Raimon Obiols: L’apunt del dia/122 (Icones 10: A Maria Iúdina, «l’oceà li arribava als genolls»)

Testimoni (en rus: Свидетельство) és un llibre publicat el 1979 pel musicòleg rus Solomon Volkov, que havia emigrat tres anys abans de la Unió Soviètica. Afirmà Volkov  que eren les memòries del compositor Dmitri Xostakovitx,  escrites a partir de les notes d’una  sèrie de reunions que havien tingut entre 1971 i 1974. Encara avui es discuteix quins fragments del llibre són transcripcions del que digué el compositor i què és de collita pròpia de Volkov. 

En el llibre es llegeix una història fantàstica, sobre la gran pianista Maria Iúdina:  

«En els seus últims anys, Stalin semblava cada cop més boig, i crec que s’anà tornant supersticiós», explica el Xostakovitx de Volkov, «El “Gran Líder” s’enclaustrava en alguna de les seves  cases, i es distreia de maneres estranyes (…) A vegada no deixava entrar ningú per veure’l durant dies. Escoltava molt la ràdio. Una vegada va trucar al Comitè Estatal de la Ràdio, i va demanar un disc del Concert per a piano núm. 23 de Mozart,  que havia escoltat a la ràdio el dia abans. “Interpretat per Yúdina“, va afegir. Li van dir que, per descomptat, el tenien».

«De fet, no hi havia disc, perquè el concert havia estat en directe. Però tenien por de dir que no a Stalin, ningú no sabia mai quines podrien ser les conseqüències (…) Stalin va ordenar que enviéssin el disc a la seva datxa. El comitè va entrar en pànic, però havíen  de fer alguna cosa. Van trucar a Yudina i amb una orquestra van gravar a altes hores de la nit. Tothom tremolava, excepte Yudina, naturalment. Però ella era un cas especial, a Yúdina l’oceà  li arribava just als genolls“.

«Poc després, Yudina va rebre un sobre amb 20.000 rubles. Li van dir que venia per ordre expressa de Stalin. Com a resposta li va escriure una carta. La Yudina tenia moltes peculiaritats, però puc dir això: mai va mentir. Estic segur que la  història és certa. Yudina va escriure una cosa així a la seva carta: “T’ agraeixo, Joseph Vissarionovich, la teva ajuda. Pregaré per tu dia i nit i demanaré al Senyor que perdoni els teus grans pecats davant el poble i el país. El Senyor és misericordiós i et perdonarà. Vaig donar els diners a l’església a la qual assisteixo».

És una llàstima, però la història, molt probablement, no és certa. Que passés per certa diu molt sobre el personatge, immensament popular, i sobre aquella època. En la seva biografia sobre la pianista, Elisabeth Wilson desmenteix moltes de les llegendes que envoltaren a Iúdina. Wilson, que estudià violoncel a Moscou en els seixanta, quan el seu pare era  ambaixador del Regne Unit a la Unió Soviètica, no arribà a conèixer l’artista, però parlà amb molts dels seus amics.

El títol de la biografia («Playing with fire») al·ludeix al fet que la independència implacable de la pianista no sols s’aplicava a les seves opinions sinó també a la seva manera d’interpretar. Richter deia que les peces “ja no eren de Schubert o Chopin, sinó de Iúdina“. 

«Estem en guerra!», li digué la pianista a un crític que qüestionava el seu ímpetu en un concert, durant el setge de Leningrad.

P. S.- A la pel·lícula “La mort de Stalin” (2017), d’Armando Iannucci, el dictador rellegeix la carta de Iúdina, mentre escolta la seva interpretació del concert de Mozart, i a continuació pateix l’hemorràgia cerebral  que el durà a la mort.

👉 A Youtube, el concert per a piano núm. 23, de Mozart, per Maria Iúdina