Raimon Obiols: L’apunt del dia/34 (Disposar d’utopies)

Disposar d’utopies

21 de febrer de 20023

L’any 2014, quan a Catalunya esclatava la fase més expansiva del Procés (com ha passat el temps!), Marina Subirats es demanava, en un article a La maleta de Portbou, «per què ara un projecte d’aquesta naturalesa arrela? Per què un projecte que té una base cultural o territorial, i no pas un projecte de l’esquerra, aparentment molt més d’acord amb el tipus de crisi que vivim?». Junt amb altres elements d’una anàlisi que no ha perdut actualitat, constatava que a l’esquerra no hi havia «utopies disponibles, projectes alternatius» (un «fet de caràcter planetari»).

«L’esquerra no qualla», observava Subirats, en un paisatge marcat per la implosió dels partits comunistes, les derives de la socialdemocràcia i « una sèrie d’intents de cerca d’espais i identitat que, de moment, no aconsegueixen sinó fragmentar les opcions, en un calidoscopi difícil de forjar».

En aquella situació, concloïa Marina Subirats, «Catalunya tenia, per sort o desgràcia, encara s’ha de veure, una utopia de recanvi: la independència. Una utopia amb una història que enfonsa les seves arrels en greuges antics i moderns, en derrotes, intents de regeneració frustrats, ofenses i malentesos.  Però que no pren la força de tot això, sinó de la necessitat actual d’esperança.  D’aquí que sigui més visceral que doctrinària, que truqui a tots a sumar-s’hi: no es tracta de reconstruir un vell imperi mediterrani ni d’afirmar essències pàtries, sinó de saltar d’un vaixell que va a la deriva, amb la il·lusió que, en una barca petita, serà més fàcil trobar alguna ruta cap a Ítaca, o, si no, directament cap a Xauxa».

Quasi deu anys després, si hi ha una opinió pràcticament unànim a Catalunya, és que a ítaca no hi hem arribat. Marina Subirats ja ho veia venir. N’hem de treure la conclusió que cal renunciar a tota utopia, més a ma o més remota?

El terme, creat per Thomas More en el segle XVI, significa literalment “allò que no és enlloc”: l’utilitzà per descriure l’ideal d’una societat humana modèlica, a la vegada desitjable i llunyana. Després, les utopies (literàries, ideològiques, polítiques) es multiplicaren. I també, sobretot en el segle XX, les “distopies” o utopies negatives (l’obra 1984 de George Orwell i El conte de la serventa de Margaret Atwood són  potser les  més conegudes).

En el segle XX i el primer quart del XXI s’ha produit una gran crisi de les utopies. Una mostra de l’estat d’esperit d’aquest període, millor que  qualsevol anàlisi, és un poema que du justament el títol d’“Utopia”, de la Nobel polonesa Wislawa Szymborska (1).

Si es mira el segle XX a través del prisma de les seves monstruositats i tragèdies (experiències de guerra total, violència massiva i eliminació totalitària dels «enemics interiors»), es pot atribuir-ne la causa principal a les utopies embogides i totalitàries.  Però també es pot pensar que és precisament sobre el cadàver de les utopies que s’imposaren les dictadures, els sistemes totalitaris i les guerres. 

Jay Winter, un historiador que ha dedicat molts anys a estudiar la història cultural de la Primera guerra mundial i dels terribles conflictes de les primeres dècades del segle XX, creu que cal reivindicar les visions dels utòpics que visquéren els esdeveniments del segle passat lluitant per causes justes, encara que sovint fóssin derrotats i silenciats. Diu que hem de separar nítidament les catàstrofes sanguinàries que significaren les “utopies majors”, totalitàries, d’un Hitler o d’un Stalin, d’allò que anomena “utopies menors”: els “moments de possibilitat, d’obertura, d’esperances i de somnis rarament realitzats, però rarament oblidats” que caracteritzaren també la història del segle XX. Si mirem el balanç del segle passat pel que fa a la condició de la dona, la descolonització o el reconeixement dels drets humans, hi podem coincidir.

Winter diu que cal establir “una distinció entre les utopies majors – els projectes centrats en l’Estat, en enginyeries socials que gairebé sempre acaben en malsons – i les utopies menors, o projectes que no estan orientats a l’eradicació total del conflicte social o a la construcció d’una ciutat ideal, sinó a fer passes en el camí vers una societat millor”.

Diu Winter que si Oscar Wilde visqués en els nostres temps, afegiria només una sola paraula (amb el parèntesi corresponent), a un dels seus aforismes més cèlebres: ‘Un mapa del món que no inclogui utopies (menors) no val la pena de ser consultat, perquè no inclou l’únic país on desitja anar la humanitat».
Les utopies, deia Martin Buber, són “imatges del desig”. És un error abandonar-les, perquè cauen en mans d’il·luminats, dictadors, grimpaires o aprofitats.

______________

Marina Subirats, Una utopía disponible, la Cataluña independiente, La maleta de Portbou, juliol-agost de 2014. 

Jay Winter, Dreams of peace and freedom, Utopian moments in the 20th century, Yale University Press, New Haven&London, 2006.

Martin Buber,  Caminos de utopía, Fondo de Cultura Económica, México 1966.

__________

Una versió maldestra del poema (no del polonès, sinò de la traducció anglesa) és aquesta:

UTOPIA

L’illa ón trobes finalment la bona explicació.

 Aquí et pots recolzar en proves sòlides.

 No hi ha altres camins que els que porten a casa.

 Els matolls es pleguen pel pes de les respostes.

 Aquí creix l’arbre de la Hipòtesi Justa

de branques eternament desenredades.

 L’arbre de la Comprensió, lluminosament simple

 s’aixeca prop de la font de l’ ‘Així doncs, era això!’.

 Com més avances, més ampla s’obre

 la vall de l’Evidència” 

(…)

“A la dreta, la caverna on es reflecteix el sentit.

 A l’esquerra, el llac de la Convicció Profunda.

 La veritat hi puja sense esforç a la superfície.

 Damunt la vall, el Mont de les Certeses.

 Però malgrat el seu encant, l’illa està sempre deserta,

 i les petjades que es troben a la platja

 van totes, sense excepció, cap a la mar.

 Com si tothom no fés altra cosa que marxar d’aquí

 per submergir-se sens retorn en l’abisme marí.

 En la vida inconcebible”.

Wislawa Szymborska