Raimon Obiols: L’apunt del dia/51 (Salvador Seguí, l’home a abatre)

Salvador Seguí, l’home a abatre

10 de març de 2023

Avui fa cent anys que Salvador Seguí (el Noi del sucre) i el seu company Francesc Comas  (Paronas) van ser assassinats per pistolers al servei de la patronal, al carrer de la Cadena, al Raval de Barcelona. M’ho ha recordat l’Amadeo Soto, i ara, cercant a la xarxa, he trobat un bon reportatge a l’Ara,  de la  Sílvia Marimon, que traça el perfil de Seguí.
.
«Queda poc rastre documental del sindicalista Salvador Seguí (Tornabous, 1886 – Barcelona, 1923), el Noi del Sucre», escriu Marimon, «Mai hi va haver un judici contra els seus assassins i han desaparegut els seus expedients de la presó. No escrivia gaire i, per tant, tot el que es conserva de les seves paraules ho van redactar col·laboradors o són transcripcions més o menys acurades dels seus discursos».

Víctor Serge el va conèixer l’any 1917 («Vaig trobar l’home extraordinari d’aquells temps de Barcelona, ​​l’animador, el cap sense títol, el polític intrèpid que menyspreava els polítics») , i en va deixar un bon retrat a les seves memòries: «Obrer, quasi sempre vestit d’obrer que surt de la feina, amb la gorra calada sobre el crani, el coll de la camisa descordada sota la corbata barata; alt, ben plantat, de cap rodó, amb faccions irregulars, grans ulls rodons, astuts i maliciosos entre els parpres espessos, amb una mena de lletjor mitjana, amb encant; tot ell una energia flexible, constant, pràctica, intel·ligent sense afectació» (1).

També el convertí en personatge literari, el Dario de la seva novel·la Naissance de notre force («Dario serà assassinat, per aquesta ciutat, per nosaltres, per mi, pel futur»). Dario, que diu: «Si som vençuts, altres homes, infinitament diferents de nosaltres, infinitament semblants a nosaltres, baixaran per aquesta rambla, en una tarda semblant, d’aquí a deu anys, d’aquí a vint anys, no té veritablement cap importància, meditant la mateixa conquesta».

Seguí, pintor de professió, va ser un dels fundadors de la CNT, l’any 1910.  En aquells moments, tres anys després de la Setmana Tràgica, la violència començava ser endèmica a Barcelona;  però va assolir un punt àlgid entre 1918 i 1923. El 1918 la CNT s’estava convertint en un potent moviment sindical de masses: tenia 54.572 afiliats, i segons Josep Termes l’any següent, en un context revolucionari nacional i internacional, va quadruplicar el nombre d’adherits. La patronal i l’Estat van respondre amb violència: llei de fugues, lockouts i assassinats. Els balanç d’aquells anys és d’uns 424 morts (uns 256 del costat dels obrers, uns 117 del costat dels patrons, uns 30 de la policia). En el Congrés de Sants del 1918, Seguí havia esdevingut el líder més popular de la CNT.  Resultat de l’equació: Seguí era l’home a abatre. Com  ho havia estat, tres anys abans, l’advocat Francesc Layret, mort a trets al portal de casa seva, al carrer de Balmes.

És important tenir en compte que, de fet, en la ment dels seus enemics, Layret i Seguí eren considerats els més perillosos precisament perquè estaven en contra de la violència, perquè defensaven un sindicalisme fort, un règim de llibertat; i eventualment les necessàries negociacions. Seguí ho provà exemplarment en el míting de les Arenes, davant de milers de treballadors, després de dos mesos de vaga de la Canadenca: «Només l’autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí […] van inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord” (Pere Foix, a Apòstols i mercaders).  

“Molts empresaris haurien preferit la violència dels obrers», ha dit Soledad Bengochea, professora d’història de la UAB, «i així poder respondre amb violència i acabar amb el moviment obrer». Seguí, indica Bengoechea, «no creia en una revolució de la nit al dia per acabar amb el poder. Creia en la construcció d’una nova societat, una nova cultura, unes noves institucions; estava en contra del terrorisme i de la violència“.

Pel que fa als autors del crim, Andreu Farràs escriu al seu llibre Roses de Foc de Barcelona: “La banda autora dels dos assassinats va ser pagada per la patronal. Entre els seus membres figurava Inocencio Feced. Van ser ajudats a fugir per policies sota la direcció del capità Lasarte i tot va ser organitzat per Pere Màrtir Homs, que ja havia orquestrat l’assassinat de Francesc Layret”

P.S.- Seguí no morí sol. Al seu costat caiguè el sindicalista Francesc Comas (Paronas). La seva filla, Rosa Comas, va reivindicar sempre la memòria del pare. Demà passat, diumenge 12 de març, se li retrà homenatge, per iniciativa dels néts, amb la col·locació d’una placa al lloc on va néixer, al carrer Constitució, i una cerimònia al cementiri de Sants.

P. S. 2 – A Apóstoles y asesinos, un llibre imprescindible per a entendre aquells temps, Antonio Soler descriu el doble assassinat com si l’hagués presenciat:

«Tot va ser molt ràpid, com succeeixen els fets intranscendents. Com passa gairebé sempre (…) Hi ha una foto d’aquell carrer de llambordes, minuts després de l’atemptat, i una foto de Seguí mort. Els ulls i la boca entretancats, la mirada no del tot perduda. Sembla con si estés obrint els ulls despertant d’un malson, o que estés a punt de plorar (…) A la butxaca esquerra de la jaqueta li troben la nota que dies enrere li ha enviat Francesc Macià advertint-lo del perill que corre. També un carregador suplementari per a la browning. A la cartera, uns quants diners, uns papers amb anotacions sense importància i una targeta que diu: «Salvador Seguí, pintor».
_________________

(1) Víctor Serge, Mémoires d’un révolutionnaire. París: Robert Laffont, 2001. Disponible en castellà: Memorias de un revolucionario, Editorial Traficantes de sueños, 2019.

_____________

Conferència de Soledad Bengoechea: Patronal i Pistolerisme 1919-1923 (1), i (2).