és que Primo fos, com el van arribar a descriure, «un general amb cor d’infant»; però el seu perfil, si es compara amb la glacial inhumanitat de Franco, en surt clarament afavorit. Era xerraire, rampellut, un punt candorós, jugador empedreït, patriota a la seva manera, i no s’enriquí (el comte de Güell li hagué de saldar quantiosos deutes de joc). De l’altre dictador no es pot dir sinó el contrari, en tots i cadascun d’aquests punts.
Primo es declarava regeneracionista i tenia una certa inclinació per l’arbitrisme. El 1917, fou cessat temporalment per haver criticat la política marroquina del govern i proposat l’abandó del Protectorat i l’intercanvi de Ceuta per Gibraltar amb la Gran Bretanya. Deia que l’enorme despesa que implicava la presència espanyola al Marroc s’havia de destinar a escoles i obra pública (un eco del «escuela y despensa» de Joaquín Costa).
Quan començà la seva dictadura, que durà sis anys i escaig (de setembre de1923 a gener de 1930), la caracteritzà com: «un movimiento de hombres», i advertí: «el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar, los días buenos que para la Patria preparamos». Va tenir sonats enfrontaments amb alguns intel·lectuals (especialment amb Unamuno) i essent dictador escriví una gran quantitat de «Notas Oficiosas» d’inserció obligada a la premsa. En dedicà unes quantes a discutir amb Unamuno, amb la particularitat que aludia a correspondència d’aquest interceptada per la censura (que el lector del diari, per tant, no coneixia): «Para mi Unamuno no es sabio ni nada que se le parezca y de ello estamos convencidos en España, donde no hace falta quitarle la careta (…) Un poco de cultura helénica no da derecho a meterse con todo lo humano y lo divino y a desbarrarse sobre todas las demás cuestiones».
En la última «Nota» que publicà insinuà que la seva renúncia al càrrec no havia estat forçada, sinó un cop de cap precipitat: «La madrugada del sábado en que, dando suelta al lápiz, escribí a toda prisa las cuartillas de la nota oficiosa, publicada el domingo y sin consultarla con nadie, ni siquiera conmigo mismo, sin releerla, listo el ciclista que había de llevarla a la oficina de información de prensa para no perder ni un minuto.…».
Perdut el poder, fugí en tren, sol i esperitat, cap a Barcelona, on sis anys abans havia encapçalat el seu «pronunciamiento», i tractà de convèncer al general Barrera de fer un cop de força per restaurar-lo. Aquest el va dissuadir i el convencé d’exilar-se a París. Abans de passar la frontera, envià un telegrama «al país»: «Sírvame de conducto para saludar a España en el momento de dejarla temporalmente, deseando la paz y el progreso de nuestra Patria. Creo que un mes me bastará para poner en orden mis ideas y recuperar mi equilibrio nervioso, que necesita un poco de silencio y de quietud» (les negretes són meves).
Morí al cap de poques setmanes, en un hotel parisenc, deprimit i sol (una diabetis mal gestionada). No s’havia afaitat des que, sis setmanes abans, havia abandonat el poder o, més precisament, el poder l’havia abandonat a ell.
P.S.1.- l’any 2016 es va donar a conèixer una non nata Nota-Manifiest redactada per Primo, immediatament després del seu cessament, que la família havia guardat, on proposava « que el Rey deje de serlo y que con su familia abandone inmediatamente el país, para cuya contingencia espero de la hidalguía de todos, compostura, corrección y nobleza de conducta, principalmente para la Reina y los hijos (…) Después, será preciso proclamar la república y elevar a su presidencia a un hombre bueno, sabio, ecuánime y justiciero (…) Un Rey sin cretinismo ni falacias, sin el mercantilismo hasta el grado más plebeyo, en que ha caído D.A. XIII, habría satisfecho los sentimentos monárquicos de gran parte del pueblo español. Con este Rey ni pudieron los antiguos políticos ni podrían los futuros, si yo no completo mi obra despejando de este eterno obstáculo la vida pública española».
P.S.- Joan Maria Thomas, biògraf de José Antonio Primo de Rivera, el fill del dictador i fundador de la Falange, sosté de manera convincent que la trajectòria d’aquest va estar marcada pel desig d’emular i superar la trajectòria política del seu pare i, a la vegada, de diferenciar-se dels seus trets més extravagants.
El llibre de Joan Maria Thomas (del qual he extret les citacions d’aquest apunt), és de lectura més que recomanable.
————————
Joan Maria Thomas, José Antonio, realidad y mito
Xavier Casals i Ramón Tamames, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja
