Raimon Obiols: L’apunt del dia/45 (Deslligar la llengua)

Deslligar la llengua

4 de març de 2023

Al món anglosaxó es produeixen harrypotters: de tant en tant hi ha èxits editorials impressionants (a vegades fortuïts, fruit del talent; a vegades prefabricats, fruit del màrqueting o de la moda). Generen  vendes espectaculars i autors multimil·lionaris. El darrer cas és el de Sally Rooney, una escriptora irlandesa molt jove, que escriu en anglès i es declara «marxista». Els seus best-sellers, tant si són deguts als mèrits de la escriptora (que ella mateixa modestament relativitza, parlant de Natàlia Ginzburg), com si  són  el fruit d’una gegantina promoció comercial adreçada al públic dels  millenials, són  fora de l’abast de  qui escriu en català, per bo/na que sigui. Casos com el de Canto jo i la muntanya balla, la novel·la d’Irene Solà traduida a una vintena d’idiomes, o com el d’Eva Baltasar, Marta Orriols (o, abans, Jaume Cabré, Albert Sànchez Piñol i altres) no es donen fàcilment. Tots ells tenen un denominador comú: la victòria de la qualitat sobre els factors quantitatius, del talent i de l’excel·lència per damunt de l’exhibicionisme identitari.  

Malgrat que es diria que sempre hi ha un cas en dança que mostra la resiliència de la literatura en català, molt per damunt d’altres d’un pes demogràfic similar, en el nostre món literari hi ha una mena de mal humor recurrent, més o menys «sistèmic».   Deriva del nombre limitat de lectors i de vendes, i de les escasses oportunitats de ressò internacional. Però els entesos diuen que a Catalunya hi ha més gent que viu d’escriure de la que sembla. Afirmen que, en volum i en comparació,  som gairebé un miracle, sostingut amb molta feina i amb ajudes, com no podria ser d’altra manera.

Malgrat tot, el malestar hi és, i té conseqüències polítiques i culturals. Fa molts anys, Julien Benda va escriure un llibre (La trahison des clercs ), que denunciava l’actitud dels intel·lectuals francesos del seu temps que es posaven al servei de les polítiques dominants, a canvi de recompenses i ascensos en les seves carreres. «Els motius de l’actitud política dels literats són deguts als canvis produïts en la seva condició social», deia Benda; però  remarcava que aquests canvis incididien «en l’estructura de la seva ment, en la seva voluntat literària, en les seves religions estètiques, en la seva moral».

Em sembla que aquesta observació és aplicable a la nostra situació actual. Això explicaria, en bona mesura, el mal humor i la  causticitat tòpica i perpètua que mostren una part no menyspreable dels escriptors, lletraferits, acadèmics i activistes que escriuen a Catalunya. És un fenomen que va més enllà del perímetre del prenafetisme literari dels Vila, Sostres o Dedéu, i que no és atribuïble en exclusiva al desenllaç amarg del Procés.     

Aquest comentari meu és, naturalment, esquemàtic; però crec que no és  inexacte.   El problema és que aquest mal humor que impregna l’estat d’ànim d’una  part de la intelligentsia (quan escriu llibres o articles, i opina a les ràdios i televisions), traspúa al conjunt dels catalanoparlants i sintonitza amb els seus sentiments, sotraguejats pels qui mouen a tota hora el papu de l’extinció de la nació i de la llengua, o l’espantall antagònic de la ruptura estatal.

El joc combinat del mercat i d’una creixent dislocació política, social i cultural, si arribés a generar un divorci etnoligüístic (o l’animadversió d’una part de la població envers la llengua catalana, identificada amb els objectius del Procés), podria acabar produint allò que el franquisme cercà i no assolí. 

Som éssers territorials (lligats a unes determinades geografies), genealògics (lligats a la història familiar i col·lectiva), i culturals (lligats a unes llengües, coneixements i costums). Aquesta triple condició ens fa tributaris d’uns determinats drets i deures compartits.

Pels que estimem la  llengua i la  cultura de Catalunya, un deure prioritari és mantenir-les lliures de tota subjecció a projectes polítics excloents, deslliurar-les dels anticossos polítics i sentimentals de signe antagònic.

Necessitem deslligar la llengua del joc polític i del  xoc social de les animadversions creuades. Evitar la trampa tòxica d’aquest xoc  de contraris és un objectiu tan elemental, tan de sentit comú, que té un punt d’inconcebible el fet que hi hagi qui ho posi en qüestió, i en perill.

P.S.- Té raó Enric Juliana quan diu, a propòsit de l’última minúscula escaramussa, que una noia a TikTok no pot fer perdre els nervis d’alguns dirigents catalans, i que «algun manager xinès (TikTok) es deu estar fent un fart de riure»,.