Raimon Obiols: L’apunt del dia/121 («Crisi de valors», «període de transició»)

«Crisi de valors», «període de transició»

19 de maig de 2023

Hi ha dos tòpics permanentment en circulació en els mitjans de comunicació i en les converses quotidianes:  la “crisi de valors” i el “període de transició”. 

Els valors, per definició, sempre  han estat en crisi.  Estar permanentment maltractats i amenaçats, combatuts i reivindicats, constitueix precisament el seu valor. Si fossin universalment reconeguts, indiscutits i practicats, no serien valors (no els hi donaríem cap valor). S’ha de desconfiar sempre dels que es queixen de la «crisi de valors» (ho fan sovint els polítics   nacionalistes): posen l’accent en els valors (la nació i els sentiments que ha d’inspirar), però pel que fa als principis solen ser molt autoindulgents, precisament perquè sitúen els valors i els sentiments en un ordre superior. Per contra, respectar els principis (la decència comuna) té més valor que qualsevol valor. 

L’altre tòpic en circulació permanent és que «estem en un periode de transició». Com deien els italians Fruttero i Lucentini (que escrivien llibres i articles a quatre mans), «amb un cop d’ull superficial als esdeveniments humans dels últims millions d’anys (a partir, diguem, de la transició Neandertal / Cromanyó), n’hi ha prou per  dubtar d’aquesta fórmula. Fins i tot admetent que una mena d’ “immobilitat històrica” hagi existit en algun moment en certes parts del planeta, no és difícil suposar que aquells remots caps de tribu, aquells pastors, aquells emperadors, aquells monjos, devien dir-se de tant en tant, fregant-se les mans, “quina sort!, no estem en un període de transició!’”».

La conclusió dels escriptors italians era que «des de sempre ens ha tocat saltironar sobre les brases dels períodes de transició i només la desmesurada obtusitat, l’absurda presumció, l’increïble egocentrisme del nostre temps pot induir a l’últim venedor de safrà a repetir, desconsolat i pedant, que “estem en un període de transició’”». 

En part, podríem estar d’acord en aquesta denúncia del tòpic. Tot (el món, les societats, les persones) ha estat sempre en transició, i constatar-ho és un tòpic, un lloc comú. 

Succeeix, però, que la velocitat de les transicions és molt variable. Les societats rurals va durar mil·lenis; en canvi, la societat industrial, nascuda a finals del segle XVIII, sembla estar desapareixent. Hi ha períodes de transició més ràpids, més profunds o més complets que d’altres.  Les brases que segons Fruttero & Lucentini ens fan saltironejar, poden ser  positives, innòcues o doloroses.  Depèn del vent de la història, que sempre dóna sorpreses. A El món d’ahir, Stefan Zweig parlava de Viena com d’una ciutat on tot apareixia totalment segur i estable, gairebé etern, sota una monarquia quasi mil·lenària que «semblava el màxim garant de la continuïtat». Quasi tot canvià de sobte, en pocs anys. 

P. S.- Avui, per  primera vegada en la historia humana, més que d’un «període de transició» podem parlar d’una cursa entre dues transicions: l’escalfament global i la descarbonització, hem de córrer més, apostar per les energies renovables, l’electrificació, l’eficiència energètica perquè el tòpic del «període de transició» s’ha transformat. S’ha convertit en un afer d’urgència.