«Resulta que alguns joves –no sabem quants– s’apunten a la ultradreta», escrivia ahir Francesc-Marc Àlvaro (Lo fatxa mola): «Hi ha la percepció que la tendència creix, per bé que necessitem dades per posar negre sobre blanc. De vegades, són nois encara adolescents, com hem vist a la Bonanova, admirant el personal de Desokupa com si fossin ídols del rock».
Àlvaro es demana: «Per què hi ha jovent que se sent atret per opcions clarament ultres, neonazis i reaccionàries?». I dóna tres pistes: la primera és «la vella llei del pèndol: de pares progres, per portar la contrària, sorgeix el fill fatxa»; la segona, «una resposta a les batalles culturals i legals del progressisme, sobretot del feminisme i tot allò que l’envolta»; la tercera, l’atracció adolescent per «les parafernàlies ultres (amb la seva simplicitat, la seva rotunditat i la seva panòplia d’herois de tot a cent)».
No es tracta de fer alarmisme, però no s’hi val a badar. Les senyals inquietants no venen sols de la Bonanova: apareixen arreu: als Estats Units de Trump, a la Hongria d’Orbán, i a molts altres països. Que en el llenguatge polític dels darrers anys hagin aparegut neologismes com “democratura“, “democràcia il·liberal“,“nacionalpopulisme”, “trumpisme”, etc. és significatiu i inquietant.
Lluny de ser una condició definitiva, la democràcia és un bé fràgil, que s’ha de conrear i defensar amb cura, prudència i passió, sobretot en aquests moments, perquè les sobtades reaccions involucionistes i autoritàries sorgeixen en èpoques de crisi, i estem vivint una època de crisi.
La pesta (1947), d’Albert Camus, pot ser llegida com una al·legoria d’aquests fenòmens de brutal regressió violenta: l’esclat imprevist de l’epidèmia en la ciutat inconscient del perill, el furor de la malaltia, la seva sobtada desaparició, l’excitació alegre i sense sentit amb que els supervivents intenten oblidar la tragèdia.
La novel·la, traduïda per Joan Fuster, acaba així:
«Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç».
P.S.- Caldrà estar molt atents al vot dels joves, el 28 de maig. « A les eleccions del diumenge», diu Oriol Bartomeus, « són cridats a les urnes uns 7,5 milions d’electors menors de 30 anys. Representen al voltant d’un de cada cinc dels més de 37 milions de ciutadans amb dret a vot a Espanya, i una mica més d’un milió podran exercir el vot per primer cop».
