Contra la llei de Murphy
7 de març de 2023
A la vista del present, l’optimisme no és fàcil. Et ve al cap la “Llei de Murphy” (“Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament“). Fins i tot, en un mal dia, pots arribar a donar la raó a aquell que va dir que “Murphy era un optimista“. La”llei de Murphy” ha originat una gran quantitat de variants. La més coneguda és la domèstica: «La torrada sempre cau a terra pel costat de la melmelada». Una d’especialment inquietant, que formulà Antoni Puigverd, diu que «Si una cosa pot anar cap a la dreta, ho farà».
De totes elles, la que trobo més suggestiva és la següent:
«Si un experiment funciona, és que alguna cosa s’ha fet malament».
A primera vista, sembla una mostra de fatalisme sense ombra d’esperança. Però, pensant-hi una mica, es pot dir que, almenys en el camp de la política, expressa una certa veritat. Alguns experiments polítics han funcionat precisament pel fet que, abans de la seva concepció i posta en marxa, les coses s’havien fet molt malament.
La construcció de la Unió europea és un cas ben clar. Jean Monnet, un dels seus pares fundadors, va deixar dit: «Europa es fa en les crisis i serà la suma de les solucions aportades a aquestes crisis“. Va ser una manera elegant de dir que, abans, les coses s’havien fet molt malament, amb dues guerres mundials incloses. Van fer-ho molt malament els poders somnàmbuls que portaren a la Gran Guerra del 14-18. Van fer-ho molt malament els que no la van saber guanyar (el Tractat de Versalles). I van fer-ho molt malament els que no la van saber perdre, i portaren a la Segona Guerra Mundial del 39-45. Tant malament van anar les coses que al final es generà una dinàmica de sentit contrari: la reconciliació franco-alemanya, el Tractat de Roma i la construcció de la unitat europea, fins avui.
La transició democràtica espanyola és un altre cas d’experiment polític que va funcionar per raons semblants. S’ha dit que recolzà en un pacte d’oblit del passat, i fou el contrari: el consens fou possible perquè encara era viva la memòria de les tragèdies del passat.
Podria dir-se que es tracta d’experiments que van funcionar perquè “no hi havia més remei“, de tant malament com s’havien fet les coses prèviament.
Monnet també va dir que «la gent només accepta els canvis quan son necessaris i només veu la necessitat en les crisis“. Això corrorobaria la idea que quan les coses es fan malament augmenten les possibilitats de que després es facin bé.Si això fos cert, potser es pot discrepar de Murphy i albirar el futur amb espurnes d’esperança
Per exemple en el plet Catalunya-Espanya. En aquesta qüestió, dues premisses, en tot cas, ja les tenim: 1) en la última dècada, les coses s’han fet molt malament, a una i altra banda; i 2) no sembla que ningú hagi guanyat. Potser justament això fa necessari trobar una sortida i que la gent accepti els canvis necessaris. Aleshores quedaria validada una variant optimista de la Llei de Murphy (que, de fet, li és contrària): «Si la Llei de Murphy pot sortir malament, sortirà malament». És la que ens hauríem d’esforçar a aplicar.
