Raimon Obiols: L’apunt del dia/52 («Per un estrany no ploren els estranys»)

«Una vistosa i depriment coincidència política s’ha donat recentment a Brussel·les», escrivia Josep Maria Vallès en un article recent. El 9 de febrer al matí, el president ucraïnès  Zelenski va visitar les institucions de la UE,  i va ser aclamat al Parlament europeu després d’un discurs on exalçà «les llibertats i els valors fonamentals que donen sentit i cohesió a una Europa unida». Unes hores després, a la tarda, el Consell Europeu «va aprovar una política migratòria força difícil de conciliar amb la idea d’Europa com a ‘llar oberta de justícia i llibertat’,  a què es referia el president ucraïnès». 

  «La protecció de fronteres ha estat de nou el ‘mot d’ordre’ de la propera directiva europea sobre l’assumpte (de la immigració)», comentava Vallès en el seu article, «fins i tot amb construcció de noves tanques i murs que delimitin més rigorosament la fortalesa Europa. De manera més o menys aparatosa, es van reforçant els obstacles al llarg de les fronteres del Vell Continent.  L’escàndol que no fa gaire suscitava el mur de Trump entre els Estats Units i Mèxic s’ha evaporat de la consciència europea. Segons sembla, la novetat de l’acord rau en el finançament europeu d’aquestes infraestructures (sic) i d’altres mitjans dissuasius que blinden la UE davant d’entrades irregulars». 

Dos dies abans de la publicació d’aquest article, una embarcació carregada d’exilats, la majoria provinents d’Afganistan, havia naufragat davant la costa de Calàbria, a pocs metres de la platja de Cutro. Van morir 72 persones, segons els darrers recomptes (63 identificades, 29 menors de 18 anys).

Hi ha una viva discussió a Itàlia sobre les causes de la tragèdia. D’una banda, un avió de Frontex (l’Agència de gestió de fronteres de la Unió Europea) havia detectat el barco i observat la presència de nombrosos passatgers; sense advertir, però, d’una situació d’emergència. S’hi dirigiren embarcacions de la policia de duanes i no de la guàrdia costanera (una operació no de rescat, doncs)  que van fer marxa enrere a causa del mal temps. 

Aquest naufragi  recorda el del 3 d’octubre de 2013, quan no menys de 368 persones moriren davant les costes de Lampedusa. Aleshores el govern italià va posar en marxa un gran sistema de socors marítim («Mare Nostrum») que s’estima que va socórrer fins 150.000 persones. Però al cap d’un any, sense finançament europeu, es va interrompre, i va ser reemplaçat per l’operació «Triton» de Frontex, que tenia per funció prioritària no el salvament de les persones sinó la intercepció de les embarcacions.  L’evolució de les respostes europees ha tendit a prioritzar el control i la intimidació, per damunt de la seguretat de les persones. En paral·lel, han anat aixecant-se les veus que tendeixen a culpabilitzar no sols als traficants sinó a les pròpies víctimes.

Les solucions  no són fàcils, i només poden ser europees. Elly Schlein, la nova líder del PD italià, que té el sentit de la fórmula, ha dit que cal un «Mare Nostrum europeu». Deia Vallès en el seu article que «la política de contenció no és suficient per aturar un fenomen social de llarg abast històric.  Només facilita la repetició de drames personals i tragèdies col·lectives (…) Les barreres físiques i els impediments administratius es fonamenten en barreres mentals, construïdes insidiosament pel virus de la xenofòbia.  És el virus que infecta sobretot els partits de dreta i d’extrema dreta a tot Europa, però que té una força expansiva considerable.  Paradoxalment, és l’actitud que Zelenski retreia en el discurs a l’invasor rus, excloent-lo per aquesta raó de l’esfera europea (…) No sé si el president ucraïnès hagués corregit aquest punt de la seva al·locució si hagués sabut per endavant el que decidirien els seus amfitrions unes hores més tard».

P.S.- El Corriere della Sera ha posat rostre a 40 de les víctimes del naufragi de Cutro. És esbalaïdor.

P.S.2.- A l’entrada del cementiri de Lampedusa, on hi ha les restes de centenars de víctimes, identificades o anònimes, hi ha una inscripció amb aquests versos d’Emily Dickinson:

«Sentir el dol quan moren aquells / Que mai no hem conegut- Un parentiu vital que lliga / Les seves animes i la nostra- / Per un estrany- no ploren els estranys».

(«Bereavement in their death to feel / Whom we have never seen — /A Vital Kinsmanship import / Our Soul and theirs — between — / For Stranger — Strangers do not mourn).