Raimon Obiols: L’apunt del dia/4 (“Les cendres i el foc”)
Les cendres i el foc
(21 de gener de 2023)
A la portada del setmanari italià L’Espresso de fa un parell de setmanes, s’hi veia un Janus de dues cares, format amb els perfils dels dos principals candidats de les primàries del Partito Democratico: Elly Schlein mirant a cap a l’esquerra, i Stefano Bonaccini mirant cap a la dreta. Al peu de la portada, un titular: Partiti diversi, partits diferents. “La idea de partit que tenen al cap és tan diferent com els seus perfils”, escriu el setmanari.
El 19 de febrer vinent, els afiliats i simpatizants del PD elegiran el seu nou secretari/a (n’han tingut nou en quinze anys). Diuen que probablement guanyarà Stefano Bonaccini, candidat dels “liberal-reformistes”. Elly Schlein, candidata dels “progressistes” sembla amb menys possibilitats, però representa una sacsejada inèdita, de resultats imprevisibles. Els altres dos candidats, Paola De Micheli i Gianni Cuperlo tenen moltes menys possibilitats de guanyar.
Sigui quin sigui el resultat, el futur del PD és molt problemàtic. Això succeix, cal tenir-ho present, amb Giorgia Meloni presidint el govern italià, i amb les dretes radicals creixent a quasi tot Europa.
Enrico Letta, després dels mals resultats del PD en les darreres eleccions i en les enquestes posteriors, va encarregar una gran consulta entre les bases, per tal d’orientar el Consell constituent que ha de redactar un nou manifest “de valors i principis” del partit. Entre els problemes més greus assenyalats en les 18.000 respostes dels afiliats, hi ha els següents:
1) “la manca d’una línia política clara” 2) “les excessives divisions internes”; 3) “l’allunyament progressiu dels sectors populars”; 4) “una excessiva timidesa a l’hora de defensar les conquestes socials i els drets dels treballadors”; 5) “posicions massa neoliberals i poc d’esquerra”.
Només un 9 % diuen que el líder és el factor determinant per l’èxit del partit. Al contrari, una majoria creu que l’important és la comunitat, el fer equip, sense que els corrents perjudiquin la labor del líder.
Els pessimistes diuen que la situació del PD italià (i la del Parti Socialiste francès, en molt mala situació) es pot descriure així: el foc s’ha apagat.
Potser l’encertaran pel que fa als partits. Els partits es fan i es desfan (i és molt més fàcil desfer-los que construir-los). Però no n’hauriem de treure conclusions equivocades. Tenia raó Willy Brandt quan afirmava que les forces socialistes sempre generen nous començaments, amb noves respostes a les noves preguntes. No a causa de cap misteriosa propietat taumatúrgica, sinò pel simple fet que responen a l’inextingible anhel humà de justícia i llibertat.
El foc no s’apaga, però cal tenir-ne cura (Gustav Mahler deia que “la tradició no és el culte a les cendres, sinó la preservació del foc“).
