La destral
(21 de gener de 2023)
Hi ha molts anys de feina al darrrere del llibre “Francesc Cambó. L’últim retrat”, d’en Borja de Riquer . És ple d’informació valuosa, inèdita en molts casos, i està molt ben escrit. Si no és una “biografia definitiva“ (no tinc coneixements per jutjar-ho), s’hi assembla molt.
És un interessantíssim retrat del personatge i, a més, ofereix al lector, en contrapunt, una bona vista panoràmica de les vicissituds polítiques catalanes de la primera meitat del segle XX.
M’han interessat, sobretot, coses que desconeixia o que no coneixia prou bé: les pugnes d’en Cambó amb Joan March; els detalls de l’operació de la CHADE, amb Rathenau i Heineman, i la quantificació de la fabulosa fortuna personal que en resultà (1); les converses de Joan Ventosa, al Burgos de la guerra civil, amb Franco i el seu germà Nicolás, etc.
Si hagués d’escollir un detall del llibre, triaria la imatge impagable de Carles de Camps, parlamentari de la Solidaritat Catalana, intervenint en el Senat per denunciar l’assalt d’uns centenars de militars espanyols a la redacció del setmanari catalanista i satíric Cu-cut!, l’any 1905 (2).
Camps va esgrimir, des de la tribuna, una destral del cos d’enginyers que havia restat abandonada entre les destrosses de la redacció del periòdic, entre crits i visques a l’exèrcit i a Espanya (3). De moment, Rufián no ha aconseguit protagonitzar una performance d’aquest calibre.
———————————————
(1) Valgui una xifra que esmenta Riquer: Només en un sol any, el 1930, entre les comissions com a president i els dividends de les accions, Cambó guanyà l’equivalent de més de 15 milions d’euros actuals.
(2) uns 300 militars de la guarnició de Barcelona destrossaren i calaren foc a la redacció del setmanari Cu-cut!. A Catalunya la reacció va provocar la creació de la Solidaritat Catalana.
(3) “Quan el 27 de novembre el marquès de Camps va intervenir al Senat per denunciar els fets del Cu-Cut! mostrant una destral reglamentària del cos d’enginyers que havia estat abandonada a la redacció del semanari catalanista i va exigir al govern que intervingués per sancionar els delictes, fou esbroncat per la majoria dels senadors dinàstics, que no pararen de cridar visques a l’exèrcit i a Espanya”.
Reconozco de entrada mi desconfianza ante un historiador que toma partido de una manera clara y rotunda y se muestra como activista de ello. Me produce rabia, pues me impide comprar un libro que me gustaría leer pero ya dudo de su imparcialidad y todo me puede sonar a falso e interesado. Perdón, lo he confundido con el señor Joan B. Culla. Borja de Riquer es otra cosa, nada que ver, aunque pienso que está algo imbuido de la cosmovisión nacionalista y se dejar llevar por ella sin capacidad para ver al otro, lo que le pasa al otro, lo que piensa y siente el otro. Por eso añoro a maestros como Gaziel.