Raimon Obiols: L’apunt del dia/27 (Llonganisses, nafres i metrònoms)

Llonganisses, nafres i metrònoms

14 de febrer de 2023

És conegut el fragment de Vicens Vives  que parla de la «voluntat de ser» com una característica principal dels catalans (1). Aquesta idea ha estat àmpliament assumida (també és cert que sense unanimitat:  fa anys, per exemple,  Quico Sallés la discutí en un article de títol  taxatiu: «A pastar fang, Vicens i Vives!»). 

Jordi Pujol va usar la fòrmula de Vicens repetidament, fins a fer-la anodina per saturació.  Quan va rebre de mans d’Anna Erra, aleshores alcaldessa accidental de Vic, el guardó de la Llonganissa d’Or que atorga l’IGP (Indicació Geogràfica Protegida Llonganissa de Vic), va dir que els  fabricants d’embotit de la comarca eren exemples de «voluntat de ser, de no rendir-se, de ser fidels a les seves arrels».

Pujol també posà Renan i Herder en la base de les seves concepcions sobre Catalunya. Per tal d’explicar la  persistència catalana malgrat les adversitats (i els errors propis) podríem remuntar-nos més enrere, i invocar-la com un cas particular de la doctrina del conatus de Spinoza: «cada cosa, pel que fa a la seva pròpia essència, s’esforça a preservar el seu propi ser” i «s’oposa als canvis que tendirien a destruir-la». Jo crec, amb Spinoza, que la voluntat de ser és un fenomen molt estès, pràcticament universal.

Aquesta voluntat, Catalunya l’ha tingut, la té i la tindrà, per sort. Defensar la «voluntat de ser» de Catalunya, la seva llibertat, i la de tots els pobles de la Terra,  és una causa justa. Fins i tot cal que els pobles tinguin el dret a voler «ser els millors» (en condicions raonables d’igualtat, ben entès); i no únicament en les competicions esportives, sinó en general. Una noble competitivitat evita inèrcies, engorroniments i desídies.

Però una altra cosa, totalment distinta, de signe antagònic i de caràcter inacceptable, és la pretensió d’autoproclamar-se superiors, de considerar-se o dir-se «els millors» (aplicant la teoria del Crisant de Salvador Espriu: (“Ah, quin cervell, el meu, quin home que sóc, un dels millors! Veuràs quins resultats d’aquí a poc!”). Es penetra, aleshores, en un terreny escabrós i execrable. En les persones, és una pretensió que implica supèrbia, petulància, pedanteria; i, en els pobles, és una mostra de supremacisme, infumable i summament perillós. No hi ha persones superiors, ni pobles elegits.

La resistència a que t’obliguin a ser una cosa diferent d’allò que ets  explica en bona part les ferides que ha causat la llarga i turmentada relació de Catalunya amb Espanya.  Ara bé: aquestes nafres històriques, hem de mirar de curar-les; no són  acceptables les polítiques que posen sal a les ferides, o en creen de noves.  

No hi ha «pobles superiors». Ni tant sols hi ha llengües «millors» (altra cosa son les seves vicissituds històriques o demogràfiques). A Carme Serrallonga, pedagoga i brillant traductora (2) que passà l’any 1933 a la Residencia de Estudiantes de Madrid,  Ramón Menéndez Pidal li comentà  (amb “retintín”): “¿En catalán, a una herida le llaman ‘nafra’?Es una lengua arcaica, cabe decir que el castellano y el francés han evolucionado más”. Potser devia pensar que el castellà i el francès eren «llengües superiors», o oblidà que la nostra era una llengua proscrita, maltractada i ferida durant segles.  

Menéndez Pidal va ser amic i condeixeble de Rubió i Lluch i passà una temporada a casa dels pares d’aquest, a Barcelona (devia ser en els anys 1880).  Tot sopant el primer dia,  va preguntar als Rubió: “¿Ustedes hablan en catalán con la familia y los amigos?”. Quan van respondre afirmativament, es quedà una estona en silenci, i després replicà: “Lo comprendo pero lastima”. Ull: no va dir «lástima»,  sinó “lastima” («fa mal»). No expressà una opinió sinó un sentiment, un lament.  

Anys després, els sentiments de Menéndez Pidal havien canviat: de preconitzar, a començaments del segle XX, una càtedra d’estudis catalans a la Universitat, el 1930 defensava que el català fos utilitzat des del parvulari. Va fer unes declaracions a El Sol, l’agost de 1931, en la línia d’una “nación de naciones” espanyola i europea:  “Puede muy bien Cataluña afirmarse como una nación; pero sería abjurar de todo un pasado si renegase de estar incluida como tal nación, por tradición perenne, en otra más grande, la nación española, antes de venir a considerarse incluida en otra más amplia aún, la europea, de que ahora se habla con insistencia.” 

L’evolució de les mentalitats! Els sentiments, i les mentalitats que s’en deriven (i/o viceversa), són exactament la mare dels ous en els problemes entre Catalunya i Espanya. 

Si aspirem a que se solucionin (per tal d’evitar conflictes, ferides, i pèrdues de temps) cal tenir sempre present que el temps polític i el temps històric (més lent, de llarga durada) van a velocitats i ritmes diferents.  Una precaució elemental és que el metrònom de la política no obstaculitzi el de la història, no l’alenteixi, no l’aturi, no el faci retrocedir cap enrere. 

De retrocessos d’aquesta mena, n’hem tingut un munt. Maria Aurèlia Capmany, col·lega i amiga de Carme Serrallonga, va viure el 6 d’octubre de 1934 als quinze anys i en va deixar escrit el seu record: “A la Rambla uns nois molt joves muntaven guàrdia. La meva mare i jo sortírem al carrer per oferir-los un licor casolà, perquè la nit era molt freda“. 

Era ratafia, Quim Torra! “El meu pare en feia cada any”, escriu la Capmany, “amb les herbes que comprava a la fira de Sant Ponç”. “L’endemà“,  continua, “la consciència de la derrota es feia evident; Catalunya, la pàtria de les derrotes, podia afegir-ne una més a la seva llista (…) Quelcom que havia costat tant d’esforç com era el projecte de la incipient Catalunya autònoma, havia desaparegut“.

El temps històric, des d’aleshores, ha avançat. En conjunt, els sentiments i mentalitats de la majoria a Espanya han evolucionat positivament pel que fa al reconeixement del fet català, com ho ha fet en altres qüestions (¿Què haurien pensat els constituents republicans de 1931 d’una llei del «sí és sí», o del matrimoni gai?).  El problema és que, després d’unes dècades en les que vam constatar (no era un miratge) que el metrònom del temps històric marcava un ritme positiu i bastant ràpid, ara sembla aturar-se (o retrocedir) perquè s’han tornat a obrir ferides, que les polítiques nacionalistes de signe antagònic s’encarreguen d’excitar (i d’aprofitar a fons). 

L’enduriment polític de les dretes espanyoles ens avisa de la possibilitat de nous retrocessos, de noves «emanacions hormonals» (l’expressió és d’Enric Juliana), si la doble o triple dreta aconsegueix tornar al govern d’Espanya.
Inhibir-se d’aquesta possibilitat, sostreure’s o abstenir-se de considerar-la per tal d’actuar en conseqüència (o cercar-la, en el deliri del «com pitjor, millor») seria propi, ras i curt, de curts de gambals. És tracta simplement de «deixar de ser imbècils», com deia Joan Sales, que cal citar correctament (3). Es tracta de no tornar a ser «la pàtria de les derrotes».

________________

1. “La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat de ser” (Jaume Vicens i Vives, Notícia de Catalunya). 
2. Aquí, Carme Serrallonga, en conversa amb Josep Maria Espinàs, en el programa Identitats de TV3 (Gener de 2010).
3. «”No es tracta de deixar de ser catalans, es tracta de deixar de ser imbècils».  I també: «Som espanyols com som europeus, ens en han fet la història i la geografia, que no podem pas esborrar capritxosament. Ni Franco ens ha de fer avorrir aquell nom ni Hitler aquest». (Joan Sales, Paraules  prèvies a l’edició facsímil dels Quaderns de l’exili).