Raimon Obiols: L’apunt del dia/109 («Postprocés», joves, dinàmica global)

«Postprocés», joves, dinàmica global

7 de maig de 2023

M’interessen molt  els textos (articles i llibres) que va publicant en Francesc-Marc Àlvaro. Des de sentiments i punts de vista diferents, tal vegada en alguns punts fins i tot oposats, hi detecto una cosa en comú: seguim amb passió continua i insistent els  nostres problemes i reptes col·lectius.

Ara acabo de llegir un article seu, a Nació Digital, (Utopies i generacions), que  ajuda a pensar en algunes coses essencials, en aquests moments en què el brogit  electoral, amb les seves aparents contundències, no pot ocultar els interrogants i les perplexitats que planteja l’actual situació de «Postprocés».

Àlvaro  descriu el postprocés com «un moment en què la gent revisa idees i creences, analitza la distància entre l’aposta i la realitat, examina costos i resultats… La possibilitat d’una independència més o menys ràpida va ser, per a moltes persones d’edat madura, un “ara o mai” inèdit, una oportunitat històrica que explicava conversions a gran velocitat i canvis de mentalitat vertiginosos (…) El postprocés allunya la utopia i la reubica en un horitzó que demana molt més temps». 

«Sembla -dic sembla-», escriu Àlvaro, «que en les darreres concentracions i manifestacions de l’independentisme català el jovent no hi és, o només hi és en una proporció minoritària o considerablement menor respecte el 2017. Poso damunt la taula una hipòtesi (…) Potser els joves catalans ja no veuen la independència com una utopia realitzable i estan buscant altres causes. Quines? Encara no les acabem de veure. Potser». 

Les generacions polítiques passen, ai las! És una qüestió de temps, indefectible (fins i tot  a la generació de la CUP se l’hi està passant l’arròs).  Si haguéssim d’apostar amb Àlvaro sobre el perfil de la propera, jo ho faria dient que la «utopia realitzable» dels joves catalans tendirà a situar-se majoritàriament dins dels paràmetres i objectius d’una transformació federal, cada vegada més necessària i més possible, a Espanya i a Europa. 

Crec que aquesta aposta la guanyaré, perquè l’evolució de la realitat (la suma dels canvis de situació, dels problemes, possibilitats i reptes de la realitat concreta) farà moure els joves, i el país en general, en aquestes direccions: Més pes de les distincions ideològiques; menys adanisme i major demanda de concrecions, de resultats concrets; urgència de respostes a les qüestions socials (la vivenda!); exigència de col·laboració de les institucions públiques en el tractament dels problemes; major consciència europea i internacionalista davant la magnitud dels problemes (guerra d’Ucraïna, transició digital i ecològica, etc.); més tenacitat estratègica i organitzativa i menys fervor mobilitzador. Aquests seran, em sembla, els vectors d’una dinámica global.

Un article recent de Josep Vicent Boira ( El centre de gravetat d’Espanya), crec que abona aquesta previsió.  «Si haguera d’explicar el futur d’Espanya a un foraster», escriu Boira (expert en la teoria i la pràctica del federalisme dels fets), «començaria per la distribució de la població, variable oblidada que no obstant això està atraient l’interés renovat de comentaristes, periodistes i analistes de mig món (…). Les persones. Hi retornem com l’essència autèntica de la nació. La resta és decorat». És un article de lectura obligada, com el d’Àlvaro.

.