Raimon Obiols: L’apunt del dia/16 (El que ens devem els uns als altres)
La Universitat de Columbia, als EUA, estarà dirigida per una dona per primera vegada en els seus 269 anys d’història (fou fundada el 1754). És Nemat Talaat Shafik, més coneguda com Minouche Shafik, nascuda a Alexandria el 1962, una economista que té una lllarga carrera al darrere (Banc d’Anglaterra, Banc Mundial, FMI), i que dirigeix la London School of Economics des del 2017.
(Entre parèntesi: fa un mes, la Universitat de Harvard va anunciar que Claudine Gay, filla d’immigrants haitians, serà la seva 30ª presidenta. És la primera persona de color i la segona dona a liderar la institució des de la seva fundació, el 1636).
En un llibre recent (1), Minouche Shafik repassa la seqüència dels paradigmes econòmics i polítics de les darreres dècades (que jo resumiria, per fer-ho ràpid, amb aquestes etiquetes: «keynesianisme socialdemòcrata» > «reaganotatcherisme hayekià» > «tercera via blairclintoniana» > «nacionalpopulismes i sobiranismes varis», i creu que hem arribat un cul-de-sac que reclama a crits un nou contracte social:
«Heus-nos ací, una altra vegada, necessitats d’un nou paradigma. Una sèrie de profunds canvis en la tecnologia i la demografia estan plantejant un desafiament seriós a les velles estructures. La crisi climàtica, la pandèmia mundial i les seves conseqüències econòmiques inevitables han posat de manifest fins a quin punt el nostre contracte social vigent ja no funciona».
El seu llibre, diu Shafik, és una temptativa de «presentar una perspectiva alternativa sobre com podria ser un contracte social apte per al segle XXI. No es tracta d’un pla d’acció concret i complet, però espero que contribueixi, encara que sigui de manera modesta, a fomentar el debat i a proporcionar un rumb per a orientar les polítiques futures».
Minouche Shafik cita, a l’hora d’introduir el seu llibre, a una fundadora de la London School of Economics, la socialista Beatrice Webb, que sostenia la necessitat d’un nou contracte social per al Regne Unit que servis per «Garantir un mínim nacional de vida civilitzada […] oberta a tohom per igual, d’ambdós sexes i de totes les classes; i per aquest mínim entenem nutrició i educació adequades per als nens i joves, un salari suficient quan s’estigui en edat i disposició de treballar, tractament sanitari quan s’estigui malalt, i un mínim suport vital assegurat per incapacitat o jubilació».
Constata Shafik (i el mínim que es pot dir és que té raó), que «més de cent anys després, aquesta segueix sent una aspiració encara per complir a la majoria dels països del planeta». També, citant l’Edelman Trust Barometer, constata una creixent insatisfacció general: «Avui assistim a un descontentament generalitzat. A la Xina, els Estats Units, Europa i l’Índia, quatre de cada cinc persones creuen que el sistema els està funcionant en contra, i a la majoria de països avançats els pares temen que els seus fills els surti pitjor que ells».
Shafik diu que un nou contracte social ha d’anar més enllà de les polítiques redistribuidores tradicionals. Ha d’implicar una “reorganització en profunditat de la societat, de manera que es reparteixin de manera més igualitària les possibilitats i la seguretat econòmiques». En el fons, allò que demana és un nou cicle d’estratègies progressistes de govern per avançar en els canvis necessaris: taxar el que ens perjudica, com l’especulació improductiva o el carboni, i subvencionar allò que ens cal incentivar, com l’educació, la salut o la transició vers una economia climàticament neutra.
«Els moments crítics també són moments d’oportunitats», escriu Shafik, però el futur depèn de les idees i de les polítiques que s’acabin imposant:
«Algunes crisis se salden amb decisions que canvien la societat a millor: va ser el cas de les mesures del ‘New Deal’, introduïdes per contrarestar els efectes de la Gran Depressió, o el de l’ordenament legal internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial.
Altres crisis actuen més aviat com un germen de nous problemes: així va passar amb la inadequada resposta que es va donar a la Primera Guerra Mundial o amb la reacció populista suscitada per la crisi financera del 2008.
Encara cal veure quin serà l’impacte de la crisi de la COVID-19. Que desemboqui en millores o no dependrà de quines siguin les idees alternatives disponibles i de com evolucioni la política, decantant-se per les unes o per les altres».
_______________
(1) Minouche Shafik, What We Owe Each Other: A New Social Contract for a Better Society.
Traducció al castellà, Lo que nos debemos unos a otros
