Nou Cicle

Raimon Obiols: Ganivetades, posteritat, selecció de personal, “faire du Valls”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Ganivetades

Carolina Bescansa, diputada i cofundadora de Podemos, ha escrit (o li han escrit sense el seu vist-i-plau, al·lega) un document que es titula “Propuesta-borrador de acuerdos en la negociación conducente a la constitución de una candidatura de unidad en las primarias de Podemos en la CAM“. S’hi detallen objectius i detalls d’un eventual pacte amb Errejón, que implicaria la substitució de Pablo Iglesias per Bescansa en el lideratge de Podemos, a tres anys vista. Per  error, segons diuen, aquest text aparegué durant un quart d’hora en un compte de Telegram de Bescansa i, malgrat que fou precipitadament retirat, els mitjans l’han difós àmpliament. El País ho ha posat a primera plana: “Bescansa proposa un acord amb Errejón per substituir Iglesias”.

No m’agraden les ganivetades polítiques, ni les he donat, almenys de manera conscient; però en crec conèixer les beceroles. Prou per saber que no es preparen per escrit ( i menys en forma d’acta notarial) i que les més eficaces són les indolores. Més que com una killer, Bescansa s’ha mostrat com una gran ingènua imprudent, i ja n’ha pagat el preu: ha estat substituida per Sonia Sánchez en la llista d’Errejón.

Parlant de ganivetades, Christiane Taubira, que fou garde des sceaux (ministre de justícia) del govern Ayrault, s’ha esplaiat avui, en una entrevista a Le Monde:

Le monde politique est intrinsèquement violent, il y a des gens qui vous écorchent, d’autres qui vous étranglent, d’autres qui vous torturent, qui vous font mourir à petit feu. Il y a les meurtres minables entre sixièmes couteaux, et puis il y a les grands meurtres spectaculaires. Au sommet de l’Etat, l’assassinat politique relève, hélas, de l’ordinaire.

La traducció no és fàcil: “El món polític és intrínsecament violent, hi ha gent que et degolla, gent que t’escanya, gent que et tortura, que et fa morir a foc lent. Hi ha crims sòrdids entre sisenes espases, i també grans crims espectaculars. A dalt de tot de l’Estat, l’assassinat polític pertany, ai las, a la regla”.

(Taubira acaba de publicar un llibre que es titula “Baroque sarabande“. Triar aquest títol explica el seu llenguatge. Els atacs que rebé quan fou ministra, molts d’ells innobles, expliquen la resta).

Posteritat

En un moment de l’entrevista que comento, Taubira diu: “Le temps est mon allié, il me rendra justice” (“El temps és el meu aliat. Em farà justícia”).

Més caut, François Hollande  ha expressat un desig semblant en una entrevista, també avui, a El País: “Espero que un dia els francesos em veuran d’una manera diferent”.

No hi ha fe més persistent  que la de creure que el temps acabarà posant les coses al seu lloc; és a dir, donant-te la raó.

Però… i si no?  En tot cas, tractant-se d’una cosa tan fortuïta i aleatòria, és millor fer-te la pregunta en sentit contrari: i si sí?

Selecció de personal

D’una manera que sobta per la seva desimboltura, Raúl Castro s’ha referit a Miguel Díaz-Canel, el nou president de Cuba, titllant-lo d’ “únic supervivent” del grup de dirigents joves que el castrisme promogué en els anys 90 i que foren posteriorment defenestrats. No ha esmentat noms, però els recordem: Roberto Robaina, Felipe Pérez Roque, Carlos Lage…  Amb Díaz-Canel, ha dit Castro, “no cometimos el error de acelerar el proceso”. Vol dir que creu que no li han pujat els fums al cap. De moment.

“Faire du Valls”

Manuel Valls, candidat de C’s a l’alcaldia de Barcelona? Escolto la notícia (l’especulació), amb una barreja d’incredulitat i resignació. Per dir-ho més exactament: amb una certa resignació estupefacta. Estupefacció per la situació política, un xic delirant, que fa creïble la notícia; i també estupefacció per la darrera ocurrència del personatge.

Hi ha quelcom de brutalisme, més impulsiu que impetuós, en la trajectòria de Valls,  a les antípodes de la pintura del seu pare, que jugava delicadament amb els grisos. Aquest tret de caràcter ha perjudicat un inqüestionable talent polític, amb una seqüència de més o menys notables incidents de recorregut:  l’ “entre Clemenceau i Jaurès, jo trio Jaurès“; el discurs de “les dues esquerres irreconciliables“;  la proposta intempestiva de canvi de nom del PS;  l’afer Leonarda;  el discurs de Munic contra la política d’acollida de refugiats de Merkel;  els inacabables embolics i quid pro quos amb Hollande i Macron; l’abandó del seu partit l’endemà de perdre-hi les primàries; l’adhesió, al darrer minut, a Macron; i ara la seva  bel·ligerància divisiva a Catalunya i aquesta “petite phrase” a la ràdio sobre una eventual candidatura municipal… D’això se’n pot dir “faire du Valls“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: