Raimon Obiols: L’apunt del día/31 (« The rain in Spain»)
«The rain in Spain stays mainly in the plain”»
18 de febrer de 2023
El maig de l’any passat, Elías Bendodo, aleshores coordinador general del PP acabat d’estrenar, va dir, en un programa de ràdio, que Espanya era un «Estat plurinacional». Els diaris de l’endemà en deixaren constància, negre sobre blanc. Quan ho vaig llegir, la meva incredulitat en matèria de miracles va trontollar, i vaig pensar que els déus s’havien fet federalistes.
Bendodo invocà, com argument d’autoritat, al senyor Aznar: «Yo le he oído a Aznar afirmar públicamente que España era un Estado plurinacional, pluricultural y plurilingüístico». A Arcadi Espada això li estranyà, com a mínim, i s’adreçà a Aznar cercant una confirmació, segons va explicar a la seva columna d’El Mundo:
“«Necesito saber», pregunté al expresidente, «si usted habló alguna vez de España así». Aznar va respondre puntualment: «La respuesta es no: ni plurinacional ni pluricultural ni plurilingüístico»”.
Poc després, Núñez Feijoo va fer una breu declaració, ”zanjando la polémica”:
«España no es un Estado plurinacional ni lo será, es una obviedad, y el debate no existe, y si se quiere aprovechar un error, adelante, pero ha sido rectificado».
La obvietat a la que es referí Fejóo no és de cap manera òbvia. En canvi, una obvietat real, diariament constatable i empíricament demostrable, és que sobre aquesta qüestió hi ha percepcions i sentiments col·lectius diferents i arrelats, que ens impregnen i que tendeixen a oposar-nos, a crear discussions sobre el sexe dels àngels (en el millor dels casos), a produir conflictes polítics com l’actual, o a generar tragèdies com la dels anys d’ETA.
Quan es feren aquelles declaracions i contradeclaracions, a Isabel Díaz Ayuso li van fer dir que “La Generalitat es una administración autonómica que se ha inventado una nación”.
Els centralistes espanyols, siguin nacionalistes conservadors o jacobins, afirmen, amb una persistència digna de millor causa, que els «nacionalismes perifèrics» son fenomens artificials, el resultat d’una invenció. Ho van repetint com, a My Fair Lady, Eliza Doolitle repeteix una i altra vegada “The rain in Spain stays mainly in the plain“.
Però és obvi que a Espanya plou més a la muntanya que a la plana (per això la traducció española, no massa brillant, és climatològicament correcta: «La lluvia en Sevilla es pura maravilla»).
Com que no es tracta d’invencions artificials sinó de realitats persistents i arrelades, per molt canvi climàtic que per desgràcia ens caigui al damunt, em sembla que podem fer aquesta doble previsió: a Andalusia no plourà mai com al País Basc, i el PP no tindrà mai una majoria electoral a Catalunya.
Les declaracions de Bendondo semblaven obrir unes expectatives. Feijóo, parlant al Cercle d’Economia acabava de demanar que «una nacionalidad como la catalana», recuperés lideratge a Espanya i a Europa. Semblava que el nou líder del PP dirigía una inflexió, motivada per tres constatacions: 1) L’èxit del propi Feijóo a Galícia; 2) El fet que el PP no es menja una rosca a Catalunya; i 3) La consciència que les majories electorals a Espanya tenen una clau catalano-andalusa.
Si va ser un intent de viratge estratègic o no, no ho sabria dir. Constato que fou efímer i s’acabà d’immediat. Aznar, o l’alè de Vox, o qui fos, fulminà l’intent. A Bendondo li exigiren la retractació.
En aquells dies de maig de 2022, un editorialista d’El Mundo escrivia que a España, “la política parece un tiroteo”. Així seguim, en mig del tiroteig d’obvietats hostils.
