Nou Cicle

Raimon Obiols: La Unió Militar Democràtica i els socialistes catalans

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

umdL’MSC va ajudar a la constitució de la Unión Militar Democrática (UMD). La nostra col·laboració amb els «úmedos», com així els denominàvem, fou estreta des dels inicis. Va ser a través nostre que la naixent UMD va establir els seus contactes amb la resta de l’oposició, primer a Catalunya i després a Madrid. I vull creure que les nostres idees van ajudar a construir la plataforma programàtica del moviment. Les afinitats tenen una confirmació en el fet que Juli Busquets, que fou el primer impulsor de la UMD, esdevingué després dirigent i parlamentari del nostre partit, al que s’integraren diverses companyes dels militars del grup barceloní de la UMD: Noemí Barja, Pilar Suero, Caridad Ferré i Margarida Pi de la Serra, que ara recordi.

Les primeres notícies que vàrem tenir a l’MSC (devia ser l’any 1973) que quelcom es movia a la guarnició militar de Barcelona, ens van arribar a través de Rafael Lorente, un antifranquista independent, diplomàtic separat del servei a causa de la seva activitat contra la dictadura. Valent, romàntic i apassionat, radical d’esquerres i poeta, Lorente fou testimoni, a Almeria, de l’accident aeri que féu caure al mar quatre bombes termonuclears dels Estats Units, el gener de 1966. N’informà a la premsa estrangera i portà a Palomares José Antonio Novais, corresponsal de Le Monde. Pot ser considerat, per tant, com l’inductor indirecte de les memorables fotografies del bany de mar que Fraga Iribarne i l’ambaixador dels Estats Units, amb molt folgats banyadors, es donaren a Palomares.[1]

Lorente era parella de la catalana Cristina Maristany, que recordo bellíssima, amb qui compartia els mateixos afanys de revolta i llibertat. Venien sovint a Barcelona; ens informaven de l’evolució dels grups de l’oposició de Madrid. Sentien, com nosaltres, frustració i impaciència per les divisions, malfiances i incompatibilitats de l’oposició en aquells anys del tardofranquisme, i creien que el camí unitari de Catalunya era el que calia impulsar a tot l’Estat. Va ser en una d’aquelles trobades que Lorente ens digué que quelcom es movia entre els militars joves, sobretot a Barcelona. Eren els moments eufòrics de la «revolució dels clavells» d’abril de 1974 a Portugal, que havia tombat la dictadura salazarista, i aquella informació ens va semblar versemblant i esperançadora. L’aire del temps sacsejava les dictadures del sud d’Europa: a la «revolució dels clavells» seguí, dos mesos després, la caiguda del règim dels coronels a Grècia. Era lògic pensar que els esdeveniments portuguesos podien haver estat un incentiu en membres de les noves promocions de joves oficials.

Jo havia conegut un exèrcit monolíticament franquista. Malgrat haver estat ja detingut i empresonat, i gràcies a una deixadesa administrativa (la brigada político-social no va informar l’exèrcit), vaig fer dos campaments de les aleshores denominades «Milicias Universitarias» al campament de Monte La Reina, prop de Toro, a la riba del Duero; i les pràctiques d’alferes en una caserna de l’arma d’enginyers a València. Em van suspendre aquelles pràctiques, fet insòlit del qual no conec cap altre cas, i en vaig sortir sergent. Ho atribueixo a les meves tertúlies valencianes amb Vicent Ventura, Vicent Àlvarez i Raimon Pelegero, que no van passar desapercebudes al SIM, el servei d’informació militar. Un parell d’anys després vaig tenir una nova promoció: un jutjat militar de Barcelona em va degradar a soldat. Brillant carrera militar, doncs, però a l’inrevés.

Un conducte més directe amb allò que es gestava a les casernes de Barcelona ens va venir poc després de la nostra conversa amb Rafael Lorente, a través dels contactes de Joan Reventós amb Juli Busquets, aleshores comandant destinat a Barcelona, crec que a Capitania. L’editorial Ariel, on Reventós treballava, havia publicat el llibre El militar de carrera en España de Busquets, no sense haver de sortejar tota mena d’obstacles amb la censura. En aquell llarg estira-i-afluixa per tal d’obtenir l’autorització per editar el llibre, on excel·lí Alexandre Argullós, el més hàbil negociador d’Ariel en els laberints de la censura franquista, Reventós i Busquets es van anar fent amics i s’establí entre ells una creixent confiança. En un moment donat, Busquets confià a Reventós que havia fet un viatge a la Lisboa de la revolució dels clavells, junt amb un altre comandant, Luis Otero Fernández, per tal de rebre informació directa de l’acció i de les posicions dels militars portuguesos que havien encapçalat la  revolució popular contra la dictadura.

La Unió Militar Democràtica (UMD) es fundà a Barcelona, a casa del comandant Guillermo Reinlein, al passeig de Sant Joan, el 30 d’agost de 1974. Hi assistiren una dotzena d’oficials, tots de Barcelona i només dos de Madrid, que van constituir una primera junta directiva. En els mesos següents, Reventós i Busquets van organitzar diverses  reunions en què entre d’altres hi participaren, que jo recordi, a més de Busquets i Reinlein, els militars Gabriel Cardona, Julián Delgado, Juan Diego, José Julve, Enrique López-Amor i Manuel Miralles. La majoria eren aleshores capitans. En aquells primers encontres, la mútua prevenció inicial era explicable. La història era indefugible: López-Amor era fill del comandant que comandà el batalló d’infanteria que sortint de les casernes de Pedralbes ocupà la Telefónica i l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, el 18 de juliol del 1936. El pare de Delgado havia estat assassinat a Paracuellos del Jarama. Però ben aviat s’establí un clima de confiança i de coincidència de propòsits. Era clar que aquells homes se sentien estimulats per l’experiència portuguesa però no s’hi emmirallaven: el seu projecte era unir-se als plantejaments unitaris de l’oposició i lluitar en el seu àmbit per la transició a la democràcia per mitjans pacífics, l’establiment de les llibertats i de l’Estat de dret, i la despolitització i professionalització de l’exèrcit. Julián Delgado ho resumí així: «El nostre objectiu tàctic era doble: conscienciar els nostres companys de les idees democràtiques a través de contactes personals i documents enviats a les casernes o als seus domicilis, i evitar, en la mesura de les nostres possibilitats, una intervenció militar contra qualsevol intent dels grups de l’oposició per retornar les llibertats als espanyols».[2]

Reventós esdevingué un activíssim impulsor de contactes entre la UMD naixent i els grups de l’oposició democràtica; fou ell qui introduí la UMD en el món de l’oposició clandestina. Els facilità els primers contactes amb Joaquín Ruiz Giménez, a la casa d’estiu d’aquest a Palamós, i amb Anton Cañellas. Els posà també en contacte amb Antoni Gutiérrez Díaz, i, viatjant a Madrid, portà Luis Otero i Jesús Martín-Consuegra a fer el primer contacte de la UMD amb el PCE, en una reunió en una casa de la urbanització Conde de Orgaz, a la qual assistiren Armando López Salinas i Simón Sánchez Montero. Fou ell també qui els presentà Felipe González, que es reuní per primera vegada amb els militars de la UMD en el pis de Robert Rivera al carrer de Numància de Barcelona, el gener de 1975,  i tornà a tenir amb ells, mesos després, una llarga entrevista en una masia de Sant Climent de Llobregat. Reventós organitzà també el primer contacte de la UMD amb Nicolás Redondo, aleshores secretari de la UGT. Féu també altres gestions i encontres que ja no recordo.

En tot cas, crec que basten aquestes dades per desfer el mite, alimentat retrospectivament, de la UMD com un fruit de la iniciativa política del PCE. En l’article que he esmentat de Julián Delgado, aquest afirma que «la UMD fou concebuda, organitzada, impulsada i dirigida per l’aleshores comandant Juli Busquets. Trigà anys a conscienciar un grup de militars amb destí a la Ciutat Comtal i va saber elegir el moment perquè sorgís l’organització, que fou quan es produïren tant les condicions objectives com el tenaç voluntarisme del seu grup. Entre aquelles hi  havia l’esperit liberal i progressista de Barcelona que anà penetrant en els oficials a través de vinculacions familiars, socials i culturals». Alfons Quintà, que fou amic de Busquets, no és menys rotund: «És un fet indiscutible que la UMD va ser imaginada, concebuda, concretada i dirigida per aquest coronel d’Estat Major, que també era catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i finalment fou diputat al parlament espanyol pel PSC. Si ell no hagués nascut, tampoc no hauria existit mai la UMD. Des de la fundació de la UMD (31 d’agost del 1974) a la seva autodissolució, per haver-se assolit la democràcia (27 juny del 1977), en Juli Busquets en va ser el principal dirigent, exercint les seva responsabilitat amb ponderació i amb un acord amplíssim

L’aparença de Juli Busquets enganyava. A primer cop d’ull no tenia res de la imatge convencional del militar. En realitat, però, era un militar de cap a peus, d’una peça. Tenia exactament les característiques que s’esperen del bon soldat: el coratge, un sentit estricte de l’honor i de la lleialtat a la paraula donada, la promptitud en la feina, un innat instint de conquesta en tots els àmbits de la vida, un ànim apassionat i bagarreur. Però no mostrava fàcilment aquells trets del seu caràcter. A mi em feia pensar en el capità d’artilleria Túixin, un dels personatges més simpàtics i més ben dibuixats de Guerra i pau, que al comandament de la seva bateria de canons decideix la victòria russa a Schöngraben, però és menyspreat pels seus superiors perquè és d’aspecte poc marcial i no beu ni fanfarroneja en els quartos de banderes. Els que hem fet la mili podem coincidir amb Tolstoi en el fet que sovint s’hi dona la correlació inversa entre la petulància casernària i el valor veritable. Busquets cultivava la seva aparença paradoxal amb una certa ironia provocadora: un tarda, en el Congrés dels Diputats, em va voler convèncer que calia suprimir el toc de diana en la vida diària de les casernes; bastava, em deia, que els soldats es posessin el despertador i acudissin puntualment al pati d’armes. Vaig respondre-li que la meva breu experiència de la milícia m’havia dut a la convicció incommovible que el «quinto levanta» era el fonament bàsic de la vida militar i que, si se cedia en aquest punt, tot se n’aniria en orris. Em respongué amb una de les seves característiques riallades de criatura entremaliada: no vaig tenir manera de saber si havia parlat seriosament.

El 29 de juliol de 1975 es van produir les primeres detencions de membres de la UMD: la policia militar i la guàrdia civil detingueren en els seus domicilis el comandant Luis Otero i els capitans José Fortes, Restituto Valero, Fermín Ibarra, Antonio García Márquez, Fernando Reinlein, Manuel Fernández Lago i José Ignacio Jiménez. En dies successius foren també detinguts Abel Ruiz Cillero i Jesús Martín-Consuegra. Juli Busquets no fou detingut pel simple fet que era empresonat al penal d’El Hacho, a Ceuta. Anys després afirmava, no se si seriosament, que havia atret a les posicions de la UMD al comandant militar de la presó. També el comandant Julve era aleshores empresonat, crec recordar que a El Ferrol (aleshores El Ferrol del Caudillo). Així, la repressió es concentrà més en el grup de Madrid que en el de Barcelona, malgrat que aquest era el capdavanter i el més nombrós.

El 8 de març de 1976, mort ja el dictador, s’inicià a les casernes de Hoyo de Manzanares el judici contra nou dels detinguts, que van ser condemnats a penes d’entre dos anys i mig i vuit anys de presó i, en el cas de set dels acusats, a l’expulsió de l’exèrcit. Seguiren després nous registres, detencions i altres mesures d’intimidació, per tal d’intentar paralitzar l’expansió del moviment dels militars demòcrates. La UMD, però, va continuar i els socialistes catalans seguírem col·laborant amb els seus responsables. La interpretació que vàrem donar a aquella reacció repressiva del règim franquista era que aquest tenia pànic a l’expansió del moviment democràtic a les guarnicions. Recordo que Reventós hi veia també la mà del generals Milans del Bosch (després colpista del 23-F de 1981) i Campano, maniobrant contra Gutiérrez Mellado, a qui volien presentar com l’inspirador a l’ombra de la UMD.

Van haver de passar molts anys —una vergonya— fins que el desembre del 2009 el govern espanyol aprovés una declaració institucional reconeixent el paper de la UMD i la repressió que el franquisme exercí contra els qui en formaren part. El febrer de 2010, l’aleshores ministra de Defensa, Carme Chacón, els va lliurar la Creu del Mèrit Militar, dient que «trenta-cinc anys és un termini molt llarg per saldar un deute». I tant.


[1] Rafael Lorente, Las bombas de Palomares, ayer y hoy. Madrid: Ed. Libertarias-Prodhufi, 1985;  Cristina Maristany, Contra la desmemoria. Madrid: Huerga y Fierro ed., 2002.

[2] Julián Delgado, «Militares rebeldes», a Última Hora, 23 de febrer de 2010.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: