Raimon Obiols: L’apunt del dia/126 (Combregar amb rodes de molí)

Combregar amb rodes de molí! No se si als joves d’aquesta època descreguda aquesta vella expressió popular els hi diu alguna cosa. Tendim a utilizar-la cada vegada menys i és una llàstima, perquè ajuda a descriure i comprendre fenòmens actualíssims. La nostra època descreguda és també una època de credulitat generalitzada, on les fake news, que circulen a tort i a dret, troben excel·lent acollida.  Aclarim-ho, doncs: «combregar amb rodes de molí» (o també «beure a galet») valen per «creure-s’ho, empassar-s’ho tot».

«Combregar amb rodes de molí» va ser una de les expressions que va escollir el genial i poc recordat pintor Xavier Nogués per a un dels 50 magnífics dibuixos de «La Catalunya pintoresca», un àlbum editat el 1919 per Joan Salvat-Papasseit i Joan Sacs, amb textos de Francesc Pujols.  

«Nogués hi retratà», va escriure Irene Solà, «els setze jutges, el perdonavides, el panxa-contenta, el gat dels frares, el gata-maula o l’hereu escampa; expressions com a can Garlanda, fer-ne de verdes i de madures, l’ànima d’en Rosega Cebes, l’espanta mones, l’esgarria cries, gastar fums, enviar algú a can taps, anar pels mals camins, una olla de grills, a can Patiràs, tenir cua de palla, el mercat de Calaf, dormir a la palla, allargar més el braç que la mànega, combregar amb rodes de molí, fer tronar i ploure, fer passar bou per bèstia grossa, veure un ase volar, escampar la boira…».  

Ho va fer, deia Solà, «amb uns dibuixos punyents però sense ser agressius, d’una gran qualitat marca de la casa».  Els ninots de Nogués no són agressius o cruels, en efecte;  però fan diana, són durs i certers. Retraten amb geni alguns dels nostres trets col·lectius. Calia no sols talent sinó un cert coratge, que avui no abunda,  per a fer de manera tan lúcida aquells retrats de grup. En molt bona mesura, els dibuixos de Nogués segueixen retratant alguns aspectes del nostre poble i del nostre país, que ens convé sotmetre a crítica i a revisió periòdica.

Joan Sacs va escriure, en el pròleg  d’una reedició de l’àlbum de Nogués, que «els catalans reeditarem encara de tant en tant aquesta ‘Catalunya Pintoresca’, on es blasmen, ben divertidament, els trets grotescs del nostre poble; fins que dia vingui que tots serem perfectes». 

Tot esperant un futur estat de perfecció col·lectiva, faríem bé de reconèixer que un dels nostres  trets característics és, justament, la nostra  considerable predisposició a combregar amb rodes de molí. Ens convé ser conscients d’aquesta tendència col·lectiva a la credulitat, i mirar d’esmenar-la; perquè a vegades ha arribat a extrems puerils. Ho podem aconseguir, segur, perquè aquest tret no vé d’un caràcter congènit, sinó que és el producte d’una determinada història, d’una anòmala condició nacional (Carles Riba en deia, molt lúcidament, «vicis catalans de situació»).

És millor caure en això, que consti, que no en l’extrem contrari: no creure’s res, estar de tornada ( no se sap d’on), estar cansats abans de començar. Un punt d’entusiasme infantil, de serietat pueril (la que percebem en els infants quan juguen), ha estat i és sempre el fonament de de tota obra humana valuosa, que sempre requereix una arrencada d’il·lusió, d’ambició sense càlcul, de generositat i gust pel risc.

Potser això ens predisposa a deixar-nos portar per l’engany. Hi cerquem la recompensa immediata (sovint lamentablement efímera, momentània) de l’entusiasme sobtat i efervescent que produeix el joc combinat de l’abrandament i les ensarronades. Ho hem vist, ho hem viscut, durant la última dècada. Haurà estat una experiència útil, a condició de treure’n l’entrellat; és a dir: de no combregar amb rodes de molí.